Tot
en aquesta vida té un principi i un final. Millor o pitjor, més d’hora o més
tard, però tot s’acaba en un moment o altre. “Sentiment Perico” escriu a la
xarxa d’internet, el seu darrer capítol.
Marxarà sense fer gens de soroll, de la manera tant discreta com quan un
28 d’agost de 2006 va aparèixer. De la manera més elegant possible i sense cap
més objectiu en aquestes línies que acomiadar-me de tots vosaltres deixant ben
clar que al marge de deixar aquesta altruista tasca, seguiré igual que vosaltres ajudant
a mantenir ben alta la flama d’aquest sentiment que ni minva, ni cedeix, ni
claudicarà mai dins l’esperit individual de cadascú dels que formen part
d’aquest col·lectiu del RCD Espanyol mentre aquesta entitat segueixi existint
com a tal.
Molts
es preguntaran les causes. Alguns –quelcom propi de la idiosincràsia del nostre
club – intentaran cercar els tres peus al gat o pensar més enllà. No... no hi
ha res amics lectors; res més que la voluntat de deixar-ho per part de qui
escriu aquestes línies per esgotament. Per que han sigut 9 temporades les
viscudes amb aquesta responsabilitat –cada cop més gran a mida que ha anat
augmentat el nombre de lectors –, i amb aquest ja més que evident cansament.
Els anys no passen per ningú, i arriba un moment en que ja et costa molt seguir
el pas dels esdeveniments, de les notícies, dels horaris, dels desplaçaments
amb transport públic, de tot allò que rodeja i envolta al nostre club, un club
que crema i desgasta molt.
Per
tant que ningú vulgui veure altre cosa, que el dret legítim i natural d’estar
fatigat, cansat amb aquesta voluntària tasca que de la mateixa manera que ha
sigut i és altruista al 100%, té tot el dret de què la data de caducitat depengui
única i exclusivament de la il·lusió, ganes i la capacitat per seguir al peu
del canó, d’un mateix; de mi mateix. En
el darrer article referent als relleus en “Llobregat BIB” ja vaig deixar anar
quina era la meva decisió, ara expressada de manera ja directa, pública, i amb
caràcter ferm i totalment irrevocable.
El
fet de ser un petit i modest mitjà que les noves tecnologies el permeteren aparèixer
en l’estiu de 2006 – després de la il·lusió per la Quarta Copa d’Espanya – ,
sense cap tipus ni de finançament, ni de publicitat ni de dependència, l’ha
permès gaudir de plena independència i llibertat. Només per la meva pròpia
moderació i des de la responsabilitat en diverses ocasions degut a la delicada
situació de l’entitat, ha derivat en que minvés la intensitat de certes
actituds, de certes crítiques. Però mai,
absolutament mai, aquesta llibertat s’ha
reduït ni un centímetre en la seva plenitud per imposició de ningú, tot i que
el preu pagat en forma de mitjà aïllat, lliure i allunyat de l’ortodòxia oficial
espanyolista i/o periodística, hagi sigut molt gran en la seva trajectòria.
No
és hora de fer retrets a ningú i per res. He gaudit de molts il·lusionants
moments tot i que esportivament l’Espanyol no hagi vist incrementat el seu
palmarès, aquestes quatre copes que adornen la “sidebar” (el marge de la
columna esquerra) d’aquesta pàgina. El nostre sentiment i la nostra fidelitat
va més enllà dels títols i dels èxits esportius, malgrat a ningú li amargui un
dolç.
Han
sigut 8855 post penjats en aquestes 9 temporades; 893 del primer equip, 672 del
filial, 694 del primer equip femení, 586 del Juvenil A, 439 agendes, 585
articles sobre torneigs de futbol base tant masculí com femení, 539 articles d’actes socials, 152 comentaris,
i un llarg etcètera.
Si
em permeteu en aquest moment, voldria agrair a quantes persones
desinteressadament han contribuït amb aquesta tasca, amb la seva sentida i fidel
col·laboració unes vegades, altres amb legítim interès, però sempre des d’unes
vessants totalment definides i a fi d’informar
i donar a conèixer els aspectes socials i esportius del nostre club, de nostre
futbol base, de nostre futbol femení ara en hores tant baixes, de nostres
penyes, de nostra història, de nostre gent en definitiva, amb el màxim de la
objectivitat i imparcialitat possible, i clamant quan ha fet falta, contra les
injustícies que nostre club ha patit i segueix patint.
Voldria
agrair al Departament del Futbol Base del RCD Espanyol en general i al seu
màxim responsable en particular, i a quants entrenadors, delegats i auxiliars
m’han fet la meva tasca molt més fàcil. A quantes mares i pares m’han ajudat
sobre tot cada estiu per pogué amb paciència i dedicació, anar coneixent els
nous integrants del nostre futbol base i femenins. A aquelles persones que he
tingut el gust d’anar coneixent i que alguns d’ells han col·laborat també,
enviant-me fotografies i dades d’allà on jo no he pogut anar, d’aquells actes a
la mateixa hora, d’aquells desplaçaments... Gràcies també a la FCPE, a l’APMAE,
penyes i també a altres mitjans de
comunicació pericos que en un moment o en altre s’han fet ressò d’aquest mitjà,
en definitiva a l’espanyolisme en general... moltes gràcies a tots.
Agrair
també a la meva penya en un any tant històric en complir els seixanta anys
d’història, per la paciència observada amb un servidor en aquests anys en els
que no sempre ha sigut fàcil compaginar tasques tant similars però a la vegada
tant diferents. També a Radio Despí, al seu programa Llobregat BiB amb el que vaig iniciar
una llarga col·laboració gràcies també a quan va fixar-se en aquest modest
mitjà el seu fins ara director.
Voldria
també dir-vos que en un mon i una època tant dura i materialista en que ens ha
tocat viure, me’n vaig amb la motxilla plena... Plena del millor que he tingut
des que vaig iniciar aquesta singladura. D’amics. De gent que mai havia tingut
el gust de conèixer i que durant aquests anys he anat coneixent. M’omple en aquest moment, en aquesta hora
dels adéus, d’anomenar-los simbòlicament a tots tenint un petit però emocionat
record per tots ells, extensible a la resta de lectors que no hagi pogut conèixer
en persona però que s’han mantingut fidels, augmentant cada cop més el nombre
de visites a la pàgina de manera sostinguda i continuada.
Però
no és un adéu sinó un fins sempre. Seguirem veient-nos, a l’Estadi RCDE
(esperant torni a tenir altre nom comercial), a la nostre Dani Jarque tot i que
en el pas del temps allà se m’hagin anat quedant amics que ens han deixat i que
a bon segur si és que hi ha quelcom més allà de la vida, allà dalt seguiran
patint amb les penes i alegries del nostre club. Seguirem veient-nos als actes
socials d’aquestes penyes que ho estant passant també força malament, però que
resisteixen a l’entorn i a les circumstàncies.
L’entitat
espanyolista, en mig d’una cruïlla de complicat pronòstic, també viurà ben
aviat canvis de força transcendència pel seu futur. Tant de bo siguin per
deixar enrera aquests negres núvols financers que cobreixen i tapen el seu
present i que amenacen greument el seu futur. Tant de bo, el seu avenir, sigui
tant gloriós com la seva història i la seva gent mereix.
Deixem
enrera lluites internes i aquesta caïnita actitud que tant mal ens ha fet al
llarg de la nostra complicada història.
Sumem tots, i oblidem per moments nostres legítimes diferències. Noves generacions han de donar pas a les
actuals; noves idees han de sorgir. Els nens i joves pericos d’avui, seran els
activistes pericos de demà. D’ells i també de tots nosaltres depèn que aquest
club socialment segueixi viu. No el deixeu. No el deixem.. No els hi donem el gust a quants volen la seva
desaparició. A quants com voltors voleiant, esperen esperançats la seva
mort. Les persones passen, tant els
presidents, com els tècnics i jugadors. Es l’entitat la qual roman amb un dipòsit
acumulat per l’historia carregat de la suma de petits detalls i petits moments,
i edificada amb l’esforç i l’esperança de tots aquells que han aportat el seu
granet de sorra en aquesta il·lusió col·lectiva.
Sigueu
tots força feliços, i visca per sempre, el RCD Espanyol i la seva gent !!! Adéu-siau, ha estat tot un plaer!
.jpg)
