Boca Juniors, passió pel futbol.
El rival dels espanyolistes en aquesta 37ena. edició del Ciutat de Barcelona, és el Club Atlético Boca Juniors. Parlar de futbol en argentina ens porta a parlar irreversiblement del club xeineze i com no del seu màxim rival, River Plate. Rivals a nivell esportiu fins enguany, ja que el rival de Boca ha perdut la categoria, cosa que “al otro lado del charco” seria totalment impossible. Repeteixo impossible. Ja no sol per que estem davant una lliga (la espanyola) totalment corrompuda, manipulada, teledirigida, en la que dos equips es reparteixen entre ells la major part dels recursos deixant les engrunes pels demés, ja no sol per que son sempre afavorits pels arbitratges, sortejos, calendaris, etc., sinó per que qui escriu aquestes línies pensa i creu que en cas de descens matemàtic d’algun d’aquests dos clubs que no citaré per no embrutir aquesta crònica, a la primera manifestació d’indignació de socis (com va haver-hi a Argentina), ací les autoritats polítiques, govern al capdavant, salvarien sigui via ampliació, sigui com fos, a qualsevol d’aquests monstres que impedeixen la sana competència esportiva a la lliga espanyola (i aviat europea) i omplen d’ angoixa en el panorama financer del futbol espanyol.
Però m’estic apartant del tema, ho sento... Però aquestes coses s’han de dir en una societat tant tancada i manipulada com l’actual en la que fins i tot els màxims governants es reuneixen amb objectiu d’influir en fitxatges mediàtics en mig de tot el que està passant...
Boca Juniors va ser fundat l’1 d’abril de 1905 per cinc joves emigrants italians que jugaven en un club de barri dit “Independencia Sud”. Esteban Miguel Baglietto va ser el primer president del conjunt xeineze. La primera samarreta de color rosa, va donar pas a una blanca amb ratlles blaves verticals per acabar amb els colors actuals, blava amb franja groga. El 21 d’abril de 1905 va disputar el seu primer partit (4-0 davant Mariano Moreno) de la dilatada història d’aquesta entitat. El seu debut internacional, davant Universal de Montevideo va ser el 8 de desembre de 1907 en Buenos Aires, jugant fora de les fronteres argentines la revenja, en octubre de 1908 davant l’equip uruguaià. En 1913 va assolir la màxima categoria a la lliga argentina i mai ha baixat a segona. En 1919 es va proclamar per primer cop campió de lliga, aconseguint-ne fins a cinc títols més en la dècada dels vint. En 1925 va realitzar la primera gira per Europa, aconseguint 15 triomfs en 19 encontres disputats.
Història del rival:
El 25 de maig de 1940 marcaria un abans i un després en la història de Boca ja que va ser quan es va inaugurar l’actual estadi Alberto J.Armando, més conegut com “La Bombonera” de capacitat per 49.000 espectadors, edificat sobre uns terrenys adquirits en 1932. Però en 1949 també va tenir que passar les angunies pròpies dels modestos quan en la darrera jornada es va jugar el descens davant Lanús, acabant empatat a punts en la classificació i necessitant un encontre de desempat que Boca va saldar amb solvència (5-1).
En 1963 va jugar per primer cop la Copa Libertadores arribant a la final, però allà el Santos de Pelé li va privar del títol. Aquella dècada va dominar el futbol argentí imposant-se fins a cinc cops a la lliga fins 1970. L’èxit internacional va arribar quan en 1977 i 1978 es va adjudicar la Copa Libertadores, i la Copa Intercontinental d’aquell any va portar a Boca al més amunt del futbol, pròleg d’una Argentina Campiona del Mon en el mundial disputat en un país sota la criminal dictadura dels generals Videla i els seus acòlits. Hi havia un projecte de construcció d’un nou estadi amb motiu de la disputa a terres argentines d’aquell campionat mundial de futbol, però el projecte va morir per motius econòmics per la greu crisi que patiria tant l’equip a nivell particular, com la nació argentina en general.
En la dècada dels vuitanta, malgrat la presència de Diego Armando Maradona (va ser campió en 1981), els resultats van ser més discrets i el club va quedar sumit en les profunditats de la crisi econòmica que tot el país començaria a viure. El club va ser intervingut i es va salvar en un llarg procés, anys després, de la fallida financera per ben poc.
Amb Bianchi com a tècnic (1998), el conjunt de Boca Juniors va aconseguir una de les seves etapes més esplendoroses conquerint 18 títols en 10 anys (11 d’ells, internacionals). Per les banquetes de Boca han passat tècnics de la categoria de Di Stefano, Whasington Tabarez, Bianchi, Basile, etc., i en els terrenys de joc que un servidor recordi en les quatre darreres dècades, han lluït la samarreta de Boca, Alberto Tarantini, Maradona, l’ex tènic perico Miguel Ángel Brindisi, Caniggia, Barros Scheloto, Martín Palermo, Román Riquelme, Gabriel Batistuta, l’ex espanyolista Hugo Ibarra, Carlos Tèvez, Nicolás Burdisso, Fernando Gago, Rodrigo Palacio, Ever Banega, etc.
Més enllà de les proeses futbolístiques dels pioners, de la consolidació com un dels grans a nivell nacional i internacional, de la crisi patida que va estar a punt de costar-li la seva desaparició, del seu esplendor màxim, o del moment baix esportivament parlant en els darrers anys, ens quedem en el que significa a nivell social, la passió d’una afició per uns colors d’un club de futbol i aquella intensitat en que es viuen els encontres en la “cancha de Boca”, més tenint en compta com a Espanya, cada dia les exagerades i continuades retransmissions televisives treuen a marxes forçades als espectadors dels camps a la majoria d’estadis que registren les pitjors imatges en quant a assistència de públic.
Els títols més importants conquerits en la seva etapa professional:
23 Campionats de lliga (el primer en 1931 i el darrer, l’Apertura de 2008)
18 subcampionats de lliga
1 copa Argentina (1969)
6 Copes Libertadores de América (1977,1978, 2000, 2001, 2003, i 2007)
3 Copes Intercontinentals (1977, 2000, i 2003)
2 Copes Sud-americanes (2004 i 2005)
1 Supercopa Sud-americana (1989)
4 Recopes Sud-americanes (1989, 2005, 2006, 2008)
així com dos més internacionals de menor importància.
Martín Palermo amb 236 gols (en dues etapes) és el màxim golejador de la seva història. Roberto Mouzo (1971-84) el jugador que més cops s‘ha enfundat la samarreta de Boca.
I com a club gran no s’avergonyeix en absolut com alguns ací al nostre club, de dir que té futbol femení, havent conquerit fins a 17 campionats de lliga (el darrer en 2009) així com un tercer lloc en 2010 a la Copa Libertadores de América en la categoria femenina.
Un club que a més també ha tractat amb respecte les seves seccions esportives com la de bàsquet, de la que va ser campió de lliga en tres ocasions (1996/97, 2003/04 i 2006/07) i en cinc ocasions campió de la Copa d’Argentina (2003, 2004, 2005,2006) i va brillar a nivell continental guanyant en tres ocasions el campionat sud-americà de clubs (2004, 2005, 2006). A més, també al llarg de la seva història ha comptat amb seccions esportives amateurs com Atletisme, lluita, karate, Judo, Taekwondo, futsal, gimnàstica, etc.
Planter professional
|
| Clemente Rodríguez en el seu desafortunat pas per Montjuïc. |
De l’actual planter professional de Boca Juniors, els pericos posarem per força les nostres mirades en dos jugadors en concret: El primer d’ells, un home que va convertir el seu pas pel conjunt espanyolista en un autèntic fracàs: Clemente Rodríguez. El lateral esquerrà que va venir avalat per una gran trajectòria a l’Argentina, (malgrat el seu fracàs a Russia), pels nostres tècnics del moment i per algun periodista al que també li agrada jugar a tècnic en masses ocasions. El fracàs va ser absolut i el “pelao” Clemente Rodríguez va quedar inscrit en aquella llista que existir no existeix però que està en la ment de tots els pericos, de fitxatges desastrosos al llarg de la història.
L’altre, el dur Facundo Roncaglia, que tampoc va deixar gaires alegries ni bon record en el seu efímer pas per Cornellà - El Prat. Molt accelerat i revolucionat, cartolines i expulsions, penals i joc amb força desproporcionada, van ser els principals paràmetres en que es va moure en la seva curta estada en el club perico.
Entre els components del planter de Boca Juniors cal destacar a Juan Román Riquelme, Cvitanich, Sergio Araujo, Rivero, Insaurralde, etc. Per part espanyolista, Juan Forlín s’enfrontarà al que va ser un dels seus equips.
L’encontre corresponent a aquesta XXXVII edició del Torneig Ciutat de Barcelona, XV Memorial Fernando Lara, donarà inici a les 21:30 hores a l’Estadi del RCD Espanyol a Cornellà-El Prat, gairebé dos mesos després d’aquell darrer encontre de lliga davant el Sevilla de la passada temporada. Una hora abans tindrà lloc la presentació de la plantilla i cos tècnic del RCD Espanyol 2011/12.
.jpg)
