SENTIMENT PERICO US DESITJA UN BON ANY 2014

ADÉU 2013. FUTBOL FEMENÍ: DEL FINAL DE L'ÈPOCA DAURADA, A LA MISÈRIA ESPORTIVA D'ELUDIR EL DESCENS...

La Dani Jarque (II).

Futbol femení.

L’any 2013 ha sigut el darrer episodi de la pèrdua del potencial esportiu del futbol femení espanyolista. El final d’una grandesa a nivell espanyol, d’una hegemonia a nivell català, enviada ja als arxius de la història per les circumstàncies econòmiques,  amb les retallades de pressupost de les darreres temporades i rematada per una planificació totalment fracassada.

A vint-i-dos punts del campió de lliga finalitzà l’Espanyol Femení el campionat 2012/13. Una cinquena posició que en cap moment justificava el potencial de l’equip de Luis Carrión que per plantilla podia haver aspirat al menys a ficar-se entre els tres primers. La forta derrota a Saragossa (4-1) va significar un punt d’inflexió en l’equip i aconseguí romandre en 2013 durant 10 partits sense conèixer la derrota (7 triomfs – a domicili davant Rayo i Levante-,   i tres empats, dos d’ells davant Athletic Club i Atlético de Madrid). Però una molt dolenta primera volta havia deixat sense opció a l’equip per intentar accedir a posicions més altes de privilegi. Derrotades a Valencia, finalitzaren el campionat guanyant a la Real en un partit sense al·licient, certificant el decebedor cinquè lloc.

Quedava tota la temporada a expenses del que l’equip fes a la Copa de la Reina. L’equip va sucumbir a Valencia davant un Llevant que ja mereixia l’eliminatòria amb la seva actuació al partit d’anada on les espanyolistes van treure un poc merescut empat davant les granotes. La decepció fou total i seria el principi del KO final que se li esperava a aquesta secció.

A l’estiu el club no pot mantenir la columna vertebral de l’equip i totes les jugadores internacionals acaben marxant, sent Marta Torrejón el cas més sagnant al escollir les millors condicions econòmiques dels diners del Qatar Fundation, que seguir sent la capitana d’un equip desmantellat en el que poques jugadores de veterania seguien en plantilla. El desgavell total es produeix en posar el nou projecte en mans d’un tècnic madrileny (Santiago García “Susi”) aliè a la idiosincràsia de l’entitat i que en el seu currículum te només haver entrenat –i poc temps- al Torrelodones femení i al Mar Menor de la Tercera Divisió murciana.  

Es fitxen un munt de jugadores per cobrir les vacants (fins a quatre del Prainsa, subcampió de Copa, la meta Jamila, Claudia, Mapy i Bárbara), dues del Levante Las Planas (Cristina i Sonia), Julia del Sant Gabriel, Paloma del Torrelodones i Emma Marqués -germana del polèmic jugador que passà per Cornellà-, procedent del Torrejón.  Poques de les jugadores esmentades, estan complint amb el que s’esperava d’elles en quant a rendiment.

El projecte comença contra tot pronòstic de manera triomfant al fer-se l’equip amb la Copa de Catalunya derrotant a Sant Boi a la tanda de penals de la final al FC Barcelona en un brillant encontre. Una flor no fa primavera, i després de l’empat amb molta fortuna i pobre imatge a Les Planes en la jornada inaugural del campionat, l’equip encadena quatre derrotes consecutives amb els equips punters de la lliga que el situen en llocs de descens. A la sisena jornada arriba el primer triomf davant el Sant Gabriel. Li seguiran dos més consecutius a la Dani Jarque davant Sevilla i Real. I prou... Tan sols empats a domicili a Huelva, Granada. La darrera derrota davant el Valencia a casa, fan que els responsables del futbol femení prescindeixen  de “Susi”, situant-se “Titi” Camúñez, la tècnic del filial i coordinadora del futbol base femení, al front del femení davant el Rayo (1-1) i a Oviedo, on l’equip torna a sortir derrotat (2-1), ocupant la 13èna posició a quatre punts del descens.

En el futbol base femení, 3r. lloc del filial a Segona Divisió, subcampionat del “C” a Preferent, tercer lloc del juvenil Cadet a la lliga. L’equip espanyolista acabaria assolint la final del Campionat de Catalunya per primer cop,  perdent per la mínima davant el Barcelona. El Cadet Femení de la mà d’Ariadna Ciércoles repetí èxits de la temporada 2011/12, i tornà a aconseguir el títol de lliga i el Campionat de Catalunya en tornar a batre al Manlleu, duríssim rival en aquesta categoria. Decepció en categoria infantil, amb dos tercers llocs en cadascun dels dos grups (tant l’A que no aconsegueix classificar-se pel Campionat de Catalunya, com el B, que compleix) i finalment, títol de lliga per les benjamines que no van pogué arrodonir-ho en perdre la final del Campionat de Catalunya davant el rival clàssic en aquesta categoria, el Sant Gabriel. El femení B, a més, obtingué el triomf en el campionat complementari derrotant a domicili a l’etern rival en el partit clau.    

Finalitzà 2013 amb el filial espanyolista, líder, derrotant al FC Barcelona B a la Gamper, però perdent amb el cuer després del ball de canvis a les banquetes, amb el Femení C classificat en 5èna posició, el Juvenil en quarta, el Cadet altre cop líder i amb molt més de mitja lliga ja a la butxaca, i les infantils ocupant el segon lloc l’equip “A” i el tercer lloc el “B” en els seus respectius grups. Les més petites, sense rival al grup que els hi pugui fer ombra, golegen sense pietat fins que caigui el títol de manera matemàtica...      

ADÉU 2013. EL FUTBOL BASE ESPANYOLISTA

La Dani Jarque (I): Futbol base.

Aquest any ha suposat per la Ciutat Esportiva del RCD Espanyol, el seu bateig oficial amb el nom de Dani Jarque. En un emotiu acte celebrat la tarda del 21 d’octubre, en el que hi estigueren presents tot l’entorn espanyolista i tots els capitans dels equips tant masculins com femenins de l’entitat, es descobriren les lletres de l’etern capità com a nom a la façana de l’entrada junt a una rèplica de l’estàtua que hi ha a la porta 21 de l’Estadi RCDE.

A la part esportiva, un altre any en que han pintat “bastos”. El desgavell i fort cop infringit en les darreres temporades al futbol base encara ha arrossegat les conseqüències al llarg d’aquest 2013 que ara ens deixarà. El nou equip tècnic encapçalat per Jordi Lardín ha intentat treure a flotació un vaixell seriosament enfonsat. Al final del primer mes de l’any, relleu ineludible a la banqueta del filial. Raul Longhi després de 13 encontres consecutius sense guanyar. El substituí Manolo Márquez (que ja havia estat al futbol femení espanyolista als finals de la dècada anterior), qui amb dificultats al principi, aconseguí finalment fer que l’equip ressorgís obtenint de manera plàcida la permanència, ocupant un digne vuitè lloc.

Decepció fou la paraula que defineix perfectament el final de temporada al futbol base en quant a resultats. Per primer cop en 15 anys, el Juvenil no es classificava per disputar la Copa del Rei – quan era el vigent campió – i cap equip del futbol base masculí aconseguia finalitzar el seu campionat en primera posició.  Cadet “A” per un punt, i en futbol-7 tant el Benjamí (a 2 punts) com l’Aleví A (a 3 punts), veien com l’etern rival els hi arrabassava les úniques lligues que podien haver caigut del cantó espanyolista.
Tampoc als campionats masculins de Catalunya l’Espanyol pogué alçar-se amb el triomf en cap d’ells. Quelcom impensable tan sols feia uns anys. El Benjamí caigué per penals davant FCB a les Semifinals, l’ Infantil A caigué en semifinals al Mpal. de Cornellà davant els del Baix Llobregat que acabarien obtenint el títol, l’Aleví altre cop arribà a la final i no pogué amb el Barcelona, el Juvenil B s’ensorrà en la Dani Jarque davant la Damm B en quarts, i només el Cadet A – altre cop l’equip de Dani Fernández – estigué a punt d’aixecar el títol davant FCB, però el poc encert en els penals ho impediren.

L’Espanyol s’adjudicà el MIC en categoria Juvenil i Aleví (golejant al Liverpool a la final) i en categoria cadet només l’aspecte físic de la selecció d’Aspire Dreams impedir fer-se amb el títol. També altres tornejos en categoria aleví van portar destacades actuacions del conjunt espanyolista com a Burriana (campió), Arousa (subcampió), i la Copa Danone (subcampió). En el Nacional Blue BBVA, altre cop s’interposà el FCB en el camí dels espanyolistes en el encreuament de quarts.  

Aquestes actuacions en els citats torneigs augmentaren el prestigi - que en els diversos campionats de lliga estava una mica en l’oblit – del futbol base espanyolista, i en l’Aleví A d’un jugador: Adrián Bernabé, qui protagonitzaria junt a 4 jugadors més, la noticia més negativa amb la seva deserció del bàndol espanyolista signant per l’etern rival. Enfrontament entre els responsables d’una i altre entitat, mentre ara s’està buscant a nivell federatiu i en els àmbits de responsabilitat en l’esport espanyol, fórmules que protegeixin la tasca formativa dels clubs modestos davant les urpes dels voltors que una i altre vegada llencen les seves xarxes amb la complicitat de pares massa impacients pel diner fàcil, i representants sense escrúpols a l’hora de comercialitzar amb car humana de menors d’edat.

S’inicià el nou curs 2013/14 en el futbol base amb canvis a diferents banquetes. Amb la sortida d’un dels tècnics més valorats (Dani Fernández) que després de la seva poc afortunada experiència en Castelldefels torna a la FCF per encarregar-se de la selecció catalana sub-16. També hi ha varies sortides (Piña, Tort, Manzano), arribant David Gallego, Toni Velamazán, i Xavi Morón. Més de cinquanta fitxatges en el futbol -11 completen la tasca de renovació dels planters espanyolistes. Caldrà avaluar la qualitat d’aquestes incorporacions amb el suficient marge de temps, a fi d‘evitar prematures consideracions.

En quant als diversos campionats de l’actual temporada, el filial espanyolista arriba al final de la primera volta en una molt compromesa situació (només havent guanyat un partit a domicili, perdent la resta de partits), i amb un 0-4 davant Alcoyano que va fer força mal i que va fer explotar al seu tècnic en declaracions públiques carregant contra els jugadors. El filial es troba igualat a punts amb la plaça de promoció i primera de descens. El partit del proper dissabte davant Olot pot ser més que tres punts els que es jugui l’equip espanyolista.  


En quant al Juvenil A, força irregular, finalitza l’any en tercera posició després que dues derrotes (a Badalona i al Narcís Sala) tallessin una ratxa victoriosa en la que semblava que l’equip ja alçava el vol d’una manera segura i duradora en el temps.  

Arriba el parèntesi nadalenc i la vida segueix igual a Can Perico en aquesta parcel·la. La derrota del Cadet B davant l’Hospi i la punxada fa unes jornades del Benjamí A,  a Les Franqueses, deixen sense cap equip líder en tot el futbol base en aquests moments, i amb un Aleví B lliscant les posicions de descens i un Infantil A que no va pogué endur-se enguany el Joan Babot,  començant pèssimament el campionat de lliga.

Tan sols, l’èxit aconseguit pel Infantil B de Carles Martínez al Torneig d’Arona, (la “Mini-Champions de F-7”) en un formidable espectacle de joc i victòries culminada amb l’adjudicació del torneig derrotant al Real Madrid, torna a fer revifar l’optimisme i la il·lusió en una pedrera que està pagant els personalismes, interessos inconfessables i ineptitud de massa gent en els darrers anys, ofuscant la bona tasca d’altres. La Ciutat Esportiva Dani Jarque ho nota, amb l’afluència de públic caient cada cop més amb dissabtes en els que tan sols un centenar de persones (comptant a tothom, -familiars i personal esportiu-) es veuen a les grades i laterals. Inclòs el Juvenil A espanyolista ha acabat disputant encontres amb menys de 150 espectadors. Quelcom impensable fa unes quantes temporades.