HA MORT JOSÉ MARIA MAGUREGUI

José Maria Maguregui Ibarguitxi  “Magu”, ens ha deixat a l’edat de 79 anys d’edat aquest dilluns a Bilbao. Maguregui que havia nascut a Miravalles (Biscaia) el 16 de juny de 1934, es va formar com a futbolista jugant al Llodio i al Villosa de la territorial basca, passant posteriorment al Guetxo de Tercera Divisió, fins que signà per l’Athletic Club de Bilbao on va romandre entre les temporades 1952/53 i 1962/63 formant junta a Mauri una de les línies mitges històriques. A l’Athletic Club guanyà una lliga i tres Copes d’Espanya.

Després de finalitzar la seva etapa amb l’equip basc, signà pel Sevilla FC (1961-63) per passar al RCD Espanyol la temporada 1963/64 (amb 29 anys) en la que l’equip espanyolista es jugà la vida en la màxima categoria en un duel promocional davant Sporting de Gijón, que es resolgué en favor del conjunt del llavors anomenat camp de la Carretera de Sarrià.

Finalitzà la seva carrera esportiva com a futbolista en el degà del futbol espanyol, el Recreativo (1964-65).   Fou internacional en 7 ocasions amb la selecció espanyola, durant la seva etapa de jugador de l’Athletic.    

Com a entrenador s’inicià també al País Basc entrenant el Sestao (1967-72), per signar per equips com el Racing de Santander (1972-77), Celta de Vigo (1997-78). En 1978 i durant dues temporades, fou tècnic de l’Almeria fins 1980, on aconseguí l’ascens a la màxima categoria del futbol espanyol.

Signà pel RCD Espanyol en 1980 després d’una temporada bastant moguda (1979-80) amb la destitució del tècnic Irulegui i la provisionalitat de Vicente Miera. Un cop l’equip aconseguí salvar la categoria, aquell estiu de 1980 el President Manuel Meler intentà aconseguir donar certa estabilitat a l’entitat amb la contractació del tècnic basc.

A l’entitat espanyolista romangué durant tres temporades – la darrera sota la presidència d’Antoni Baró -. Entre els partits més destacables, els enfrontaments  davant el Real Madrid  en els que va sortir d’ells invicte (tres triomfs i tres empats) i sobre tot, la gran victòria dels espanyolistes al Camp Nou (28/05/1982 amb 1-3 gràcies als gols de Lauridsen, Urbano i Murua). Obtingué al conjunt perico un 10è lloc, un discret 13è lloc i la darrera temporada finalitzà l’equip en 8èna posició. 

Després del mundial celebrat a Espanya en 1982 que coincidí amb la marxa de Manuel Meler al front de l’entitat i l’arribada d’ Antoni Baró amb Ferran Martorell de segon, hi hagué una situació ben compromesa dins el rejovenit planter, doncs quatre jugadors d’ells foren  marginats per decisió tècnica (el porter Espinosa, Huertas, Carreño, i el més carismàtic de tots, José Cano “Canito”). Magu fou inflexible i després d’un llarg període al marge del grup, acabaren abandonant l’Espanyol. Un nou Espanyol, en el que jugadors com Jhon Lauridsen, Tommy N’Kono, Manolo Zúñiga, Miguel Ángel, Job, i els sorgits a la pedrera, Márquez, Gallart, Mauri, germans Orejuela, demanaven a crits pas en el que seria un relleu generacional que posteriorment Azkargorta  i sobre tot a nivell de resultats Javier Clemente, acabarien amb un Espanyol de llegenda assolint el subcampionat d’Europa de la UEFA. La base d’aquell equip es forjà en el darrer any de Magu al front de l’equip perico.    

Finalitzà la seva etapa Maguregui com a entrenador tornant a la direcció tècnica del Racint (1983-87) i Celta de Vigo (1983-87), ocupant de manera efímera la banqueta del Club Atlético de Madrid sota la presidència de Gil.  En la recta final de la seva carrera esportiva estigué en breus estades com a tècnic al Real Murcia, Celta de Vigo i finalment al Polideportivo Almería de Tercera Divisió.

Magu, creador de frases molt famoses com “poner el atobús” o el “tiqui-taca”, ens ha deixat. Descansi en pau. Glòria als herois del RCD Espanyol.