Avui, i per tancar aquest cicle d’entrevistes, tinc l’honor i el plaer de parlar amb Assumpció Lailla i Jou, diputada del grup parlamentari de CiU al Parlament de Catalunya, membre del partit UDC. Va ser una oportunitat que es va presentar i vaig intentar aprofitar-la, ja que no sempre es té a tir d’entrevista a un polític en actiu. Per veure el seu curriculum podeu entrar al blog en el que no se n'amaga pas, que es perica...
Però no hi serà a SENTIMENT PERICO per la seva condició de diputada, si no per que "Titon" Lailla és una perica de cap a peus, de tradició familiar i encara que no es pugui sostreure de la seva condició de polític i representant del poble, intentarem que ens contesti com a perica de base, i preguntant-li...
En primer lloc, com en tot hi ha una primera ocasió, aquesta serà la primera vegada que un polític sigui entrevistat per un servidor. Canvia molt la relació de tracte entre dues persones que no es coneixen si saben que son espanyolistes?
- El tracte correcte entre les persones segurament no canvia, però sí que pots trobar-te en que hi ha una major complicitat.
Veig que Assumpció Lailla compleix una promesa feta. Pensa que els polítics (sobre tot en època electoral) prometen molt als potencials votants i després no compleixen, se n’obliden ràpidament?
- D’entrada no crec que sigui bo generalitzar: quan parlem de polítics en general fem un flac favor al fet polític... Darrera de cada decisió presa, de cada idea proposada, de cada acte, de cada intervenció parlamentària... hi ha molta feina feta, que sembla que no té importància quan es generalitza al parlar dels polítics.
Jo no sóc de les persones que crec que els polítics facin promeses i no les compleixin: però sóc conscient que a vegades es pot donar aquesta imatge. Sovint ens trobem que, l’aplicar el debat, el consens, el pacte... en el fer polític hem de renunciar a coses o aspectes per tal d’assolir-ne uns altres. A vegades es qüestió de prioritats (en certa manera, això diferencia uns partits d’uns altres, allà on posem l’accent en una negociació).
Crec que la ciutadania, que és quin dóna sentit a la política -que no representa més que la voluntat de servir al país-, ha de ser capaç de detectar si se l’enganya, i si és així, passar comptes amb aquest polítics en unes properes eleccions.
La pregunta que segur li hauran fet més d’un: Per que és de l’Espanyol? Ve de família?
- Sóc perica des de sempre. A casa tenia una avis culés i uns altres de pericos... però el meu pare era de l’Espanyol, i soci a Sarrià. Suposo que això va marcar la meva afició pels colors blanc i blaus!!
No és un fracàs estrepitós dels polítics de la ciutat de Barcelona, que un club centenari com l’Espanyol hagi de marxar del municipi en que més anys ha viscut? (Recordem als lectors, que quan es va inaugurar el Camp de la Carretera de Sarrià, aquest lloc era un municipi independent)
- Realment crec que és una pèrdua per la ciutat de Barcelona que l’Espanyol hagi hagut de fer el camp fora... ja que és un equip de la ciutat. No sé si això és un fracàs dels polítics de la ciutat però sí crec que ho és d’aquells que han hagut de gestionar això des del govern municipal.
Per que de fet, si intento sortir de la meva condició perica i intento posar-me un barret de gestora municipal, em surten vàries preguntes: què farà Barcelona ara amb l’anella olímpica?? Quin rendiment li traurà a l’Estadi?? A banda d’evitar que l’Espanyol marxés de Barcelona, l’Ajuntament hauria pogut aprofitar el nostre club i les dues parts treure’n beneficis...
Però no ha estat així: de totes maneres, que el camp el tinguem a Cornellà- el Prat no implica que deixem de ser un equip de Barcelona. Al revés, augmentem el territori d’acció!
Que en penseu i com ho veieu, tota l’habitual “moguda” a Can Perico amb el tema de les banderes? Per el dret constitucional a la llibertat d’expressió i per que son senyeres oficials, la catalana i l’espanyola no es poden prohibir de portar, però cadascú fa les seves versions de les coses, les seves intencions. Com es pot solucionar aquest tema, per que a tots els clubs (no sol a l’Espanyol) hi ha diferents sensibilitats de caire polític... Jo sempre dic, que a un camp per recolzar i animar al RCDE s’ha de portar la blanc i blava, però...
- Comparteixo que l’esport no s’ha de polititzar, però sembla que els únics que polititzem el futbol som els pericos... i que els altres equips no ho fan!
Cadascú, des del respecte, pot defensar el què vulgui allà on cregui! Però sense imposicions ni ofenses.
Quin considera que és el millor jugador que hagi militat al RCDE des de que vos aneu al futbol?
No ho sé... m’han agradat molts... però que recordi especialment l’ N’kono, en Toni i evidentment en Raul Tamudo!
El millor entrenador?
Recordo molts i crec que cadascun ha aportat maneres de fer futbol que han estat positives...
M’és difícil destacar-ne un!
Que ens ha passat aquesta segona volta? Ens van posar el caramel a la boca i gairebé acabem als llocs del patiment...
- Doncs no ho sé, també a mi m’agradaria saber-ho!!!!
Si algú ho sap que ho expliqui!!
Vaig sentir al senyor Antonio Martín en varis programes de radio de informació espanyolista, que el femení de l’Espanyol tenia més complicat competir amb els rivals (Llevant, Rayo, etc.) per que aquestes entitats rebien subvencions dels seus respectius governs autonòmics.
Per que un govern que es diu i s’alaba de ser progressista, de tenir com a referent a la dona a l’hora que es respectin els seus drets, en canvi es discrimina al futbol femení que no rep cap tipus d’ajut, quan en altres comunitats es recolza? S’hi pot fer quelcom, des de l’oposició?
- Malauradament ens trobem amb un Govern que es diu progressista i no ho és, que al contrari de l’slògan electoral del partit majoritari (psc) de “fets, no paraules” només fan que parlar i després no complir...
El futbol femení s’ha de potenciar, així com altres esports i altres categories. Hi ha molta feina a fer en aquest aspecte!!!
Els pericos ens sentim per una banda satisfets per que la Corporació de Radio i Televisió de Catalunya econòmicament recolza a l’Espanyol fent-se amb els drets de transmissió i pagant be. Però per l’altre banda ens sentim maltractats, vituperats contínuament quan veiem la programació d’aquest ens públic.
Ens molesta molt que per qualsevol tema tingui que sortir sempre el mateix club, el mateix exemple. Sempre se li doni la màxima importància a coses intranscendents d’aquesta entitat, mentre que per que a nosaltres ens tractin decentment tenim que jugar finals europees o de Copa.
Quina és la seva opinió, tot recordant que TV3 la paguem tots els catalans, i que després de la Copa del 2000 inclòs el propi comitè d’Empresa de TV3 va emetre un comunicat en contra dels seus caps per el tracte indecent respecte a l’Espanyol, quan s’havia campionat després de seixanta anys ?
- Jo he estat la primera que m’he queixat moltes vegades del tracte donat a l’Espanyol en la Televisió i la Ràdio públiques. Massa vegades quedem relegats a termes anecdòtics quan podem tenir alguna informació de més rellevància que altres clubs. Parlant amb una periodista de TV3 perica em deia que ella ho havia comentat i havia comprovat que les emissions respectaven la proporció de socis/ simpatitzants dels dos clubs de Barcelona, encara que compartia que la percepció no era la mateixa.
El que no m’ha semblat gens bé d’aquesta última setmana és la importància que li han donat a TV3 a la moció de censura al President del Barça, relegant a un segon terme un programa del nivell del “30 minuts”, i en hora de màxima audiència al vespre, així com tot el desplegament i el seguiment fet de tota la jornada.
Hi ha “Nacional–culerisme” a Catalunya? No creu que el que es viu a l’Esport a la nostra terra no es normal, no succeeix en lloc?
Jo sóc nacionalista, i em fa molta ràbia que s’identifiqui aquest fet amb el Barça.
No sóc del Barça ni ho seré mai, per que sóc perica i ho seré sempre. I això no condiciona el meu pensament polític, per que sóc del parer que no s’han de barrejar les coses i que polititzar l’esport és un error.
Tot i així, és de justícia reconèixer que en èpoques difícils el Barça va fer un paper de reforç del sentiment nacional important.
Que em pot dir del casos (de moment i afortunadament, aïllats) en que s’obliga a cantar l’himne del rival esportiu en col•legis, al pitjor estil dels pitjors moments de l’època franquista quan es obligava a cantar el “Cara al sol”?
No conec cap cas d’aquests, però evidentment no em sembla bé: però aquí nosaltres hem de ser proactius. No podem quedar-nos només en la queixa, sinó que hem d’actuar. Na manera seria per exemple, facilitant l’himne de l’Espanyol al col•legi per a que el puguis tocar també. Qui és el que et dirà que no, llavors??
De fet, haig de suposar que a vostè mateixa li hauran dit en més d’una ocasió la famosa frase de “si ha sortit de l’armari”... No creu que això és la pitjor mostra que la nostra societat en aquest tema no es sana? Per que ja el sol fet de suposar que reconèixer que un és de l’Espanyol, ja sembla tenir que fer un acte de valentia, quan hauria de ser quelcom de normal...
- Sí que m’ho han dit alguna vegada, i la meva resposta és que jo mai he estat dins de l’armari!!! Sempre he dit amb orgull que sóc perica, però segurament, ara que sóc diputada, la gent reté més aquest detall de la meva biografia.
També hem de reconèixer que no tothom a fet el mateix que jo: hi ha molta gent que ara reconeix el fet de ser perico, i abans ho amagava... la culpa tembé és una miqueta nostra!
Coneix molts més pericos de tota la vida, en el Parlament de Catalunya on vos desenvolupeu les vostres obligacions respecte al seus electors?
- N’hi ha uns quants... i en vaig descobrint encara!!
Com i de quina manera creu que es pot acabar amb la violència al futbol, quan inclòs en sentències judicials (la que va presentar els Boixos Nois contra la Junta Directiva del Barcelona) s’ha desposseït del poder als clubs per prohibir l’entrada a grups que es caracteritzin per portar la seva radicalitat al terreny ja de la violència, ja que els actes delictius son sempre fets individuals i no col·lectius. Pensa que amb només mesures policials es pot acabar amb aquest tema?
- Crec que no: les mesures policials hi ha de ser, però no només hem d’actuar a aquest nivell. La repressió ha de ser l’última opció. El problema crec que va més enllà: és d’educació, de respecte als altres, d’entendre que ningú té la veritat absoluta i que s’han de respectar altres maneres de pensar i sentir (encara que faci ràbia!).
I més, quan parles d’aficionats a l’esport... si els valors que transmet l’esport són d’esforç, de companyonia, de sumar, de saber guanyar i també de reconèixer les derrotes, de respecte i de tolerància, de rivalitat que no de confrontació...
Creu que uns polítics que de veritat estimessin l’esport català, a un club que anava camí de ser centenari, i que junt amb el Barcelona ha representat la màxima rivalitat futbolística d’aquesta terra, no sol van deixar que es produís el terrible espectacle de veure (fet insòlit) com la goma-2 intentava acabar amb tot el mític estadi de la Carretera de Sarrià, si no que a més per escarni del poble perico van autoritzar, permetre, i fomentar que es veiés per televisió i en directe quan altres fites del espanyolisme (Copes del Rei conquerides) no es va produir?...
No creus que aquell estadi era patrimoni sentimental de bona part del poble català per sobre de les rivalitats esportives. (A més s’hi van celebrar els millors partits d’un mundial de futbol -82- gairebé de tota la historia i partits dels JJ.OO. de Barcelona)
Doncs sí: jo vivia a prop del camp de Sarrià, i el dia de la destrucció de l’Estadi vaig haver de marxar de casa per no sentir les explosions i no plorar de ràbia i de pena. Crec que és una pèrdua per la ciutat. Però hem de ser optimistes i encarar el futur amb il•lusió en el nou estadi!
¿Per que inclòs en un document de l’Ajuntament de Barcelona de l’època en que el falangista Miró Sanz (president del Barcelona), va aconseguir de les autoritats franquistes, de l’alcalde Porcioles, del governador civil Acedo, i altres jerifaltes d’aquell règim, la requalificació d’una zona verda per edificar, i en aquest document es garantia que sempre que hi hagués un cas anàleg en el futur se li donaria la mateixa requalificació en un futur hipotètic a qualsevol institució esportiva que volgués vendre’s els terrenys on estigués el seu estadi, tal com va succeir amb el Camp de Les Corts, en comptes de la injustícia comparativa que ha tingut lloc amb l’Espanyol?
Com a sobre, es pot dir que el franquisme perjudicar al Barcelona? Per que no se li ha donat el mateix tracte (en quant a coeficient) a l’Espanyol amb Sarrià?
- Les comparacions sempre són odioses. Sóc la primera que ho trobo molt injust. Però deixem de pensar en el Barça i de mirar enrera... l’Espanyol té moooooooolt futur!!! Creiem en nosaltres mateixos, fem bé la feina, potenciem la nostra pedrera, animem als diferents equips que tenim!!
Només així, l’Espanyol serà com sempre, el millor club del món!!!!!
Visca l’Espanyol!!!
Visca! I moltes gràces a la Diputada Assumpció Lailla, per la seva paciència i per haver-hi dedicat una estona del seu preciós temps.
.JPG)
.jpg)
