CRÒNICA D’UNA DESTITUCIÓ ANUNCIADA.
Ahir nit el RCD Espanyol anunciava la destitució
del tècnic del primer equip femení, Santiago García Sueira, més conegut com “Susi”. Ho feia amb nocturnitat, en un divendres a
menys de dos dies d’un important encontre davant el Rayo Vallecano, i quan
havia tingut per davant tota la setmana per prendre aquesta dràstica mesura.
La història de Santiago García al front de l’equip
espanyolista s’inicià un 9 d’agost de l’actual 2013, quan se’l presentava com a
líder d’un projecte (?) que naixia ja ben esgarrat després que es desmantellés,
o és permetés desmantellar, gairebé tot el bloc de les darreres temporades (mireu
la selecció espanyola i comproveu quantes jugadores hi ha en aquests moments que
pertanyin al RCDE en contraposició a anteriors temporades), i la sagnia no finalitzés inclòs fins acabar
produint-se la marxa d’una de les jugadores més carismàtiques de la darrera dècada
que encara quedava a l’entitat, engreixant encara més el potencial del nostre
rival.
No sabrem mai (a menys que Susi ho expliqui de
“mottu proprio”) que se li va prometre i que se li va assegurar al tècnic
madrileny en quant a equip. El que si sabem el que es va trobar i el que ja no hi
era a l’entitat. Per començar, caldria preguntar-se ben alt, per què dimonis s’ha
d’anar a buscar un tècnic pel femení a Madrid, per poc que cobrés. Per que a més en aquest cas, en el seu curt historial només figurava una
temporada al Mar Menor de Tercera (nois) i una temporada al Torrelodones a
segona (noies), curriculum vitae que precisament no era per tirar coets, més
encara si tenim en compte el que havia succeït prèviament a l’entitat aquest
passat juliol.
Va començar la seva singladura en
blanc-i-blau, brillantment. Contra tot pronòstic agafà confiat i cansat d’un
llarg viatge a l’etern rival, i en un gran partit (el millor fins ara), l’equip
espanyolista es feia amb la Copa de Catalunya al Baptista Milà de Sant Boi de
Llobregat al derrotar-lo en una tanda de penals no apta per cardíacs en igualar
durant els noranta reglamentaris, el gol barcelonista del primer temps.
Però fou un clar miratge. A Sant Joan Despí,
no pogué en el debut en el torneig de la regularitat amb un Levante Las Planas,
empatant a dos, i amb tres pilotes al travesser de les locals. A partir d’aquí,
derrotes seguides davant tots els rivals de la part alta, situant-se l’equip en
zona de descens, fins que reaccionà davant el Sant Gabriel aconseguint amb
molta fortuna el primer triomf. Els empats a Huelva i Granada (davant el cuer)
i les victòries davant el Sevilla i la Real (aspirants a Copa), no evitaren que
l’equip continués a la vora del precipici a tres, quatre o cinc punts, en
perdre partits com a Palma davant el Collerense o davant Valencia en la darrera
jornada.
Internament, la situació era ja irreversible
des de feia forces setmanes tot i el moment tant sorprenent del seu cessament. Cada
cop més la plantilla estava en bon nombre desmoralitzada i farta de les rareses
i extravagàncies d’aquest senyor. De les seves paraules i crits durant els
partits, de les alineacions cada cop més capricioses, i que a més no es traduïen
en resultats. A més, unes declaracions seves en el sentit de què quatre equips
lluitarien per evitar el descens, i l’Espanyol era un dels quatre més dolents
de la lliga al seu judici, aixecaren polseguera al màxim en tot l’entorn mediàtic
espanyolista i no deixaren a bona alçada precisament a les seves noies. Per que
els resultats tot ho acostumen a tapar i tot ho perdonen... mentre son bons..
Quant aquests no arriben (els resultats), cal cercar
des de les alçades, responsabilitats i responsables. I sempre es trenca la
corda pel mateix lloc. El més prim d’aquesta corda passa per l’inquilí de la
banqueta. Amb motius o sense; amb justícia o sense ella. I Susi, ho ha posat
aquest cop força fàcil. Per què veure’l en alguns partits, cridant, gesticulant
al màxim, vorejant la histèria sembrant la confusió i la desmoralització més
que mentalitzar i donar instruccions, i cada cop més a nivell de vestidor allunyant-se
d’una plantilla que era la que l’havia de treure del pou (varies jugadores han
demanat la baixa i inclòs alguna ha marxat), era posar el seu cessament en safata
de plata.
Però es clar. Això seria el més fàcil de dir.
Mort el gos, s’ha acabat la ràbia. Però no. Jo no vull enganyar a ningú. El
problema del Femení no es ni Susi, ni les jugadores... El problema és el mateix
del primer equip masculí. Els diners. La manca de pressupost per fitxar un ramell
de figures d’aquelles que marquen diferències. Recordeu, a bon segur os sonaran
aquests noms... Raquel Cabezón, Míriam Diéguez, Noemí Rubio, Marta Torrejón, Adriana
Martín, Vero Boquete. Oi que si?....
Sense diners no es pot competir, i menys ara
que el FC Barcelona està disposat a triturar la lliga femenina, a acabar amb la
igualtat i a ensorrar aquesta disciplina esportiva com ha fet i fa en totes les
altres. Quan el Barcelona passava del futbol femení, tot era possible. Ara, ja son
inútils els esforços de qualsevol equip (Athlètic Club, Atlético Madrid,
Levante, Rayo, Valencia, etc.). La lliga femenina està igualment de sentenciada
a mort que la d’homes. Amb una diferència i abismal: Que aquí no hi ha enfront (de
moment) l’altre monstre dels també vergonyosos
150 milions d’euros de la TV. Ni tan sols duopoli. Només monopoli de la
multinacional de Qatar i poc més...
Naturalment amb un bon equip, es podria
aspirar al segon lloc i a la esperança que el futbol capriciós no faci campió a
qui tingui més pressupost... Però des que Antonio Martín i Josep Ramió –per motius
totalment diferents – van sortir de la secció, l’equip espanyolista no veu
altres ingressos que els dels patrocinador modest que té i que a sobre és de
Sergio Oliveró, mal pesi en aquest cas a més d’un. Sense diners no es poden
retenir jugadores (si, ni tan sols a aquelles que també diuen ser espanyolistes
a mort, per finalitzar al FCB) ni incorporar grans jugadores. I sense equip,
poc pot fer un entrenador. En aquest cas, l’equip ha d’anar progressant (es
jove) i amb un tècnic que sàpiga el que té entre mans, doncs la temporada pot ser
menys traumàtica del que s’espera. Però l’equip te carències en totes les línies
i està necessitat d’un líder que ara mateix no es veu per enlloc. Ni al camp, ni a la banqueta, ni al Consell.
Veurem fins on deriven els esdeveniments. De
moment “Titi” Camúñez s’asseurà demà a la banqueta. Si les entrades a la Dani Jarque
son ben pobres darrerament (tant en femení com en futbol base), demà no serà
menys al coincidir amb el partit Almería-Espanyol, de lliga.
Qvo Vadis, Femení del RCD Espanyol!
.jpg)
