Tema reincident i desagradable…
Com be sabeu tots, en els darrers dies han aparegut en diversos mitjans de premsa esportiva notícies que avisen que el FC Barcelona està tocant i ha pogut arribar ja amb un acord amb diferents jugadors de la pedrera espanyolista.
Es un tema com he dit abans reincident, ja que ve succeint des de sempre amb major o menor mesura tret d’unes temporades en les que l’Espanyol i el FC Barcelona tenien un acord de cavallers que impossibilità aquestes marxes a can culer.
No entraré i baixaré a nivell individual; cada cas és un mon i una flor no fa primavera. No vull elevar l’anècdota a categoria i per tant parlaré a nivell general sense que això serveixi per qualificar cadascun dels casos que estiguin succeint o puguin succeir en el futur ja que no sempre pot ser la mateixa problemàtica i si que pugui haver-hi casos - per què no?- que els jugadors marxin sense que el FC Barcelona els hagi tocat abans, o tinguin altres motius personals per fer-ho. Però això seria simplement casos individuals minoritaris i per tant, l’anècdota dins la categoria.
Generalment el Barcelona ha intentat gairebé sempre pescar en els rius de Sadrià -cosa que en el fons vol dir que tampoc les coses es feien (s’estan fent) tant malament com molts poden pensar, ja que si quelcom caracteritza al veí, és que jugadors dolents de poc nivell no els volen - ...
El jugador al club, o el club al jugador?. Torno a dir que cada cas seria digne d’estudi i no es pot generalitzar en absolut, però a aquestes alçades de la pel•lícula queda clara la posició del Barcelona...
Només cal agafar les paraules del senyor Zubizarreta... No del director tècnic esportiu del Barcelona... No!... El senyor Andoni Zubizarreta que durant les temporades 2001 fins la 2004 ho era (director tècnic) del Athletic Club i les seves dures i contundents respostes quan un club anomenat FC Barcelona li va tocar (i se li va endur) uns quants jugadors de la seva afalagada pedrera del conjunt basc. “Profundo disgusto por la intolerable intromisión” va dir Zubizarreta.
Per tant, si ho diu el senyor Zubizarreta i ho expressava en aquests termes, que voleu que digui jo de més?
No ajuda gens tampoc el tema de les retallades pressupostaries en el futbol base. La política dura de guerra del senyor Morales en certs aspectes pot servir com excusa per que molts marxin, i a la vegada serveix com excusa de que se’n vagin, per procedir durament contra qualsevol “privilegi” o despesa que es pugui considerar excessiva dels equips de les divisions inferiors ja que “como van a acabar marchándose, pues mejor que no gastemos prácticamente más que lo mínimo”...
Aquest és el missatge que servia com a filosofia, i ara encara potser serà aplicat, amb més mà dura. Per exemple, no es d’estranyar que acabin fent pagar als nens per jugar al futbol base fins certa edat. Es clar, una cosa és que cobrin, i altre que paguin... Del blanc al negre hi ha un abisme i tots els extrems son per si sols, dolents. Tot i que tampoc seria un fet aïllat dins el futbol base català. Totes les institucions fan pagar menys lògicament els dos clubs grans de Barcelona de Primera Divisió, que per alguna cosa han de marcar diferències sobre la resta i demostrar que son grans institucions. Ara, una cosa segur; que ningú pretengui que a sobre de cornuts, pagar el beure...
Tots sabem que el 80/90 % dels jugadors del futbol base espanyolista –ho diré de manera eufemística – no estan precisament vinculats sentimentalment amb el conjunt perico si no que com a totes les esferes de la societat, tots sabem per qui simpatitzen. Però venen al nostre equip. I tampoc podem criminalitzar-los a tots per les conductes – encertades o no, honestes o no, això ho deixo a l’opinió de cadascú – d’uns pocs que decideixen canviar de bàndol.
Però també tinc que dir que el club en aquest aspecte hauria de ser molt clar i dur. Qui no tingui contracte (menors de setze anys, i per tant no afectats per no estar en edat laboral) i se’n vulguin anar, doncs molt bé... Però hauria de tornar a la “doctrina Casanova” que qui marxi al FC Barcelona, no torni ja mai més. Per que estic segur que llavors més d’un s’ho pensaria seriosament. Pa per avui, fam per demà. Quan alguns marxessin, fracassessin, i plorant molts d’ells demanessin tornar al nostre club i veiessin tancades les portes, a bon segur s’ho pensarien altres en idèntica situació i desig de marxar. I no estic parlant per Blanchart en particular, per que el noi ho està donant tot per aquests colors i segurament el jugador és en aquests casos els que generalment menys volen marxar, ja que perden els amics, ací s’ho passen bé i ningú els hi assegura que allà acabaran triomfant jugant a Primera amb la competència (via talonari) que allà hi ha. Parlo solament a nivell general, com a mesura diguem-ne de “dissuasió”.
Molts criticaran al senyor Sandro Rosell. Seguint la doctrina Dani (deixant al costat afinitats polítiques si es posa per davant de tot l’interès del club que altres temes personals) l’Espanyol ja hauria de considerar al President blaugrana amb el mateix “carinyu” que el que professaven els nostres consellers i president a l’anterior, Joan Laporta o al seu predecessor, Joan Gaspart... Però jo no vull entrar a parlar de la personalitat o caràcter d’aquest senyor; no el conec, i estic segur que a nivell particular serà una gran persona i no té que ser ni pitjor ni millor que qualsevol de nosaltres, ben al contrari. Ara, una altre història és que aquest senyor ocupa un càrrec molt important en una institució a la que té que defensar.
Ha de defensar els interessos i els valors del FC Barcelona, i això tots sabem el que significa: Destrossar tot el teixit esportiu de Catalunya xuclant-lo tot a cop de talonari, imposar la dictadura barcelonista empastifada de consignes polítiques en les que es barreja aquesta entitat, a tothom i en tots els ordres de la societat, augmentant a tots els nivells aquesta idea, intentant acabar amb tothom que signifiqui una alternativa per humil i modesta que sigui a l’entitat fundada per Hans-Max Gamper Haessing i presidida per primer cop per Walter Wild, ambdós, “catalans” de soca-rel. Per tant, està obligat a saquejar-nos la pedrera i el que sigui fins el “triomf final”, o sigui, nostra desaparició. Per tant, lluny de ser un tema de persones, per més que caigui millor Rosell que Gaspart, per dir-ne un exemple.
Per últim, no vull acabar sense dirigir-me com a soci i accionista minoritari al Conseller Delegat del RCD Espanyol a través d’aquestes paraules, al senyor Joan Collet i Diví:
Estimat Joan, pensa-t’ho dues vegades abans de parlar... Jo he estat uns dies en escriure aquest article, encara que sigui per pensar-me dues vegades el que un té que dir. En calent no es bo fer-ho... Per posar-te un exemple ràpid, Lopo, Jarque i Jordi Amat no haguessin arribat segurament al primer equip espanyolista sinó haguéssim tingut divisions inferiors des de cadet en avall dins el nostre futbol base. Poso l’exemple tres centrals que han marcat (i marcarà en el cas del tercer) una època en el nostre club, però podria posar altres molts exemples.
Em feu tremolar quan parleu / filtreu / o deixeu caure entre línies que us carregareu part del futbol base o el propi femení. Si us plau, traieu els diners d’altres llocs. Retalleu en altres molts llocs on no quedi ressentit ni la glòria que les nostres noies ens donen, ni el futur esportiu del nostre primer equip que avui dia amb les limitacions econòmiques imposades pel crèdit sindicat, passen inexorablement per cuidar, mantenir i potenciar la pedrera i donar l’oportunitat al primer equip de manera racional i sostenible en el temps, a qui demostri tenir qualitat per enfundar-se la samarreta blanc-i-blava a Cornellà – El Prat.
Ja podeu dir la vostre, això sí, amb total respecte.
.jpg)
