dimarts, 31 de desembre del 2013

ADÉU 2013!
PRIMER EQUIP. L'ETAPA AGUIRRE.

Ja ha passat un altre any amics!. Aquí estem un any més fidels amb la cita amb els lectors, i encara que a empentes i rodolons, amb l’alegria desbordant pel darrer (i gairebé únic en tot l’any) èxit del nostre Infantil B a la “Mini-Champions” d’Arona, iniciarem el nostre tradicional informe de l’any, intentant en el màxim possible que s’ajusti a la realitat dins la subjectivitat lògica de cadascun de nosaltres, al que ens ha succeït com a col·lectiu en aquest penós 2013 que sortosament ens deixa ja en qüestió d’hores. El que ens ha succeït als pericos, a la institució i al poble perico com a col·lectiu.     


Àrea esportiva.

Amb la nova direcció esportiva amb Perarnau al capdavant de la mateixa un cop Joan Collet es va fer amb les brides de l’entitat després de la darreres eleccions tumultuoses de novembre de 2012,  el primer equip espanyolista intentà el més aviat revertir la desastrosa marxa esportiva en la darrera temporada de Pochettino abans de ser cessat.


Deixàvem 2012 en l’anterior anàlisis, comentant la reacció de l’equip amb el nou tècnic Javier Aguirre després d’un esperançador desembre (amb victòria claus sobre Depor i empat al Bernabeu), però l’inici d’aquest relat no té les mateixes agradables connotacions. Derrota i clara en feu barcelonista (4-0) en un dels pitjors desplaçaments de l’era Aguirre. Carbó i de baixa qualitat, pel regal de Reis.    L’equip espanyolista (18è a un punt de la permanència) reaccionà, obtenint el triomf en dos encontres vitals a l’Estadi davant rivals directes com foren Celta i Mallorca. Un empat a Saragossa i un triomf mínim davant el Levante, el deixaren ja pràcticament amb la permanència a la butxaca mentre no es parlava d’altre cosa a Can Perico de l’ “Efecte Aguirre”.

Gran victòria per acomiadar al vell San Mamés amb un 0-4 per emmarcar.   Després de dues derrotes lluny de l’Estadi (al Calderón i a La Rosaleda), l’equip torna a agafar l’embranzida amb dues victòries a domicili als camps del Reino de Navarra i al Colisem de Getafe.  La UEFA (comptant que el 7è tindrà plaça) queda a tir de bala, a només cinc punts. Els pericos tornen a somniar després d’una reacció inversemblant amb el mexicà a la banqueta.

Però llavors, amb els 43 punts al sarró, succeeix el que ja per desgràcia ve sent habitual els darrers anys. En aquesta ocasió, les dubtes ja aviat s’esvaeixen del tot quan públicament en roda de premsa després del triomf a Getafe, el propi tècnic per sorpresa de tothom, s’ho pregunta públicament; si l’equip tindrà o no en ment (i en ganes)  l’objectiu de perseguir una plaça europea.


Queda tot ben clar quan un Granada que es juga la vida assalta l’Estadi blanc-i-blau obtenint un triomf en un partit de vergonya en el que quedà ben clar que l’equip espanyolista amb la permanència aconseguida, ja ho havia fet tot. L’equip dels Pozzo després de 9 jornades sense guanyar, deixa un desencissador panorama en Can Perico, doncs l’equip tret de mitja part amb el Madrid  a l’Estadi (1-1), s’arrossega sobre la gespa davant equips que lluiten per no baixar (Depor, Celta), davant Sevilla (3-0)  i en el derbi disputat en feu perico. L’afició perica queda amb un sabor de boca agredolç, i es torna a parlar altre cop del “Dia de la Marmota” però aquest cop a Balaídos, on els gallecs obren el miracle de la salvació a costa de la deixadesa dels nostres.

Perarnau és l’encarregat de confeccionar la plantilla per un nou projecte en mig de les penúries econòmiques i les mancances que l’impedeixen fitxar com gairebé la resta d’equips de la categoria sent el segon en que menys diners es gasta per reforçar l’equip.  Continua el tècnic mexicà tot i algunes veus sorgides en el tram final,  en el sentit de no ser la persona més adequada per iniciar un nou projecte des del principi del campionat, més enllà de tècnic revulsiu. Als jugadors ja signats a la primavera procedents de segona  (Lanzarote, Abraham i Fuentes i la tornada de Thievy) cal unir la millor operació fins ara feta enguany: La recompra de David López a la SD Huesca sobre qui l’Espanyol tenia dret a recompra. Cessions del Benfica d’un Sidnei que no acaba encara de convèncer i guanyar-se el lloc, i d’un Pizzi que ha de ser el substitut natural d’un Joan Verdú que no accepta l’oferiment econòmic del club i marxa a un Betis en el que finalitzarà l’any com a cuer i escalfant ja de manera habitual, banqueta.  L’ex del Depor, tindrà un rendiment pèssim que farà que ja es contempli la seva tornada i no esgoti l’any de cessió.

En darrer moment arriben el colombià Córdoba (qui després de no aparèixer en les alineacions acaba convertint-se en un fix formant parella amb Sergio García en el nou esquema tàctic del 4-4-2,  el romanès Torje (poc protagonisme),  i l’ex jugador del Madrid Castilla Alex Fernández qui sembla poc del grat del tècnic mexicà tot i que les grans qualitats tècniques que s’intueixen té el pèl-roig migcampista ja li esta reportant minuts en els darrers encontres després de romandre en l’ostracisme en gairebé tot aquest campionat. 


Per altre banda després d’un altre agost en el que sembla que tot s’acabarà venent, el Consell encapçalat per Joan Collet s’ho pensa dues vegades i tot i que acaba venent el polèmic Wakaso, ho fa per quantitats molt més raonables. També aconsegueix (gairebé de manera miraculosa) obtenir un bon botí per la venda d’un Forlín que mai ha acabat de convèncer ni de central ni al mig del camp, abans que finalitzés el seu contracte. El Club assumirà els costos de deficients operacions com Albín, al que s’acaba traient de sobre, però no podrà desfer-se d’un Mattioni lluny del que tots esperàvem abans de les greus lesions i dels dos anys sense jugar.          

Seguiran jugadors com Capdevila i Simao – tot i l’edat i el dubtós rendiment que pugin aportar, com a homes de vestidor i amb la confiança del tècnic sobre tot aquest darrer -, i el club no pot trobar-li una sortida a Tejera amb qui cap tècnic compta amb ell. Segurament ho tornaran  a intentar al mercat d’hivern... El mexicà amb aquest vímets té que confeccionar un cistell que sigui suficient decent com per evitar crítiques de petits sectors de l’afició i de més interessats en alguns mitjans de comunicació prou influents que ja demanen el cap del tècnic espanyolista, de manera clara i sense embuts, tot i que l’equip es manté entre el 8è i el 12è de manera tranquil·la i supera la primera eliminatòria de Copa davant el Real Jaén.


El seu joc directe, poc lluït, i algunes decisions tècniques poc enteses, provocarà que més d’un l’acusi d’un futbol-pedra; els mateixos potser que a bon segur li retreien a Pochettino lo contrari, la poca verticalitat d’un equip que tocava i tocava sense cap tipus de perill mentre s’arrossegava per la part tenebrosa de la classificació.  Aguirre, home sincer i amb un currículum envejable que no té que justificar-se davant ningú en el món del futbol, comet el pecat de no fer entrevistes personals i personalitzades als mitjans. Des d’alguna tribuna radiofònica, això mai se l’hi ha perdonat i des del primer moment en que el mexicà arriba al nostre club, a bon segur el cartell amb la petició del seu cap ja deu penjar en certs estudis radiofònics.


El bon inici (11/15 amb victòries sobre Valencia i Athletic Club amb la parella David López-Víctor Sánchez, a la medul·lar)  es truncà a Vila-Real on al ser encontre en mig de setmana, Aguirre modifica amplament l’equip que surt al Madrigal introduint moltíssims canvis perdent 2-1. La següent derrota davant el Getafe a l’Estadi (0-2) comença a tensar ja  la poca paciència dels més neguitosos i les crítiques furibundes -i no sempre ben justificades - es fan visibles. 



L’equip comença a perdre seguretat i farà un parcial de 4/24  en el que el triomf davant l’Atlético serà  únicament l’encontre en que es sumà els tres punts en aquesta negativa ratxa. Els matalassers venien invictes i al més alt de la classificació.  El derbi al Camp Nou es perd - per la mínima-  tot i que l’equip dona una imatge seriosa i compacta, que no evita una setmana després que un Sevilla que feia un any que no guanyava lluny del Pizjuán s’emporti els tres punts d’un Cornellà-El Prat  cada vegada més buit, en el que l’afició comença a desertar en proporcions cada cop més significatives.  
              

Triomf en un efectiu partit (0-4) a Vallecas tallant la nefasta ratxa, amb la tornada d’un Victor Álvarez recuperat dels seus problemes cardíacs que el tingueren allunyat dels terrenys de joc durant molts mesos. L’esquerrà jugant per davant del lateral, tornaria a ser talismà ja que a l’antic San Mamés també hi participà. La irregularitat de l’equip en quant a resultats finalitza amb una derrota davant la Real que capgira el marcador advers a l’Estadi, un empat que tenia que ser triomf a Almeria i un triomf davant el Valladolid 4-2, després d’avançar-se amb un rotund 4-0. 



Aquest darrer resultat fa que els Nadals siguin molt més tranquils a Can Perico que en anteriors anys, i es rebi 2014 amb prudència i esperança, tocant de peus al terra, conscients del que hi ha, de la greu situació econòmica que impedeix dur a terme cap ambiciós projecte esportiu d’expansió, més enllà que obtenir una permanència que no serà gens fàcil per ningú dels més de quinze equips que actualment lluiten per evitar caure a les brases del foc de l’infern.    



2 comentaris:

Anònim ha dit...

El pas de l'indonesi Irawan pel nostre club és tot un expedient X.
Magnífic i exhaustiu treball resum de l'any periquito. Enhorabona per la teva feina Josep M.
Que l'any vinent segueixis amb tanta força i ànims.
PRÍNCEP

Josep Maria ha dit...

Bon any 2014!!!




S E N T I M E N T P E R I C O . C O M