L'HORA DELS ADÉUS."SENTIMENT PERICO" S'ACOMIADA DE TOTS VOSALTRES.

LLIURAMENT PER PART DE LA PENYA BLANC BLAVA DE SANTS I HOSTAFRANCS D'UN GUARDÓ A SENTIMENT PERICO

Tot en aquesta vida té un principi i un final. Millor o pitjor, més d’hora o més tard, però tot s’acaba en un moment o altre. “Sentiment Perico” escriu a la xarxa d’internet, el seu darrer capítol.  Marxarà sense fer gens de soroll, de la manera tant discreta com quan un 28 d’agost de 2006 va aparèixer. De la manera més elegant possible i sense cap més objectiu en aquestes línies que acomiadar-me de tots vosaltres deixant ben clar que al marge de deixar aquesta altruista tasca, seguiré igual que vosaltres  ajudant a mantenir ben alta la flama d’aquest sentiment que ni minva, ni cedeix, ni claudicarà mai dins l’esperit individual de cadascú dels que formen part d’aquest col·lectiu del RCD Espanyol mentre aquesta entitat segueixi existint com a tal. 

Molts es preguntaran les causes. Alguns –quelcom propi de la idiosincràsia del nostre club – intentaran cercar els tres peus al gat o pensar més enllà. No... no hi ha res amics lectors; res més que la voluntat de deixar-ho per part de qui escriu aquestes línies per esgotament. Per que han sigut 9 temporades les viscudes amb aquesta responsabilitat –cada cop més gran a mida que ha anat augmentat el nombre de lectors –, i amb aquest ja més que evident cansament. Els anys no passen per ningú, i arriba un moment en que ja et costa molt seguir el pas dels esdeveniments, de les notícies, dels horaris, dels desplaçaments amb transport públic, de tot allò que rodeja i envolta al nostre club, un club que crema i desgasta molt.

Per tant que ningú vulgui veure altre cosa, que el dret legítim i natural d’estar fatigat, cansat amb aquesta voluntària tasca que de la mateixa manera que ha sigut i és altruista al 100%, té tot el dret de què la data de caducitat depengui única i exclusivament de la il·lusió, ganes i la capacitat per seguir al peu del canó, d’un mateix; de mi mateix.  En el darrer article referent als relleus en “Llobregat BIB” ja vaig deixar anar quina era la meva decisió, ara expressada de manera ja directa, pública, i amb caràcter ferm i totalment irrevocable. 

El fet de ser un petit i modest mitjà que les noves tecnologies el permeteren aparèixer en l’estiu de 2006 – després de la il·lusió per la Quarta Copa d’Espanya – , sense cap tipus ni de finançament, ni de publicitat ni de dependència, l’ha permès gaudir de plena independència i llibertat. Només per la meva pròpia moderació i des de la responsabilitat en diverses ocasions degut a la delicada situació de l’entitat, ha derivat en que minvés la intensitat de certes actituds, de certes crítiques.    Però mai, absolutament mai,  aquesta llibertat s’ha reduït ni un centímetre en la seva plenitud per imposició de ningú, tot i que el preu pagat en forma de mitjà aïllat, lliure i allunyat de l’ortodòxia oficial espanyolista i/o periodística, hagi sigut molt gran en la seva trajectòria.

No és hora de fer retrets a ningú i per res. He gaudit de molts il·lusionants moments tot i que esportivament l’Espanyol no hagi vist incrementat el seu palmarès, aquestes quatre copes que adornen la “sidebar” (el marge de la columna esquerra) d’aquesta pàgina. El nostre sentiment i la nostra fidelitat va més enllà dels títols i dels èxits esportius, malgrat a ningú li amargui un dolç.

Han sigut 8855 post penjats en aquestes 9 temporades; 893 del primer equip, 672 del filial, 694 del primer equip femení, 586 del Juvenil A, 439 agendes, 585 articles sobre torneigs de futbol base tant masculí com femení,  539 articles d’actes socials, 152 comentaris, i un llarg etcètera.

Si em permeteu en aquest moment, voldria agrair a quantes persones desinteressadament han contribuït amb aquesta tasca, amb la seva sentida i fidel col·laboració unes vegades, altres amb legítim interès, però sempre des d’unes vessants totalment definides i  a fi d’informar i donar a conèixer els aspectes socials i esportius del nostre club, de nostre futbol base, de nostre futbol femení ara en hores tant baixes, de nostres penyes, de nostra història, de nostre gent en definitiva, amb el màxim de la objectivitat i imparcialitat possible, i clamant quan ha fet falta, contra les injustícies que nostre club ha patit i segueix patint.   

Voldria agrair al Departament del Futbol Base del RCD Espanyol en general i al seu màxim responsable en particular, i a quants entrenadors, delegats i auxiliars m’han fet la meva tasca molt més fàcil. A quantes mares i pares m’han ajudat sobre tot cada estiu per pogué amb paciència i dedicació, anar coneixent els nous integrants del nostre futbol base i femenins. A aquelles persones que he tingut el gust d’anar coneixent i que alguns d’ells han col·laborat també, enviant-me fotografies i dades d’allà on jo no he pogut anar, d’aquells actes a la mateixa hora, d’aquells desplaçaments... Gràcies també a la FCPE, a l’APMAE,  penyes i també a altres mitjans de comunicació pericos que en un moment o en altre s’han fet ressò d’aquest mitjà, en definitiva a l’espanyolisme en general...  moltes gràcies a tots.

Agrair també a la meva penya en un any tant històric en complir els seixanta anys d’història, per la paciència observada amb un servidor en aquests anys en els que no sempre ha sigut fàcil compaginar tasques tant similars però a la vegada tant diferents. També a Radio Despí, al seu programa Llobregat BiB amb el que vaig iniciar una llarga col·laboració gràcies també a quan va fixar-se en aquest modest mitjà el seu fins ara director.

Voldria també dir-vos que en un mon i una època tant dura i materialista en que ens ha tocat viure, me’n vaig amb la motxilla plena... Plena del millor que he tingut des que vaig iniciar aquesta singladura. D’amics. De gent que mai havia tingut el gust de conèixer i que durant aquests anys he anat coneixent.  M’omple en aquest moment, en aquesta hora dels adéus, d’anomenar-los simbòlicament a tots tenint un petit però emocionat record per tots ells, extensible a la resta de lectors que no hagi pogut conèixer en persona però que s’han mantingut fidels, augmentant cada cop més el nombre de visites a la pàgina de manera sostinguda i continuada.   

Però no és un adéu sinó un fins sempre. Seguirem veient-nos, a l’Estadi RCDE (esperant torni a tenir altre nom comercial), a la nostre Dani Jarque tot i que en el pas del temps allà se m’hagin anat quedant amics que ens han deixat i que a bon segur si és que hi ha quelcom més allà de la vida, allà dalt seguiran patint amb les penes i alegries del nostre club. Seguirem veient-nos als actes socials d’aquestes penyes que ho estant passant també força malament, però que resisteixen a l’entorn i a les circumstàncies.

L’entitat espanyolista, en mig d’una cruïlla de complicat pronòstic, també viurà ben aviat canvis de força transcendència pel seu futur. Tant de bo siguin per deixar enrera aquests negres núvols financers que cobreixen i tapen el seu present i que amenacen greument el seu futur. Tant de bo, el seu avenir, sigui tant gloriós com la seva història i la seva gent mereix.

Deixem enrera lluites internes i aquesta caïnita actitud que tant mal ens ha fet al llarg de la nostra complicada història.  Sumem tots, i oblidem per moments nostres legítimes diferències.  Noves generacions han de donar pas a les actuals;  noves idees han de sorgir.  Els nens i joves pericos d’avui, seran els activistes pericos de demà. D’ells i també de tots nosaltres depèn que aquest club socialment segueixi viu. No el deixeu. No el deixem..  No els hi donem el gust a quants volen la seva desaparició. A quants com voltors voleiant, esperen esperançats la seva mort.  Les persones passen, tant els presidents, com els tècnics i jugadors. Es l’entitat la qual roman amb un dipòsit acumulat per l’historia carregat de la suma de petits detalls i petits moments, i edificada amb l’esforç i l’esperança de tots aquells que han aportat el seu granet de sorra en aquesta il·lusió col·lectiva.

Sigueu tots força feliços, i visca per sempre, el RCD Espanyol i la seva gent !!!  Adéu-siau, ha estat tot un plaer!