Declaracions d’Antonio Martín a la Revista “Lo Perico
d’
Ulldecona”
El tercer màxim accionista del RCD Espanyol, ha fet unes sucoses declaracions a la Revista “Lo Perico d’Ulldecona”. Es poden fer tota classe de valoracions, i especulacions però el que sembla clar es un posicionament cada cop més proper a les tesis del accionista majoritari.
En les últimes eleccions, la posició del Grupo Quat ja va ser l’objecte del desig dels dos grups que concorrien a les mateixes. A la fi, va fer-se valer l’opinió de Antonio Martín en contra de la d’ Agustín Navas, l’altre soci del grup, de recolzar la candidatura del actual president Sánchez Llibre. Tots sabem, que els vots de Quat van ser decisius, per que en cas contrari, la situació hagués fregat gairebé l’empat i per tant el resultat hagués quedat en l’aire.
També es públic i no és la primera vegada que ho comenta el propi Antonio Martín, que es va sentir molt decebut i podríem inclòs dir traït (encara que resulti una paraula massa forta) per Dani, en el moment en que es va aprofitar un viatge a l’estranger per acomiadar a Morlanes i substituir-lo per Tomás, sense tenir molt clar encara (jo tampoc ho tinc clar) quins eren els motius veritables del relleu, i que hem guanyat amb aquell canvi.
Tampoc li han fet gaire gràcia les paraules de Tomás al grup opositor 3.0 que qualificaven “d’alevins” als membres d’aquest grup.
Però el tema veritable es de fons, i no de formes ni de paraules. És el model de club que uns i altres tenen com a idoni per el RCD Espanyol de futur, un cop s’inauguri el nou estadi a Cornellà-Prat, per que el que sembla clar és que les hostilitats no es reprendran fins llavors, malgrat l’interès del grup opositor de forçar una junta extraordinària quan acabi la temporada...(això potser seria la millor manera per aplanar el camí cap a Glasgow, per que tots sabem i qui no s’ho hagi cregut es té que rendir a l’evidència, que Dani té la sort sempre de cara en els moments compromesos i més quant està assetjat per l’oposició) ...
Estic totalment d’acord en moltes de les coses que ha manifestat el senyor Martín, com per exemple el tema dels 25 consellers. Es obvi que 25 son masses consellers, i més tenint en compta la idiosincràsia particular del nostre club. Però a més d’acontentar a molta gent que el va recolzar, Dani va volgué incloure a gent jove en el consell encara que fos per frenar l’avanç del grup 3.0 que vol fer del canvi generacional, el seu estendard.
També soc de l’opinió, que Cornellà-Prat per si sol, no portarà gaire més de públic si no va acompanyat de tota una millora en els aspectes esportius, i socials de l’entitat. Pensar que omplirem el camp solament per el fet de ser de propietat i nou, es una errada i de consideració. Potser un dia, dos, però no faltarà els pericos de sempre acomodats, els que esperen anar al futbol sense pagar, els que ho trobaran lluny, els que trobaran sempre quelcom per criticar i justificar la seva absència.
Tots sabem que Antonio Martín en el futbol femení és l’ànima de la secció en aquests moments. Que ha consolidat a l’Espanyol entre els grans clubs de futbol femení (desè millor d’Europa), que ha patrocinat primer al femení i ara a més al primer equip. Que té projectes que poden ser vitals per la pròpia supervivència econòmica i esportiva de la secció de futbol femení, basada en el potenciació de la pedrera femenina. Però també s’ha de diferenciar i pensar que el futbol masculí es molt diferent al de les noies, per tot el que es mou al voltant, representants, mitjans de comunicació, rival ciutadà, i altres històries menys grates de les que en categoria femenina existeixen.
Antonio Martín per les vegades que he parlat amb ell, o l’he sentit als mitjans, sempre m’ha donat una imatge d’una persona seriosa que li agrada parlar clar, i amb les idees molt clares. Potser, la persona idònia per substituir a Dani quan decideixi marxar (encara no tinc clar quan pot ser això, ni crec que ell ho sapiga), com a home de consens que pugui restablir la unitat entre l’espanyolisme fracturada els darrers anys per l’enfrontament entre Dani i Lara, i sobre tot per l’actitud del màxim accionista des de que un dia se li va ocorre que l’única opció de supervivència de l’Entitat passava per malvendre un estadi i recuperar tan aviat com va pogué els seus avals, deixant a un president que pensà pogué manipular a la seva conveniència, abandonat i sense patrimoni. D’aquí ve tot el marro...
Si Antonio Martín vol incorporar a Lara al Consell, em pregunto...¿en qualitat de què? ¿i sota quines premisses? ¿i a canvi de que? ... Tots sabem que el senyor Lara va ser qui va liderar la decisió i execució que ens va deixar sense patrimoni, i cas curiós ara que tornem a tenir patrimoni, la sola especulació amb la tornada d’aquest senyor produeix espant a la majoria de pericos, solament de pensar en els precedents de Inversiones Hemisferio.
Ara bé, si Antonio Martín es capaç de superar l’enfrontament, i capaç de implicar al senyor Lara no en la gestió però si a nivell de recolzar un projecte que el primer accionista accepti, i per tant no el boicotegi o li posi pals a les rodes, llavors l’Espanyol seria qui sortiria guanyant... Però hi ha coses que em sembla costaran molt de superar, o de canviar... i l’actitud i l’interès de José Manuel Lara en vers l’Espanyol és el que és...i ha sigut el que ha sigut per desgràcia per els pericos.
El tercer màxim accionista del RCD Espanyol, ha fet unes sucoses declaracions a la Revista “Lo Perico d’Ulldecona”. Es poden fer tota classe de valoracions, i especulacions però el que sembla clar es un posicionament cada cop més proper a les tesis del accionista majoritari.
En les últimes eleccions, la posició del Grupo Quat ja va ser l’objecte del desig dels dos grups que concorrien a les mateixes. A la fi, va fer-se valer l’opinió de Antonio Martín en contra de la d’ Agustín Navas, l’altre soci del grup, de recolzar la candidatura del actual president Sánchez Llibre. Tots sabem, que els vots de Quat van ser decisius, per que en cas contrari, la situació hagués fregat gairebé l’empat i per tant el resultat hagués quedat en l’aire.
També es públic i no és la primera vegada que ho comenta el propi Antonio Martín, que es va sentir molt decebut i podríem inclòs dir traït (encara que resulti una paraula massa forta) per Dani, en el moment en que es va aprofitar un viatge a l’estranger per acomiadar a Morlanes i substituir-lo per Tomás, sense tenir molt clar encara (jo tampoc ho tinc clar) quins eren els motius veritables del relleu, i que hem guanyat amb aquell canvi.
Tampoc li han fet gaire gràcia les paraules de Tomás al grup opositor 3.0 que qualificaven “d’alevins” als membres d’aquest grup.
Però el tema veritable es de fons, i no de formes ni de paraules. És el model de club que uns i altres tenen com a idoni per el RCD Espanyol de futur, un cop s’inauguri el nou estadi a Cornellà-Prat, per que el que sembla clar és que les hostilitats no es reprendran fins llavors, malgrat l’interès del grup opositor de forçar una junta extraordinària quan acabi la temporada...(això potser seria la millor manera per aplanar el camí cap a Glasgow, per que tots sabem i qui no s’ho hagi cregut es té que rendir a l’evidència, que Dani té la sort sempre de cara en els moments compromesos i més quant està assetjat per l’oposició) ...
Estic totalment d’acord en moltes de les coses que ha manifestat el senyor Martín, com per exemple el tema dels 25 consellers. Es obvi que 25 son masses consellers, i més tenint en compta la idiosincràsia particular del nostre club. Però a més d’acontentar a molta gent que el va recolzar, Dani va volgué incloure a gent jove en el consell encara que fos per frenar l’avanç del grup 3.0 que vol fer del canvi generacional, el seu estendard.
També soc de l’opinió, que Cornellà-Prat per si sol, no portarà gaire més de públic si no va acompanyat de tota una millora en els aspectes esportius, i socials de l’entitat. Pensar que omplirem el camp solament per el fet de ser de propietat i nou, es una errada i de consideració. Potser un dia, dos, però no faltarà els pericos de sempre acomodats, els que esperen anar al futbol sense pagar, els que ho trobaran lluny, els que trobaran sempre quelcom per criticar i justificar la seva absència.
Tots sabem que Antonio Martín en el futbol femení és l’ànima de la secció en aquests moments. Que ha consolidat a l’Espanyol entre els grans clubs de futbol femení (desè millor d’Europa), que ha patrocinat primer al femení i ara a més al primer equip. Que té projectes que poden ser vitals per la pròpia supervivència econòmica i esportiva de la secció de futbol femení, basada en el potenciació de la pedrera femenina. Però també s’ha de diferenciar i pensar que el futbol masculí es molt diferent al de les noies, per tot el que es mou al voltant, representants, mitjans de comunicació, rival ciutadà, i altres històries menys grates de les que en categoria femenina existeixen.
Antonio Martín per les vegades que he parlat amb ell, o l’he sentit als mitjans, sempre m’ha donat una imatge d’una persona seriosa que li agrada parlar clar, i amb les idees molt clares. Potser, la persona idònia per substituir a Dani quan decideixi marxar (encara no tinc clar quan pot ser això, ni crec que ell ho sapiga), com a home de consens que pugui restablir la unitat entre l’espanyolisme fracturada els darrers anys per l’enfrontament entre Dani i Lara, i sobre tot per l’actitud del màxim accionista des de que un dia se li va ocorre que l’única opció de supervivència de l’Entitat passava per malvendre un estadi i recuperar tan aviat com va pogué els seus avals, deixant a un president que pensà pogué manipular a la seva conveniència, abandonat i sense patrimoni. D’aquí ve tot el marro...
Si Antonio Martín vol incorporar a Lara al Consell, em pregunto...¿en qualitat de què? ¿i sota quines premisses? ¿i a canvi de que? ... Tots sabem que el senyor Lara va ser qui va liderar la decisió i execució que ens va deixar sense patrimoni, i cas curiós ara que tornem a tenir patrimoni, la sola especulació amb la tornada d’aquest senyor produeix espant a la majoria de pericos, solament de pensar en els precedents de Inversiones Hemisferio.
Ara bé, si Antonio Martín es capaç de superar l’enfrontament, i capaç de implicar al senyor Lara no en la gestió però si a nivell de recolzar un projecte que el primer accionista accepti, i per tant no el boicotegi o li posi pals a les rodes, llavors l’Espanyol seria qui sortiria guanyant... Però hi ha coses que em sembla costaran molt de superar, o de canviar... i l’actitud i l’interès de José Manuel Lara en vers l’Espanyol és el que és...i ha sigut el que ha sigut per desgràcia per els pericos.
foto d'arxiu; josep maria
.jpg)
