Penya Espanyolista de Madrid.Els precedents eren els que tots sabeu. Era la tercera final de la Copa de Campions. Amb Josep Clotet com a novetat. Quines coses té el futbol!. Perarnau patint la desfeta del filial blanc i blau i sense poder assaborir els triomfs d’un juvenil dissenyat per ell. La glòria per un Josep Clotet que també s'ho mereix.
Un dia un perico il·lusionat per uns colors, per un club, desenganyat de moltes coses d'aquesta mateixa entitat, però a l’hora amb l’esperança i la fe que sempre no hem de tenir la desgracia com a companya, va decidir anar a totes les finals sigui de la categoria que siguin... Menys a Glasgow que no em va ser possible després de hores de cua en Montjuïc amb el tema dels vols... I aquesta era una d'aquelles que se'ns resistien, de les que teníem també pendent junt a la maleïda Copa de la UEFA o el Campionat d’Espanya de cadets que ja ha passat a millor vida i no es celebra ja.
Vàrem deixar enrera un dia fantàstic d’aigua en un país castigat per la sequera. Agafàvem el Estrella Costa Brava a Sants camí de la capital d’Espanya; “solament” nou hores en un dels trens més arcaics dels ferrocarrils espanyols.
Mentre, li dones voltes un cop i altre, pensant en el Villarreal CF, en el tema reiteratiu de que cony li passa al primer equip. Per que per casualitats futbolístiques el duel Villarreal CF – RCD Espanyol era per partida doble. Si no vols "caldo"... i les dues setmanes properes, a la Copa del Rei de Juvenils...
Passant Saragossa un recorda aquella final en el Bernabeu. Recorda que era la tercera vegada en tres anys que anàvem a Madrid a una final, coronant l'èxit en la primera, tastant l'amargor de la decepció en el García de la Mata del femení davant el Llevant i ara, una autèntica incògnita.
El matí molt fresc i ennuvolat en Madrid: Gairebé vint minuts esperant en una estació “fantasma” , sense que el nom aparegui en uns rètols destrossats (el que en diuen “apartadero”). Era San Fernando de Henares, o potser Hortaleza, (que més dona) per demostrar-nos que en aquest país un tren pot arribar tard una hora, però mai no pot arribar un quart d’hora abans al seu destí per que llavors et tenen “fent temps” en el lloc més arraconat del mon.
A Chamartín, s’agafa la línia que ve de Las Rozas i Principe Pio (C-7) camí del seu final, Colmenar Viejo passant per Fuencarral, Cantoblanco Universidad, El Goloso, i pujant d’alçada fins arribar a un paisatge totalment diferent al dels nuclis urbans i densament poblats anteriorment esmentats. Aquí et dona la imatge de solitud, de paisatge ramader i agrari, de fred a l’hivern, en una paraula de poble prop de Madrid, i a la vegada lluny d’aquell infern de formigó, cotxes, i masses ingents d'individus que suposa ser una ciutat de més de tres milions d’habitants.
Colmenar Viejo: Municipi de més extensió de la Comunitat de Madrid, al marge de la capital. (182,6 km.2). 40.706 habitants. 883 metres d'alçada al nucli urbà. L’Estació de la Renfe, molt bonica i diferent. Un que n’ha vist tantes i de tantes maneres diferents, no pot deixar de fotografiar-la.
Però, es troba perduda lluny del poble. Es veu un ramat d'ovelles pasturant; al fons vaques... Carreteres que porten als municipis limítrofes: Hoyo del Manzanares, Manzanares del Real, San Agustín de Guadalix, Miraflores de la Sierra, Algete, etc.. Però, i el camp Alberto Ruiz? Bona pregunta...
El poble maco; però deuen pensar que millor que el visitin de dalt a baix qui busqui quelcom. No hi havia cap plano, mapa del lloc, indicatius... El camp amagat entre cases adossades, difícil inclòs quan el veus per trobar-li el lloc per on s’entra.
Monuments varis en el poble; Preciosa basílica en la que les cigonyes troben el lloc ideal per els seus nius. Una d'elles volaba per sobre l'estadi flirtejant amb les seves grans ales davant els pericos.
Aquesta ocasió l’entrada no és gratuïta: Veure el triomf a la màxima competició juvenil be val els tres euros que els subordinats de Villar han decidit fitxar com a preu.
Massa gent del Villarreal en l’estadi. Pericos pocs llevat dels familiars i gràcies a la Penya Espanyolista de Madrid, encara ens deixem sentir i els càntics surten del més profund quan David López anota el primer al poc de començar.
El Villarreal en la llotja té al seu president; nosaltres al senyor Borrell. Veiem personatges del futbol com Paco Buyo, Costa (el tècnic del Zaragoza)... L’empat dels de la Plana Baixa encoratja als seus seguidors i ens posa dubtes de quin serà el desenvolupament de l’encontre.
La Banda Municipal en el descans alegra els oïdes dels espectadors al ritme de les notes de “Paquito el Chocolatero” com a contrapunt a una megafonia molestosa i repetitiva. El dia comença a arreglar-se obrint-se clarianes. Els blanc i blaus ho intenten, dominen, es mereixen el títol als punts. Però el Villarreal serà un rival dur de pelar.
Quan pressentim l’empat i la pròrroga, Max aconsegueix el gol del triomf. Esclaten els pericos de Madrid que tantes poques vegades poden veure als equips inferiors del RCDE. Estem en un moment històric. Algú comença a entonar el famós “Campeones...” Però no; l’Espanyol té la suficient historia dramàtica i tràgica a vegades, màgica altres cops, per no olvidar que un partit no es pot donar per acabar fins que el senyor que amb un xiulet corre entre vint-i-dos jugadors decideix que això s’ha acabat.
I aquest bon home no semblava tenir-ne ganes; ja havia sigut prou valent enviant a un destraler dels grocs al carrer abans d’hora. Però, té el rellotge parat aquest senyor?. Final !!!!!, ara sí que podem deixar les portes obertes a nostra eufòria, a nostre sentiment de joia recordant el molt que sempre ens toca patir, i que de tant en tant una alegria encara que sigui en juvenils, s’ha de viure com correspon.
Els Guardies Civils obliguen a deixar pas lliure en les escaletes de la grada, on ens hem posat tots els pericos per estar junts, per enviar a l’equip la força necessària per la inspiració decisiva a un equip que està acostumat a guanyar al darrer moment. Té que pujar Guillem Savall a recollir el títol.... No sé que es creuen aquests membres del “Benemerito instituto armado”... un d’ells havia recriminat a un seguidor perico que pressionava al col•legiat en el partit, girant-se contra ell i demanant-li tranquil•litat: Això, també ho fa al Bernabeu? Allà també es dirigeix per exemple als Ultra Sur i els hi diu quines frases s’han de dir i quines no?.
Al final, ens colem al camp en un moment en que aquests personatges uniformats no se n’adonen. Per que dic jo, que 1.400 km de viatge deuen ser mereixedors de pogué sortir a la gespa i fotografiar, felicitar i xerrar amb tot l’equip campió...
Ara ja el sol domina el paisatge. El cel és blanc i blau. Algú obre els sortidors de rec del camp... Es igual, ara ja estem aquí i no pensem marxar per molt que ens mullin. Al menys fins que haguem fet tota la feina per la que hem accedit a la gespa artificial de l’estadi. Després de força estona, marxem. Deixem enrera els crits que venen del més profund de sota la tribuna, de la porta dels vestidors. Allà més d’un passarà per la dutxa començant per el quadre tècnic.
Espera una bona caminada, ara feliços per el triomf, segurs que ara ja portem el camí dret fins el destí, que no és altre que l’estació en la que agafarem el rodalies (dels que arriben a l’hora, no com a Barcelona), camí d’Atocha.
Allà dinarem, passejarem per Madrid durant gairebé hora i mitja, Prado, Gobierno Militar, Retiro, Monumento a Martínez Campos, Puerta de Alcalà, Cibeles, Neptuno, Ministerio de Agricultura, Ministerio de Sanidad, Comunicaciones, Banco de España, Monumento a Cervantes, i per fi, en plena Carrera de San Jerónimo, el Palacio de las Cortes Españolas, amb els lleons de bronze fos dels canons conquerits a l’enemic en una batalla a l’Àfrica, símbol i lloc on descansa la sobirania del poble espanyol.
A les sis agafarem a Madrid-Atocha, després de veure la frondosa vegetació dins el recinte ferroviari, per primer cop l’AVE directe a Barcelona Sants, i en dues hores i vint-i-vuit minuts arribarem a l’Estació central dels ferrocarrils de la capital de Catalunya. Amb pics màxims de 304 km/h i una mitjana de 260/290 en la major part del recorregut, sense que ens n’adonem arribem a una Barcelona que ja ens espera per veure com els seus dos màxims representats futbolístics a nivell professional s’estimben davant la paret altre cop... Gairebé, sense adonar-nos amb l’AVE volem !. Ells, en canvi fa molt de temps que van deixar les ales dins del vestidor de l’Olímpic.
Aquesta ocasió l’entrada no és gratuïta: Veure el triomf a la màxima competició juvenil be val els tres euros que els subordinats de Villar han decidit fitxar com a preu.
Massa gent del Villarreal en l’estadi. Pericos pocs llevat dels familiars i gràcies a la Penya Espanyolista de Madrid, encara ens deixem sentir i els càntics surten del més profund quan David López anota el primer al poc de començar.
El Villarreal en la llotja té al seu president; nosaltres al senyor Borrell. Veiem personatges del futbol com Paco Buyo, Costa (el tècnic del Zaragoza)... L’empat dels de la Plana Baixa encoratja als seus seguidors i ens posa dubtes de quin serà el desenvolupament de l’encontre.
La Banda Municipal en el descans alegra els oïdes dels espectadors al ritme de les notes de “Paquito el Chocolatero” com a contrapunt a una megafonia molestosa i repetitiva. El dia comença a arreglar-se obrint-se clarianes. Els blanc i blaus ho intenten, dominen, es mereixen el títol als punts. Però el Villarreal serà un rival dur de pelar.
Quan pressentim l’empat i la pròrroga, Max aconsegueix el gol del triomf. Esclaten els pericos de Madrid que tantes poques vegades poden veure als equips inferiors del RCDE. Estem en un moment històric. Algú comença a entonar el famós “Campeones...” Però no; l’Espanyol té la suficient historia dramàtica i tràgica a vegades, màgica altres cops, per no olvidar que un partit no es pot donar per acabar fins que el senyor que amb un xiulet corre entre vint-i-dos jugadors decideix que això s’ha acabat.
I aquest bon home no semblava tenir-ne ganes; ja havia sigut prou valent enviant a un destraler dels grocs al carrer abans d’hora. Però, té el rellotge parat aquest senyor?. Final !!!!!, ara sí que podem deixar les portes obertes a nostra eufòria, a nostre sentiment de joia recordant el molt que sempre ens toca patir, i que de tant en tant una alegria encara que sigui en juvenils, s’ha de viure com correspon.
Els Guardies Civils obliguen a deixar pas lliure en les escaletes de la grada, on ens hem posat tots els pericos per estar junts, per enviar a l’equip la força necessària per la inspiració decisiva a un equip que està acostumat a guanyar al darrer moment. Té que pujar Guillem Savall a recollir el títol.... No sé que es creuen aquests membres del “Benemerito instituto armado”... un d’ells havia recriminat a un seguidor perico que pressionava al col•legiat en el partit, girant-se contra ell i demanant-li tranquil•litat: Això, també ho fa al Bernabeu? Allà també es dirigeix per exemple als Ultra Sur i els hi diu quines frases s’han de dir i quines no?.
Al final, ens colem al camp en un moment en que aquests personatges uniformats no se n’adonen. Per que dic jo, que 1.400 km de viatge deuen ser mereixedors de pogué sortir a la gespa i fotografiar, felicitar i xerrar amb tot l’equip campió...
Ara ja el sol domina el paisatge. El cel és blanc i blau. Algú obre els sortidors de rec del camp... Es igual, ara ja estem aquí i no pensem marxar per molt que ens mullin. Al menys fins que haguem fet tota la feina per la que hem accedit a la gespa artificial de l’estadi. Després de força estona, marxem. Deixem enrera els crits que venen del més profund de sota la tribuna, de la porta dels vestidors. Allà més d’un passarà per la dutxa començant per el quadre tècnic.
Espera una bona caminada, ara feliços per el triomf, segurs que ara ja portem el camí dret fins el destí, que no és altre que l’estació en la que agafarem el rodalies (dels que arriben a l’hora, no com a Barcelona), camí d’Atocha.
Allà dinarem, passejarem per Madrid durant gairebé hora i mitja, Prado, Gobierno Militar, Retiro, Monumento a Martínez Campos, Puerta de Alcalà, Cibeles, Neptuno, Ministerio de Agricultura, Ministerio de Sanidad, Comunicaciones, Banco de España, Monumento a Cervantes, i per fi, en plena Carrera de San Jerónimo, el Palacio de las Cortes Españolas, amb els lleons de bronze fos dels canons conquerits a l’enemic en una batalla a l’Àfrica, símbol i lloc on descansa la sobirania del poble espanyol.
A les sis agafarem a Madrid-Atocha, després de veure la frondosa vegetació dins el recinte ferroviari, per primer cop l’AVE directe a Barcelona Sants, i en dues hores i vint-i-vuit minuts arribarem a l’Estació central dels ferrocarrils de la capital de Catalunya. Amb pics màxims de 304 km/h i una mitjana de 260/290 en la major part del recorregut, sense que ens n’adonem arribem a una Barcelona que ja ens espera per veure com els seus dos màxims representats futbolístics a nivell professional s’estimben davant la paret altre cop... Gairebé, sense adonar-nos amb l’AVE volem !. Ells, en canvi fa molt de temps que van deixar les ales dins del vestidor de l’Olímpic.
.jpg)
