TANCAT PER VACANCES

Montcada i Reixac, 20 de juny de 2013.

I fins aquí hem arribat i anticipant-me unes hores amb l’arribada de l’estiu (l’astronòmic, demà  a les 07:04h.), tanquem la paradeta.  

Ha sigut una temporada per oblidar. Una temporada en la que masses vegades hem volgut que finalitzés d’una vegada i de la que ja se’m fa inclòs impossible d’arribar al 30 de juny, ni tan sols a dilluns. Una temporada en la que hem vist com el primer equip feia el pitjor inici de tota la història. De com s’ha hagut de destituir al tècnic de qui es pretenia convertir en un “Fergurson” blanc-i-blau. Hem vist, com amb el nou tècnic Aguirre l’equip reaccionava, assolia la permanència brillantment amb números de Champions,  i públicament preguntava llavors als jugadors si volien anar a Europa. Els jugadors, parlaren sobre el terreny de joc altre cop, i hem acabat com començaren allà pels voltants de l’agost: Amb un punt de divuit disputats i fent el ridícul amb els equips que lluitaven per la permanència, renunciant a jugar a Europa tot i les possibles caramboles.  El segon tècnic (en pràctiques) del filial, inclòs desitjava en declaracions públiques televisives, que guanyés el Depor que li anava la vida abans que un Espanyol que no es jugava res segons ell (trobant-se a tres punts d’Europa a falta de tres partits!). Sense comentaris...       

En el futbol base hem assistit al desgavell màxim amb els canvis continuats a la coordinació i les dràstiques i traumàtiques variacions de rumb en la política esportiva, que adquiriren la seva major expressió en la confecció d’un filial amb 15 jugadors de fora del nostre futbol base sense cap tipus de projecció de futur i que o bé han marxat ja o bé seguiran sent una llosa per l’entitat els que encara tenen signat contracte. Tot això mentre se li barrava el pas als juvenils que havien assolit la millor temporada de tota la història espanyolista.

No tot ha sigut desastrós al futbol base ni tot s’ha fet malament; generalitzar sempre és dolent i poden pagar justos per pecadors. Però el balanç final no deixa lloc a cap dubtes. Ni un sol jugador del filial ha pujat al primer equip. El Juvenil A ha finalitzat tercer (poques vegades en les 12 anys des que existeix la Dani Jarque ho hem vist), i a sobre no ha obtingut la classificació per disputar una Copa del Rei de la que era vigent campió. Feia 15 anys que això no succeïa. A sobre, no s’ha aconseguit cap títol de lliga, ni cap Campionat de Catalunya, ni cap dels tornejos més importants (Nacional BBVA, Nacional d’Arnedo, Coca-Cola, els considerats com campionats d’Espanya oficiosos o l’internacional d’Arona).

Només en el MIC i alguns importants tornejos, l’Espanyol ha pogut experimentar la sensació del triomf. Bé es veritat que hi ha hagut equips que han mostrat un bon futbol, en els que hi ha jugadors amb molta projecció i que a alguns equips els hi anat per ben poc de coronar-se com a campions, tant de lliga com de Catalunya. Però quan tot va malament en una casa, pocs s’hi escapen a la negativitat, malgrat que hagin merescut millor sort... I be es veritat que davant tenim el monstre amb el que gairebé sempre ens estavellem, però cal dir també s’han perdut encontres aquesta temporada amb equips que mai, ni en els pitjors malsons, podia ningú imaginar.           

En quant al futbol femení, hem assistit a la consumació definitiva del  “Sorpaso” que parlava el bon amic Fidalgo... però en noies, a l’inrevés, i amb tota la màxima crueltat.  Les retallades passen factura a l’equip, i la manca d’ambició comença a mostrar-se també en el primer equip femení. Ara, arriba un nou entrenador que no ha entrenat mai a l’elit del futbol femení i que a més ens porta ja la primera noia que curiosament jugava amb el Torrelodones quan era ell el tècnic. “L’amiguisme” i els interessos inconfesables, son en aquest club els pitjors dels seus mals i estan instal•lats en totes les parcel•les de l’entitat... Només el futbol fase femení, amb un tercer lloc aconseguit pel filial, un segon lloc el C en categories seniors, i dos títols de lliga i un de Catalunya de la resta de la base, han estat a l’alçada del que es podia esperar.

Però la temporada també ha sigut per oblidar a nivell social i institucional. En aquest sentit, en alguns puntuals moments he tingut que sentir vergonya aliena (com a molta gent perica) dels depriments i esperpèntics espectacles als que ens han obligat a presenciar. Des de les “tres rodes de premsa de la vergonya” dels senyors Entrena, Condal i Sánchez Llibre amb la dimissió, presentació altre cop i abandonament final de la presidència, de Ramon Condal, a una Junta General d’Accionistes en les que es va sabotejar de manera indecent i alguns amb motivacions polítiques, el transcurs d’una assemblea que va veure tota Catalunya en ser retransmesa per la televisió que sempre li agrada apuntar-se a aquests “poc grats” esdeveniments.

La imatge malmesa, i la fractura de tipus institucional i també política, (aquesta darrera, causa dels que no poden deixar fora del nostre club les seves legítimes aspiracions polítiques), han passat factura a una afició amb la moral per terra,  sense cap altre il·lusió que l’objectiu de lluitar per la permanència, i assolida aquesta, veure com els hi pren el pel temporada rere temporada els que haurien de ser els seus ídols que a més, no accepten la realitat de què la bombolla del futbol ha punxat i segueixen amb pretensions de xuclar a l’entitat com quan hi havia vaques grosses, i quan se’ls hi nega aquestes exigències,  aprofiten per desertar amb tal d’ampliar les seves gegantesques comptes corrents a qualsevol altre indret...  

Una afició que cada cop més desencisada,  ha desertat ja clarament de la Dani Jarque on els dissabtes brilla l’afició per la seva absència i en diumenges cada cop amb entrades més minses,   i que ha convertit els registres de l’assistència al  nou Estadi en vulgars números estadístics similars als de la darrera època de l’Olímpic de Montjuïc, dilapidant-se tot l’impuls i totes les esperances dipositades en el nou Estadi.  La davallada del nombre de socis, va més enllà de la greu crisi econòmica que viu la societat, i qui no vulgui veure-ho, s’enganya a si mateix.  

Si això afegim, que la greu situació econòmica de l’entitat amb un deute tremend pel que son les possibilitats reals de poder fer front a ell, que som el segon club que més deute té amb Hisenda i Seguretat Social, i que aquesta situació exigeix un profund ajust pressupostari en totes les partides (en el seu sou, senyor President suposo que també, oi?), ens porta a pensar que el futur més proper no serà precisament gaire  de color de rosa i que s’haurà de patir de valent amb aquestes perspectives per que aquesta entitat centenària que Ángel Rodríguez, Octavi Aballí i Lluis Roca van fundar en els inicis del segle XX, pugui seguir existint...

Dit això, aprofito l’avinentesa, per desitjar a tots un bon estiu, agrair als lectors la seva decidida confiança mostrada una temporada més, que és ja  l’únic i veritable motiu de que hagi continuat al capdavant d’aquest humil projecte.  Disculpeu-me d’els errors sense cap intenció que hagi pogut cometre, les mancances pròpies, i alienes incidències de caire tècnic informàtic que hagin pogut tenir lloc. Agrair també un cop més com cada any per aquestes dates, al Departament del Futbol Base del RCD Espanyol amb el seu responsable al capdavant, i  a totes les persones que dins el futbol base han col·laborat en fer-me la tasca menys difícil, també a totes les persones anònimes que han posat el seu granet de sorra en l’empresa de mantenir un pàgina web d’aquestes característiques, totalment de caire altruista.  

A tots els pericos i periques, bon estiu i fins sempre!. Ens veurem (llegirem) segurament a la tornada, si aquests senyors que dirigeixen la nau perica no aconsegueixen aquest estiu, acabar ja amb la poca il·lusió i la poca moral que a servidor li queden...