COMENTARI:
L’enfrontament públic ja directe entre Raul Tamudo i els dirigents de l’entitat espanyolista amb els mitjans com a testimonis d’una guerra larvada en els darrers mesos, m’obliga a entrar directament a donar la meva versió, lliure i intransferible en un tema del qual no volia entrar, del qual em sortia, com a gat escaldat fuig del aigua freda.
Per què?. Primer per que és un tema del que surt perdent tothom: El RCDE, Raul Tamudo, l’equip, en definitiva, tots nosaltres. Després, per que moltes vegades he vist que en nostre club impera també el pensament únic que tant diem dels altres; pensament únic dins de cadascun de nosaltres, que amb forofisme inusitat no acceptem ni respectem el que el company de grada pugui pensar sobre el que fins fa poc ha estat buc insígnia del nostre club. I darrer, innocent de mi, pensava que això seria flor d’un dia, d’una setmana sense partit, malgrat els esforços des de certa emissora radiofònica i de cert comunicador perico obsessionat des de fa masses anys en fer fora a Raul Tamudo per qüestions merament personals.
El tema s’ha desbocat, i malauradament massa gent ha perdut els papers; La roda de premsa de Germán de la Cruz i de Ramon Planas, (tan patètica com aquella que va fer en el seu dia explicant els fitxatges frustrats del mercat d’hivern), és l’andanada en plena línia de flotació del buc, i aquest com és lògic deixa anar la seva darrera bateria de projectils dins un combat en el que torno a dir, perd el RCD Espanyol, i provoca la satisfacció d’aquells mitjans de comunicació que encara els hi dol com una espina clavada, aquell gol de Raul en el Camp Nou quan ja assaborien un títol ja en el sarró.
M’és difícil parlar i dir el que penso, ja que Raul Tamudo per a mi, ha estat junt a John Lauridsen, N’Kono i Marañón, el poker d’asos del club espanyolista. Però el que s’ha de dir es diu, i punt. I qui no estigui d’acord, perfecte. Les opinions son totes respectables quan es diuen a tenor del que un pensa, sense interessos ocults ni intencions malèvoles.
Raul Tamudo, ha sigut el jugador més important de tota la historia. Ningú ho pot negar... I ull, dic el més important; em guardaré molt de dir el millor... Seria un insult a jugadors mítics com el gran Ricardo Zamora, com Arcas, Argilés, Parra, Marcet, Jose Maria, Tin Bosch, etc. Però per les temporades que ha militat al club espanyolista, per que els seus gols han ajudat a conquerir dues copes d’Espanya després de seixanta anys, per que els seus gols ens han salvat de visitar les profunditats tenebroses del infern futbolistic, per que la seva dilatada carrera en blanc-i-blau l’ha possibilitat amb el seu esforç i la seva genialitat batre tots els registres haguts i per haver, per tot això és el més important de tota la història; parlar del millor, s’haurien de valorar qualificacions tècniques, diverses èpoques, l’evolució del futbol, i altres paràmetres totalment fora de comparança.
L’ha perdut la seva forma de ser fora del camp. Primer s’ha guanyat l’enemistat de molts (sobre tot d’una persona que tots coneixem i que té molta força com a propagador de dèries i fòbies), per la seva defensa aferrissada de Flores. El seu primer error va ser, fer-li el llit a Chiqui Benítez per donar suport a Paco Flores quan anava a ser acomiadat. Quan va acabar el contracte, i no se li renovar, mai perdonar aquella decisió. Però el pitjor és que molts tampoc li van perdonar amb ell tal possicionament.
Després, la seva timidesa ha fet la resta. La seva responsabilitat com a capità i referent esportiu del club, l’obligava a tenir molta més cura envers les penyes i la gent. No dic que l’home estigués tot el dia amb les penyes, però si que en algun acte multitudinari de totes les penyes (aplecs o gales) podés complir el tràmit que dur aquest braçal comporta, i al mateix temps treure’s de sobre tota aquesta campanya d’antipatia que la seva desídia en aquesta funció ha comportat.
Un dels temes cabdals, va ser la pèrdua de la capitania. Mauricio Pochettino li concedeix l’honor de dur el braçalet a Dani Jarque (A.C.S), en el seu lloc. Tamudo ha patit els pitjors insults durant molt de temps (tots sabeu el que una part de l’afició li ha dit a Tamudo, per que una cosa és criticar als jugadors quan no rendeixen, o no obtenen els resultats mínimament decents per la seva categoria... això és llei de futbol i la piloteta quan entra tot son aplaudiments i alabances, però altre molt diferent fixar tots els mals d’una entitat en un futbolista que té tots els rècords i virtuts anteriorment comentades). Certes paraules son inadmissibles a un jugador com Raul Tamudo.
Es va dir que Mauricio i Raul havien arribat a un acord per deixar la capitania. Ara Raul ho desmenteix categòricament. Raul Tamudo va fer mèrits sobrats per ser desposseït d’aquest honor. Quan l’equip s’enfonsava gairebé irreversiblement al pou del infern, tot l’espanyolisme vam notar a faltar a nostre ídol, nostre capità, nostre referent.
Unes poques paraules d’ànims, de dir que encara que baixessin donarien el millor de si mateix, el màxim, que es deixarien la pell per que aquesta afició que s’ho mereix tot no tingués que arribar a patir aquest trauma. Aquestes paraules... noi. Si haguessis volgut m’hagués ofert voluntari per redactar-les, per que ja veig que es un problema el que pateixes per parlar en públic. I no és un tema irrellevant...
DLP va dir que no estava boig i que ens a salvaríem i es va encetar aquella campanya de la que molt pocs creien del "Tots junts podem" (jo no, ho confesso, ja que després gairebé tothom deia estar convençuts de salvar-nos, a toro passat es clar). Però aquelles paraules més enllà que les creguéssim que es podien fer realitat o no, van ser un bàlsam entre afició i jugadors, aferrar-se a un clau ardent, passar a creure en un miracle. Quantes vegades vaig parlar del “miracle”... quantes vegades sense creure-hi, al final vaig acabar creient com un més!, sobre tot a mida que els resultats anaven caient, es clar tot s’ha de dir... Raul Tamudo va perdre per mèrits propis la capitania. Per no saber desenvolupar la seva tasca quan convenia. Per que llavors si convenia, no quan va fer el viatge a la fàbrica de Vilassar... Llavors estava de més, era Benitez i no ell qui tenia que encapçalar el col•lectiu...
No sé qui diu la veritat en tot aquest enrenou; Tamudo acusa al Club de mentir. Aquest per boca del seu President i l’encarregat de l’àrea esportiva i director esportiu, acusen al jugador i representant de voler marxar. Tamudo mitjançant el seu representant va demanar i obtenir la rebaixa de la famosa clàusula de rescissió a dos i tres milions d’euros segons sigui un club nacional o estranger, respectivament.
No crec que passi enlloc que per les declaracions d’un representant es tingui que fer una roda de premsa d’aquest nivell per dir-ne totes les que s’han dit d’un jugador en actiu que forma part del primer planter i més d’aquesta condició pel seu historial. Em sembla fora de lloc i un cop més el consell ha pixat fora de test. N’hi havia prou amb parlar-ne del tema particularment amb el propi jugador o representant i deixar clares les coses.
Per últim, recolzament total per la meva part a Pochettino en el tema. Però això si, que actuï en conseqüència del que ell cregui més oportú atès el rendiment del jugador. Si està en condicions i pot aportar quelcom de positiu, que jugui. Si es guanya ser titular que ho sigui. I si hi ha jugadors que ho fan millor que ell, o que Mauricio creu que ho poden fer-ho millor, doncs a la banqueta i a guanyar-se el lloc. No és ni moment per càstigs, ni tampoc per amiguismes. L’espanyol està o al menys hauria d’estar per sobre també de Tamudo, i de Dani, naturalment malgrat alguns això darrer ho oblidin massa sovint i encara que sigui el propietari. Quedant clar, que un fubolista no pot viure del passat i que ha de demostrar dia a dia en els entrenaments i al terreny de joc la seva vàlua, encara que hagi sigut qui ha sigut, qui ara ens ocupa.
I quan arribi el mercat d’hivern, s’actua en conseqüència. Llavors es podrà valorar, si interessa o no al club o al jugador acabar la temporada, si hi ha ofertes, o si es negocia una sortida. També dir, que preferiria que Tamudo tingués una sortida digna si fora possible, cosa que ja dubto a aquestes alçades; per la porta gran, ja que els pericos sempre hem estat tant desgraciats que els nostres ídols que hem tingut ens han durat molt poc, i sempre han sortit per la porta de darrera. Fins llavors, quan marxi o acabi contracte, tot serà seguint tirant merda, i més merda a sobre nostre, de nosaltres, de nostre Espanyol.
Per tant, res més a dir-ne d’aquest tema. Les meves valoracions seran exclusivament esportives de crítica envers al rendiment, com a qualsevol jugador nostre. Ni més ni menys. I mentre sigui jugador em mereix tot el respecte encara que els anys i les lesions no passen sense deixar emprenta negativa per cap futbolista ni per ningú a la vida.
I mentre, el recordaré com el que ha sigut, el més gran de tots, des d’aquell gol al Rico Pérez fins el darrer hat tric davant el Málaga. Del present encara no tenim prou perspectiva per jutjar-lo esportivament i quan la tinguem, serà ja passat. Un passat que ara encara és futur i que es centra com a poc fins l’1 de gener, malgrat tingui contracte fins el 30 de Juny. Del seu representant... Millor no recordar-me d’ell. I mentre, mirant endavant em tornaré a preguntar “Qvo vadis, Raul Tamudo”?
.jpg)
