COMENTARI. 2006 L'ANY DE LA QUARTA.

Es a punt d’acabar-se un any, el 2006, que serà sens dubte recordat per l’espanyolisme durant molt de temps. Gairebé es pot dir que figurarà dins els records més importants que la història en blanc i blau ens ha deixat.

L’any de les dues participacions en la UEFA, començava amb la reelecció de Dani com a president. Aquella Junta d’Accionistas (versió 2ona part), on el màxim accionista es va adonar de que l’Espanyol malgrat tot el seu capital, i el seu poder, no és una més de les seves empreses, que tal com li vaig dir fent us de la paraula des de la tribuna d’oradors, l’Espanyol es quelcom més que una societat de les seves, aquí la gent pateix, gaudeix per uns colors i un sentiment. I aquest sentiment no es pot ni menysprear, ni comprar, ni subvertir per molts diners que es tingui. Per que el soci, sap molt bé el que vol i el que no vol tornar mai més a reviure.

Una temporada en la que en un principi semblava il·lusionant ja que l’equip tornava a disputar competicions europees, ens va tornar a elevar als altars de la glòria, guanyant la Copa del Rei, passant eliminatòries sense fer gaire soroll, pas a pas que és com es conquereixen les grans fites, i plantant-nos a la final després de deixar fora a un Deportivo, amb una eliminatòria que va començar malament, es va deixar mínimament encarrilada i va acabar amb els patiments que els pericos sempre estem abonats.

Tots recordarem, malgrat hi hagi molts mitjans de comunicació que aquests dies passin de puntetes sobre el tema, alguns senzillament ho ignorin, (¡que hi farem, és sempre la mateixa història, guanyis o perdis!), aquella jornada a Madrid, on vàrem gaudir d’un dels dies més emotius i satisfactoris que aquest club ens ha ofert. Una golejada, quatre per la quarta, davant un Real Zaragoza que havia fet la feina bruta de deixar fora i molt merescudament a tots els prepotents que acostumen a guanyar els partits sense baixar de l’autocar.

Aquell exemple de civisme, de saber guanyar i de saber perdre que van donar les afeccions del Zaragoza i de l’Espanyol, van ser la excepció que confirmaria la regla, veient com altre equip celebra els seus títols, amb destrosses de mobiliari públic, atemptant contra propietats privades, enfrontaments amb les forces d’ordre públic.... si ja ho sé ... son una minoria incontrolada...¿Però que passa i que es diu, quant son, o fossin de l’Espanyol qui actués així?

La jornada de joia a la plaça de Sant Jaume, amb el ja clàssic distanciament en els actes de qui ostenten la màxima autoritat governativa a nostra terra, (que contrasta amb l’entusiasme que impera quan el seu equip es qui guanya), les fonts de Montjuïc, un escenari (Montjuïc) del que potser sols ens serveix als pericos per celebrar títols, (¡ Que tampoc ens ha anat tant malament, contra el desig dels que ens volien fer desaparèixer al exili de la muntanya maleïda!). Hem vist a l’equip guanyar a Praga, al mateix Amsterdam Arena davant l’Ajax, victòries davant el Super Campió d’Europa, al Calderón... però encara ens falta guanyar allà on tots sabem...

Però no seria just en aquest comentari de darrera hora, (encara que sigui per amagar la decebuda actuació de nostres nens en Arona), quan el 2006 esgota, segon a segon, els seus últims moments, referir-me a la gran actuació de nostres noies, amb un any, que ho han guanyat tot a nivell nacional, i fen una gran campanya a Europa, quedant dins els deu millors equips a nivell continental.

El seu millor reconeixement va ser acompanyant amb una altre autocar descobert, la comitiva triomfant del primer equip als actes de la consecució de la Copa del Rei. Però a més per tots aquells que hem pogut gaudir de la satisfacció de veure un equip guanyador assolint per primer cop en nostra història una lliga de futbol a la màxima categoria, abassegador en front el Barça amb una sèrie de golejades que quedaran per la història, guanyant la Copa de la Reina (únic club a Espanya que ha guanyat les dues copes d’Espanya, el mateix any) aquell migdia a València, amb el patiment d’una cruel (per el perdedor) tanda de penals. Sempre, des dels patrocinadors, fins a l’últim soci fidel a Sadrià, han tingut les noies, el recolzament i l’entusiasme de tots aquells que no s’ha avergonyiren de dir que el millor futbol es veu als partits del femení.

Capítol apart requereix encara que siguin unes poques lletres, l’ascens del nostre filial, dificultós per el sorteig, davant un Vila-real que venia precedit de l’aura de ser l’equip més fort de quants prenien part en la fase d’ascens a Segona Divisió B. També allà, vàrem ser presents amb nostre recolzament a conquerir el retorn a una categoria que mai es devia haver perdut.

I entre unes i altres coses, l’Espanyol pot dir ben alt, que ha estat campió de Catalunya de totes les categories menys d’una que es va escapar per penals. Masculí a Girona davant el Barça, femení al Nou Serdenya, davant el mateix rival, cadet al Narcís Sala, davant un Hospitalet que havia deixat fora al màxim rival, i aleví, al Narcís Sala també davant el conjunt culé.

I citar també l’intent de la renaixent secció d’Atletisme, encara que avui tan sols sigui un projecte no assumit per el Club, un principi, un punt de partida de l’Associació d’Esports Blanc i Blau, camí de Cornellà - Prat on esperem que canviïn moltes coses per bé del club.

Però en la part negativa d’aquest any, hem de fer referència a la Supercopa, que altre vegada es negava a caure a les nostres vitrines. A la manera il·legal en que els que estan acostumats a fer dels reglaments i de les normes el que els hi dona la gana, va seguir el esperpèntic tema de la impugnació “interrumpus”.

No va agradar a molts pericos, i a qui us parla, per molt que tots ja sabem com se les gasten en la Ciudad de las Rozas amb els díscols, i l’actitud venjativa del corrupte estament federatiu, la covardia dissimulada amb el preu de la mentida, de qui va dir una i altre vegada que s’ha arribaria fins el final. Va semblar molt malament com el Consell i en especial el Senyor Pere Tomás, com a impulsor de la impugnació en qualitat del màxim executiu del club, va deixar sols als peus dels cavalls a tota una afecció que s’havia partit dialècticament la cara amb els culés, defensant els justos i conformes a la llei, paràmetres en que es fonamentava la impugnació.

Però com que sé, que esteu esperant que em refereixi al darrer partit de lliga, per que l’alegria que va esclatar després d’aquell gol de Coro, poques vegades es veu en un camp de futbol, no os vull decebre.

Mentiria si digués el contrari: Veient que l’Espanyol no marcava, veient que les ocasions més clares eren rebutjades per els maleïts pals de la porteria que defensava el conjunt basc, sabent ja inclòs abans del partit (convicció total, en aquest aspecte), que el Depor no faria rés més que el que havia fet a l’anterior partit, i per tant que l’Alavés guanyaria el seu partit, tint que dir que era un dels molts que ja es veien a segona, i amb tot mereixent per purgar les tremendes errades que s’havien comès a tots els nivells, dins del Club.

L’últim pensament que ens podíem salvar, es va esvair tant ràpid com una informació positiva de nostre club en un telenoticies de TV3, quan la fusta va escopir el remat ja inapel·lable de Raul Tamudo. Era l’última, vaig pensar... ja no n’hi hauria més... nostre salvador de tantes vegades, nostre noi de Santa Coloma, aquell que va debutar marcant i allunyant-nos d’un gairebé fatal desenllaç al camp del Rico Pérez, aquell que va deixar empremta del seu olfacte golejador conduint-nos fins a la glòria en dues finals, aquell que va camí de ser nostre màxim golejador de tota nostra història, havia tingut la sort d’esquenes en un dels dramàtics moments d’aquesta centenària entitat.

Però mira per on, un altre noi de la pedrera, d’arrels i sentiments blanc i blaus, criticat molt sovint per la seva falta de gol, per que no baixa a defensar, i per que es diu que no es home de noranta minuts... aquell ens va salvar.

Ens va salvar, quan el inexorable pas dels segons ja estaven deixant en evidència moltes (masses diria jo), coses mal fetes, quan el destí ja aixecava acta del desengany d’una afecció bolcada fins l’extenuació amb l’equip, quan la tragèdia esportiva envaïa ja una entitat que té ja complicada la existència en la ciutat en que es troba i davant de qui té de veí, quant s’esperaven dies i setmanes molt difícils, fins que el temps que tot ho cura permetés tornar a alçar el vol.

I ara amb la perspectiva que dona el temps, el poc que ha passat, penses que potser tampoc hagués canviat tant l’existència d’un club acostumat a guanyar poc, i a perdre gairebé sempre (quan no al camp, si davant dels mitjans de comunicació, davant una societat que sols es apunta a cavall guanyador, i a aquell que té el beneplàcit del poder polític)...Que haguéssim sigut uns pocs menys, que seria una taca en nostre historial, que l’economia s’hagués ressentit per el tema dels ingressos televisius, però l’entitat aquí tornaria a estar... present i patint per demostrar a tota Catalunya que la pluralitat i l’enriquiment és troba a la diferència, respectant totes les minories, i no seguint el camí unidireccional, que es marca des de fa molt de temps en aquest país.

Però afortunadament, ens hem lliurat de tenir que tornar a viure’l. Tant de bo, no tinguem que tornar a reviure situacions com aquesta. Últimament, masses vegades ho hem pogut superar en uns instants en que la deessa fortuna ens va venir a donar una mà.
I sent justos, no us oblideu de Sant Gorka, si no, no hi hagués hagut Corogol.

Bon cap d’any a tots els pericos, i als lectors d’aquesta pàgina, altre resultat d’un any d’alegries i moments dignes de ser modestament aquí, narrats, i mostrats cara al món, i desitjar-vos un bon any 2007, i que els deus futbolístics s’acordin que ens deuen una UEFA. ¿Pot ser serà aquesta? En Glasgow, ens trobem, i de passada anirem a felicitar al doctor del Rangers que hi havia fa uns anys...

FOTO: Espanyol.com