Part institucional. "L’error Condal".
Aplicant a l’Espanyol l’article d’Ortega i Gasset publicat al Sol en novembre de 1930 titulat “el error Berenguer”, podríem dir que Ramon Condal a bon segur no haurà marcat una època, en el seu efímer pas per l’Espanyol. L’error Condal: Accedir a la Presidència més per complir Daniel Sánchez Llibre amb l’amic, amb qui havia prestat grans serveis a l’entitat (compra d’accions, avals, fidelitat al President i amor al club, etc.) i per una relació comercial i d’amistat amb el màxim accionista. Però no per la seva aptitud per dirigir els destins de l’entitat en un moment tant delicat com el que ha coincidit amb la seva etapa presidencial; no oblidem que eren ja anys de “vacas flacas” amb retallades de pressupost, sense inversionistes en fitxatges, més després de tot l’affaire de les plusvàlues. En definitiva, reduint el potencial de l’equip cada any, s’havia d’acabar arribant a aquest punt.
A més el senyor Ramon Condal – a diferència de Sánchez Llibre – mai ha connectat amb la massa social. Sense carisma i amb la falta de vitalitat pròpia de la seva edat, el club massa temps semblà orfe d’algú al comandament de la nau, d’algú que agafés amb força el timó, més enllà dels capricis de Pochettino...
Qüestionat amplament a la grada, i sobre tot amb les derrotes continues a l’estadi, després de perdre davant l’Atlético, esclata el consell. Llavors vam assistir al que un no desitjaria mai veure a l’entitat espanyolista. Una roda de premsa del portaveu dient que ningú marxa, ningú assumeix responsabilitats, quan era un secret a veus que el propi consell estava fracturat a nivell intern. Després, a l’endemà, dimiteix tot el consell i Condal anuncia que hi ha eleccions i que és presenta ell, naturalment i que tornarà a ser President doncs té el recolzament (o creu tenir) de Dani.
Resposta social contundent a les xarxes socials, i a l’endemà, varies persones entre elles el màxim accionista li convencen per que doni una altre roda de premsa (conjunta) en la que anuncia que definitivament no es presentarà com a candidat. Tota la posada en escena, les declaracions d’uns i altres, ratllaren clarament l’esperpent i sumiren de vergonya a una afició que no es mereixia aquest espectacle dels seus dirigents (com si no fos prou creu la situació esportiva de l’equip).
El vicepresident econòmic Sergio Oliveró junt a Oller i Newton decideixen plantar-se i presentar alternativa al desig del dit danista, el Conseller Delegat Joan Collet, comptant amb el recolzament de l’APMAE i de la Curva. El procés electoral (19 novembre), tot i que en les formes (debat televisiu inclòs) és mig elegant o al menys no vergonyós del tot. Però es només de portes a fora. Per dins, la fractura és forta i amenaça amb una ruptura total de la pau social a l’Espanyol. Els mitjans de comunicació espanyolistes prenen posicions (legítimament) però amb una radicalitat extrema i amb una falta total de rigor. Sentiment Perico decideix mantenir-se al marge doncs no es sent identificat amb cap de les dues candidatures ni en les circumstàncies i maneres de conduir-se les coses a Can Perico. Naturalment votant en el seu moment, doncs sempre en eleccions cal triar, encara que sigui a qui un pensi (encertada o equivocadament) que pugui ser menys dolent o com a vot de càstig. L’advocat Arnau Baqué, primer en presentar candidatura vol trencar la divisió entre les dues faccions del Consell, adjudicant-se l’etiqueta del canvi, però serà quelcom anecdòtic i folklòric, sense cap tipus de força accionarial ni recolzament, i no arribant ni a superar l’1% dels vots.
La JGA es desenvolupa sota una tensió total, amb provocacions i interrupcions constants, arribant a ser un sabotatge continu (amb BB.BB inclosos) contra la candidatura Collet. Televisada en directe, acabarà cobrint de vergonya a tot l’espanyolisme i confirmarà que el doble dels accionistes que exerciren el vot, ho feren per Oliveró, mentre que el recolzament accionarial de Sánchez Llibre i Condal (amb altres accionistes de pes també però a un segon nivell) inclinaran la balança en favor d’un Joan Collet que seguirà cobrant el sou de Conseller Delegat, fet que provoca la indignació de molta gent, més si es te en compta el secretisme de les xifres, a les que es nega en la pròpia JGA a facilitar. També, el tema de les plusvàlues marcaria la polèmica obligant a intervenir al propi Sánchez Llibre visiblement molest.
Però aquella junta d’Accionistes, que ve després que uns dies abans el President de la Gestora, Ramon Condal, es posicionés en favor de les Seleccions Catalanes en un acte polític amb el President de la Generalitat (en acte preelectoral com a candidat a la reelecció en les eleccions al Parlament), tindrà un caire al marge del tema esportiu, institucional i econòmic, més fosc i lamentable. La fractura social dins l’afició entre les dues faccions en torn al tema polític queda ben palesa. Uns es diuen i presenten com “apolítics” però també fan política de la seva ideologia. Al final, el perdedor, el RCD Espanyol que en la greu situació que viu, només li falten lluites internes polítiques. A massa gent li costa entendre que a l’Estadi es va amb la bandera blanc-i-blava del nostre club, i com a règim democràtic tothom és lliure de votar, o pensar com vulgui sense barrejar-ne a l’entitat per ser plural i oberta.
Joan Collet com a president ha de fer front ràpidament a la destitució de Pochettino, a anomenar un director esportiu (Perarnau), i pel futbol base els escollits son els que avalaven la seva candidatura i ja estaven designats com son Jordi Lardín i Ángel Morales.
Però el capítol més greu, és el deute amb hisenda que amenaça a l’entitat inclòs amb la seva desaparició en cas d'impagament. Dos pagaments ( un d’ells pel 7 de desembre que s’aconsegueix ajornar degut al tema electoral) i altre pel propers mesos del 2013, deixa a l’entitat amb un embargament cautelar dels drets televisius. Sense recursos, momentàniament deixa de pagar les nòmines a tothom. Negociacions àrdues que encara no han acabat, i l’esperança d’un crèdit pont (avalat per Sánchez Llibre i Condal), fent la bola cada cop més grossa i sense un futur realment viable. L’alternativa era el concurs de creditors, però lògicament afectaria als avaladors i el futur i interès de l’entitat queda en un segon pla. Esperem que es pugui solucionar satisfactòriament per tothom, però primer per la pròpia entitat, sense que això comporti també que ningú perdi. Però davant una hipotètica única solució, l’entitat hauria de ser primer. Però per nosaltres es molt fàcil dir-ho...
.jpg)
1 comentari:
Be
Publica un comentari a l'entrada