Daniel Sánchez Llibre torna a ser protagonista de la informació espanyolista. En declaracions efectuades ahir vespre al programa “Tiempo de Espanyol” el màxim mandatari espanyolista nega la seva intenció d’estar negociant la venda de l’entitat, o del 40% tal com s’apunta en informacions recents als mitjants.
La trajectòria del senyor Daniel Sánchez Llibre està a la vista de tothom. De les grans coses positives que han tingut lloc en el seu mandat i de les menys positives o senzillament negatives. La història, - amb suficient perspectiva que ara encara no tenim – el jutjarà oportunament. Deixant de banda per tant la valoració de la seva gestió amb moltes llums i també punts ben negres, el que si que hem pogut constatar durant aquests llargs anys que el coneixem, és que de la seva boca no sempre la veritat es la que surt en les seves declaracions. Ens té massa acostumats a les mitges veritats o senzillament a les mentides, a vegades de manera inclòs malaltissa; de manera patològica ens ha mentit gairebé per vici, com un fet més de la seva personalitat propera i afable.
Aquesta polèmica ja no és nova. Ens hauríem de remuntar a la famosa “excursió” a terres àrabs d’orient pròxim on van desfilar tot un munt de representants del màxim nivell de l’entitat i poc va faltar per caure a les grapes d’aquells estafadors que van enredar al mateix Getafe CF.
Però l’interès per vendre les seves accions té altre episodi gens aclarit com va ser la notícia apareguda en premsa el passat octubre, d’un hipotètic interès d’un fons d’inversió propietari principal del club Millonarios de Bogotá. Llavors també hi hagué una suposada oferta en la que Víctor Malet li va transmetre a Dani. El de Vilassar negà aquestes reunions (MD publicà que dues reunions celebrades a Vilassar i a Barcelona, donant el nom del carrer i tot), i va culpar a Malet d’anar-se de la llengua en el tema i d’haver-ho dit al menys a un altre persona propera a Dani. Amenaçà que en el termini d’una setmana diria el nom... Al igual que amb la demanda contra Antonio Morales per rescabalar el seu honor i la seva honestedat ferida per les greus acusacions de l’ex de la Grama, continuem esperant, esperant la demanda, i esperant el nom del filtrador ...
Ara de nou torna a sortir el tema amb les informacions de MC Juárez a MD i a POL sobre un hipotètic interès d’un grup inversor suec d’origen iranià i el màxim accionista desmenteix totes les informacions a la “radio amiga” del de Vilassar. Diu que no s’ha assegut mai amb ningú per negociar la venda del club.... Deu negociar dret, sense asseure’s ara que està de moda fer discursos recolzats a la taula sense seure’s? .
Parlant ara seriosament, Dani ho nega. Ens agradaria creure’ns al màxim accionista al marge d’entrar en consideracions de si definitivament a l’entitat li interessa o no que aquest senyor vengui les seves accions a persones no vinculades sentimentalment amb l’Espanyol i de dubtoses intencions. De lo primer, el dubte raonable tenint en compte el seu historial, no es permet prendre’s seriosament i donar-li versemblança a les seves declaracions; ni aquestes ni a cap de les seves. En quant a lo segon, el club està en una situació tant límit, gairebé (o sense el gairebé) en fallida tècnica, que pràcticament l’única solució es que malauradament vingui algú aliè a aquest sentiment, aliè a la idiosincràsia d’un club com el nostre en aquest determinat entorn, i ens la juguem com la darrera bala en un intent per evitar la desaparició de la institució, o inclòs arriscant que si surt malament, la revenguin (la institució) a tercers en condicions ben diferents a les que en 112 anys ha exhibit en el mon de l’esport al nostre país.
Però Sánchez Llibre no només nega aquestes negociacions sinó que carrega durament de manera vetllada i sense citar-lo a Sergio Oliveró, doncs acusa als que han dut la part econòmica de no fer-li saber el deute que hi havia amb hisenda, sent ell qui ho ha de solucionar ... En efecte, a l’hora d’avalar o de tenir que solucionar els temes, ell és pràcticament l’únic que ha de rascar-se la butxaca o exprimir-se el cervell cercant solucions. Es el problema de quan un prescindeix de tothom i es fa l’amo i senyor d’una entitat. Quan compra les accions per manegar l’entitat al seu caprici. Quan un decideix al marge del que pugui pensar l’afició i els accionistes que en proporció dos a u decideixen un canvi i tant ell com el senyor Condal i altres accionistes de pes, ho impedeixen. Ara seria el terrible problema per Sergio Oliveró i els seus companys de candidatura... Ara sabríem si ens va dir la veritat quan va insinuar el recolzament financer de Lara, i Planeta Deportiva a l’hora de fitxar (permeti’m també dubtar-ho coneixent el desinterès de l’editor Lara i la seva resen trajectòria envers l’entitat espanyolista).
Quedarien llavors retratats uns i altres. A bon segur que potser Oliveró i Cía optarien pel concurs de creditors (sense anar més lluny, ahir el Deportivo va solicitar al jutjat concurs de creditors), i llavors qui pagarien els plats trencats segurament serien els avaladors ( no sol Condal i Sánchez Llibre sinó altres avaladors del crèdit sindicat). D’aquí també cal dir l’interès en els dos màxims accionistes en impulsar i imposar la presidència de Joan Collet en contra de la majoria social-accionarial de l’entitat com és va reflectir en la JGA amb pràcticament doble de recolzament per l’exvicepresident econòmic. Era la manera de preservar que l’entitat –al menys de manera voluntària – no acabaria en llei concursal.
Costa creure que Dani no conegués el tema d’hisenda. Qualsevol accionista que llegim per sobre i no a fons la pròpia memòria que ens donen en les JGA hem vist anys i anys que aquest deute existeix (com el túnel de Mitre per exemple). No pot al·legar desconeixement després de tants anys i havent tingut com a col·laboradors directes a persones com Marcó, Molinos, Collet, Morlanes, etc. fins pràcticament fa quatre dies amb grans responsabilitats o senzillament encara en l’entitat en els càrrecs més importants. Ningú li va dir? No m’ho crec. Seria encara pitjor. Encara donaria la gestió de l’entitat una imatge més surrealista i esperpèntica de la que sovint ens ve mostrant en aquests temes.
El fet que les informacions aparegudes del tema, diguin que exigiria l'operació arribar al 40%, vindria a corroborar la seva actitud els dies abans de la JGA quan va incrementar la seva posició accionarial comprant el paquet (3%) d’un accionista particular de l’Espanyol (Carlos Fernández). Ell (Dani) diu que en tot cas qualsevol interessat amb fer-se amb l‘entitat voldria el 51%. Que volen que els hi digui. Es possible que aquí tingui raó... o no. De fet, ell junt a Condal sense arribar al 40% controlen el club com si això fos el seu “cortijo” particular. I això entre dues persones. Imaginen que Dani tingués també totes les accions de Condal i encara unes quantes més?. Amb aquest percentatge, qui el tingués, tindria el poder total de la institució; sinó sobre el paper, si de “facto”, més tenint en compte la gran quantitat d’accions que no apareixen mai a les JGA ni “in situ” ni delegades.
Diu que no posarà diners per fitxar. Ho entenc. Després de tot el que ha sorgit amb el tema de l’affaire de les plusvàlues, no m’estranya que ja no vulgui saber-ne res del tema. Sempre va negar que hi haguessin plusvàlues, i sempre hi va haver-hi una opacitat total que ha fet molt mal a la imatge i credibilitat dels “inversors”. En aquest tema, just és dir que qui inverteixi té dret a recuperar el capital invertit i una part de la plusvàlua. No és ètic endur-se tota la plusvàlua més tal com està l’entitat (i més tenint “informació privilegiada” doncs a Osvaldo el vam “provar” primer abans de fitxar-lo i tothom sabia que si no es lesionava de gravetat valdria com a mínim fins a tres vegades la quantitat pagada, i per tant es jugava sobre segur en la inversió). Tampoc és de rebut la falta de transparència que en l’entitat hi ha hagut en assumptes tant delicats. Però això ja és un mal endèmic... Encara molts ignorem quin va ser realment el deute que l’Espanyol va iniciar la seva trajectòria a l’Olímpic després de la venda de Sarrià. Les fonts i les declaracions d’uns i altres varien sensiblement i allò (la venda de Sarrià) ha sigut sempre un misteri per aclarir amb tot un seguit de persones que suposadament es van aprofitar d’aquella nefasta operació especulativa en la que l’únic que va sortir esquilat va ser el propi RCD Espanyol. Imagineu-vos llavors el que pot ser operacions amb compra i venda de jugadors amb intermediaris, representants, etc...
En quant a la més que possible solució al tema d’hisenda s’especula vindria d’un crèdit de la mà del Institut de Finances de Catalunya. Esperem que al ser un organisme públic depenent de l’administració política catalana, i en l’entorn polític i social que viu aquest país, les condicions que ens imposin siguin única i exclusivament econòmiques...
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada