Foto d'arxiu; Enric Alonso.
foto d'arxiu: josep maria.Tal com Sentiment Perico va avançar en els darrers vuit dies, s’albirava un canvi de rumb en la direcció tècnica del femení espanyolista.
Ahir en reunió entre el màxim responsable del futbol femení, senyor Antonio Martín, el coordinador senyor Jaume Martínez, i els tècnics senyors Santiago Fernández i Jordi Bransuela, van decidir posar fi als tres anys al front del màxim planter femení de l’entitat.
Darrera deixa Santi, amb els seus dos segons entrenadors en els tres anys, una Superlliga (la primera lliga de futbol en la historia del RCD Espanyol), un títol de Copa de la Reina, dues Copes de Catalunya, un subcampionat de Copa de la Reina, un subcampionat de Superlliga (pendent de decisió final en els jutjats) i un tercer lloc al campionat de la regularitat, i classificar l'equip entre els deu millors d'Europa a la Women's UEFA Cup.
Però també deixa una divisió interna sobre la seva tasca en certs nivells del femení. La manera de ser del ex tècnic, el seu caràcter, la seva manera d’exercir no a tothom a deixat content. El fet reiterat de no comptar mes que amb un nombre determinat de jugadores (s’estigui o no d’acord, jo no soc tècnic ni veig els entrenaments per tant no opinaré), mostrant poca confiança amb la qualitat o bé amb el moment inadequat per moltes jugadores encara joves de la pedrera és un fet que a la llarga també passa factura ja que mantenir relacions perfectes i bon ambient amb un col·lectiu sempre en futbol es difícil, i més quan es porten tres temporades, en un país com el nostre on la banqueta sempre crema.
Aquests problemes n’era conscient per declaracions de certes noies, de certs pares, però sempre m’he guiat per defensar al màxim la unitat del club, del femení en aquest cas, i no treure a la llum pública problemes d’índole intern, de vestidor, que pogués afectar encara més en un final de temporada molt complicat i que amb la decisió del CSSD encara posava molt més coll amunt acabar campionant al torneig de la regularitat, i una Copa de la Reina, que a partit única la final, sempre es un cara o creu.
En els darrers mesos també s’havia produït una escletxa en certs sectors dels aficionats assidus a Sadrià, inclòs arribant a un enfrontament entre el tècnic i certs membres del públic... Tot molt lamentable i símptoma ja evident de la conclusió d’un cicle. I més si és té en compta que això va succeir amb l’equip ostentant el liderat de la Superlliga i golejant en els darrers encontres, per que ningú pugui al·legar que quan es perd tot surt a relluir...
Amb el pas del temps i amb perspectiva, un cop els ànims més excitats s’hagin calmat, es podrà jutjar l’etapa Santi Fernández al front del femení. Però malgrat els darrers moments i malgrat el seu trist final (expulsat al darrer encontre i amb la derrota a la final de la Copa de la Reina) la història acabarà reconeixent els mèrits i també els seus errors (com tothom també els ha pogut tenir), i en la meva modesta opinió, diré a risc de ser massa atrevit en aquests moments, que ha estat força positiu, que amb ell i el seu cos tècnic, i amb un col·lectiu de noies que han cregut amb ell fins gairebé el final, han donat glòria i èxits de manera gairebé continuada a un equip femení del que ben pocs creien i seguien fa tot just tres anys quan es va fer càrrec de la direcció tècnica de l’equip.
Tampoc s’ha de obviar el gran grup que ha disposat Santi Fernández. Un entrenador mai guanya i la majoria de vegades tampoc perd ell els encontres. Es la comunió entre plantilla i cos tècnic, i amb la qualitat i la lluita de l’equip el que conforma allò que després es reflecteix a la verda gespa dels terrenys de joc.
I ja no em queda rés més que dir que desitjar molta sort a ambdós tècnics, tant a Santi com a Jordi, que els hi vagi de la millor manera allà on vagin i dir que al final serà recordat per els tres anys que han pertangut a aquesta entitat, per les seves classificacions i títols assolits, i no per aquests difícils tres mesos viscuts darrerament que ahir es va posar fi.
Aquests problemes n’era conscient per declaracions de certes noies, de certs pares, però sempre m’he guiat per defensar al màxim la unitat del club, del femení en aquest cas, i no treure a la llum pública problemes d’índole intern, de vestidor, que pogués afectar encara més en un final de temporada molt complicat i que amb la decisió del CSSD encara posava molt més coll amunt acabar campionant al torneig de la regularitat, i una Copa de la Reina, que a partit única la final, sempre es un cara o creu.
En els darrers mesos també s’havia produït una escletxa en certs sectors dels aficionats assidus a Sadrià, inclòs arribant a un enfrontament entre el tècnic i certs membres del públic... Tot molt lamentable i símptoma ja evident de la conclusió d’un cicle. I més si és té en compta que això va succeir amb l’equip ostentant el liderat de la Superlliga i golejant en els darrers encontres, per que ningú pugui al·legar que quan es perd tot surt a relluir...
Amb el pas del temps i amb perspectiva, un cop els ànims més excitats s’hagin calmat, es podrà jutjar l’etapa Santi Fernández al front del femení. Però malgrat els darrers moments i malgrat el seu trist final (expulsat al darrer encontre i amb la derrota a la final de la Copa de la Reina) la història acabarà reconeixent els mèrits i també els seus errors (com tothom també els ha pogut tenir), i en la meva modesta opinió, diré a risc de ser massa atrevit en aquests moments, que ha estat força positiu, que amb ell i el seu cos tècnic, i amb un col·lectiu de noies que han cregut amb ell fins gairebé el final, han donat glòria i èxits de manera gairebé continuada a un equip femení del que ben pocs creien i seguien fa tot just tres anys quan es va fer càrrec de la direcció tècnica de l’equip.
Tampoc s’ha de obviar el gran grup que ha disposat Santi Fernández. Un entrenador mai guanya i la majoria de vegades tampoc perd ell els encontres. Es la comunió entre plantilla i cos tècnic, i amb la qualitat i la lluita de l’equip el que conforma allò que després es reflecteix a la verda gespa dels terrenys de joc.
I ja no em queda rés més que dir que desitjar molta sort a ambdós tècnics, tant a Santi com a Jordi, que els hi vagi de la millor manera allà on vagin i dir que al final serà recordat per els tres anys que han pertangut a aquesta entitat, per les seves classificacions i títols assolits, i no per aquests difícils tres mesos viscuts darrerament que ahir es va posar fi.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada