2012.. DEIXA' NS JA D'UNA VEGADA !REPÀS A UN ANY FORÇA DOLENT.

Part Esportiva. Primer equip. El pitjor equip de l'any a 1a.  

Certament no serà recordat 2012 com un bon any, ja no sol pels espanyolistes, sinó per la majoria dels espanyols i dels catalans en particular que han patit la crisi econòmica més brutal del darrer mig segle a Espanya, crisi que la classe financera i política ha carregat sobre les espatlles del poble, de les classes baixes i mitges, autònoms, petit i mitjà empresariat, augmentant clarament les diferències entre l’elit privilegiada i les castes polítiques, envers la gran majoria dels patidors ciutadans.    Un any força cruel en tots els aspectes que estem a punt deixar enrera, sense que l’entrant 2013 a hores d’ara, ens pugui mostrar més esperances que les il·lusions pròpies d’aquests instants en la que la pau, l’harmonia, les bones intencions i els bons desitjos son fàcils i habituals tòpics per mirar el futur.

Al nostre RCD Espanyol, ha estat un dels seus pitjors de tota la història. Ens podrà salvar de l’abisme, el fet que els exercicis no son anyals sinó de setembre a juny i encara es pot arreglar el desgavell esportiu que ens hem vist obligats a viure amb una lamentable darrera etapa de l’era Pochettino.

L'inici de l’any a nivell esportiu ens permetia somniar en que no es repetís l’experiència de la temporada anterior (2010/11) i que l’equip, amb els reforços a finals del mercat d’hivern, del brasiler Felipe Coutinho, del nigerià Uche i de Víctor Sánchez, sabés fer una segona volta al menys acceptable per continuar lluitant per places europees. L’equip espanyolista havia finalitzat 2011 a un punt de les places d'Europa League,  i amb l’equip classificat per vuitens de la Copa, on esperava el Córdoba CF.

Un gol d’Àlvaro in extremis servia per empatar el derbi a l’estadi. Altre cop s’aturava al Barça amb final èpic fent trempar a una afició necessitada d’alegries. Mentre, Pochettino continuava la seva “neteja” a fons de la plantilla i li tocava el torn de sortir per la porta de darrera a Carlos Kameni després d’una llarga etapa com a blanc-i-blau. Però l’equip encara ofenia força credibilitat empatant al Sanchez Pizjuán, amb triomfs davant Mallorca i Granada (la jornada inaugural ajornada per la vaga) i l’equip aconseguia superar a la Copa amb molt de desgast al Córdoba (baixa pràcticament de tota la davantera en un parell de dies de diferència), i afrontar una eliminatòria a priori senzilla davant un Mirandés que anava líder del seu grup a la categoria de bronze i que havia deixat fora a un Villarreal que s’ensorrava amb el pas del temps.

El primer gran desastre de 2012, arribà precisament a la Copa del Rei. Després que l’equip remunti a l’estadi un advers 0-2, viatja amb aquesta exigua diferència a Miranda d’Ebre on en un ambient totalment desfavorable amb tot el món futbolístic a favor del feble, l’equip perd a l’afegit 2-1 després d’avançar-se en el primer minut del segon temps. L’equip cau eliminat i a l’afició espanyolista se li priva de viure altre històrica semifinal (davant Athletic Club) sis anys després de la “Quarta” al Bernabeu i dotze de la tercera Copa aconseguida a Mestalla a l’any 2000. 

Un meritori empat èpic (3-3) amb gol d’Albín en les acaballes a Bilbao, feia pujar les bones sensacions a tota l’afició, i oblidar en part la desfeta copera. Ja estaven a punt els nous fitxatges i amb la progressiva recuperació dels lesionats, el futur pintava de rosa... 

Però les coses comencen a torçar-se quan millor apuntaven les circumstàncies. Després de l’empat a la Catedral, l’Espanyol es ficava en posició de Champions si derrotava al cuer Zaragoza que feia una eternitat que no guanyava.... Derrota 0-2, i comença la davallada clara de l’equip, confirmant que lo succeït davant el Mirandés no era una anècdota després d’una copa que va deixar un sabor ben agre.  Era la repetició del succeït la temporada anterior, i també amb Ernesto Valverde després d’aquell històric 3-0 al Villarreal la nit de Reis que situava a l’equip tercer a la lliga.

Les golejades davant el Rayo (5-1) , Racing (3-1),  Valencia (4-0 amb gran part del públic fent unes indecents onades, cal dir-ho tot) foren els únics triomfs de l’equip a la resta del campionat. Catorzens a cinc punts del descens a segona, la negra realitat. En les quatre darreres jornades, tan sols un punt miserable davant el Sevilla a l’Estadi en un intranscendent partit, altre cop com a encontre de la vergonya (dia de la “marmota” es va batejar per la Curva). En mig, un oprobiós 0-3 davant Sporting de Gijón que ocasionà no poca polèmica, així com una demanda judicial de l’entitat contra COPE per l’acusació d’una venda del partit.

La resposta de bona part de la grada es va fer sentir en aquest darrer encontre. Els crits exigint responsabilitats i dimissions del Consell, seria quelcom més habitual en el futur, del que històricament havia sigut la darrera dècada, a Can Perico...  

Pochettino ha de sortir al pas de remors i d’una hipotètica marxa,  fent una esperpèntica roda de premsa en la que la noticia principal és que no hi ha cap notícia. Continua, i erigint-se en cap visible de la institució (el president no es veu per enlloc), decideix que seguirà passi el que passi, al front del primer equip i posa fi a l’especulació als mitjans.  Amb pocs recursos econòmics, però amb la seva tossuderia d’anar eliminant a tots aquells que per uns motius o altres li haguessin caigut en desgràcia, Pochettino junt a Planes configuren una plantilla que arribarà a fer el pitjor principi en lliga de tota la història del club.

Marxen Dídac, Romaric, Weiss i Coutinho  (gairebé rés, ufff!!!) que no continuen després d’arribar cedits. Amat és cedit al Rayo,  Javi Márquez (que no vol renovar),  és permutat per un desaprofitat Tejera que pràcticament ni va convocat.  Álvaro Vázquez, que havia denunciat a l’Espanyol a l’estiu,  retira la demanda i comença el campionat marcant en la segona jornada, però  fa les maletes cap a Getafe a canvi de saldar les deutes del fitxatge d’Albín (!).

Les baixes de la davantera (Uche es mig regalat tal com s’havia pactat en el contracte quan va ser fitxat, Thievy és cedit a Las Palmas i Pandiani causa baixa al no renovar-se-li el seu contracte), son cobertes per un Longo, cedit per l’Inter, que donà una bona imatge els primers partits, però que li va força gran la categoria i ha acabat  no sent ni convocat. Stuani (signat per 4 anys!!!) és l’altre peça a la davantera. L’Espanyol fitxa a Wakaso (jugador que es guanya al públic per la seva lluita i coratge, però que destaca més com a col·leccionista de cartolines que pel propi rendiment) i dos “joves” valors com Capdevila i Simao... Sense comentaris. Només Colotto, ex central del Depor, sembla ser l’única de les incorporacions que no serà qüestionat... Es clar, menys per Pochettino,  que també li farà la creu després de la desfeta davant Osasuna.

Després d’una pretemporada sense cap al·licient ni pràcticament emoció (en el Ciutat de Barcelona davant el Montpellier, el campió francès es queda amb deu homes gairebé tot el partit), l’equip afronta una temporada que marcava ja una tendència clarament desastrosa i en la que els fets no van fer que confirmar el que ja ens temíem. L’equip ràpidament es fa per demèrits propis i en alguna que altre ocasió als àrbitres gràcies, amb un plaça de descens agafant-la tant fermament, fins el punt que ni encara avui després de quatre partits sense perdre ha pogut lliurar-se d’ella.

Tres derrotes inicials – altre cop l’equip perd davant el Zaragoza a l’estadi - , i un punt davant l’Athletic Club 3-3 a Cornellà com a únic punt en sis partits, situen al club en una situació límit. L’equip ja ha batut els pitjors registres de tota la història de l’entitat i ràpidament serà el pitjor equip de totes lligues europees. La darrera derrota a l’estadi davant l’Atlético acaba tenint conseqüències.   La situació institucional acaba esclatant; el President Ramon Condal que acaba dimitint després de tres vergonyoses rodes de premsa, i s’obre un procés electoral pel 19/12/2012,  quedant dirigint el club una gestora presidida pel propi Ramon Condal, i en una situació institucional d’interinitat total en la que no es prenen decisions.

Respira l’equip de Pochettino quan puntua al Nuevo Zorrilla amb robatori arbitral en l’afegit amb gol legal anul·lat a Verdú, i amb gol de Stuani al límit guanya el seu primer partit a la vuitena jornada davant el Rayo.  L’empat davant el Málaga, i el triomf a Anoeta, semblen mostrar que l’equip està en plena fase de recuperació.

Però davant Osasuna, s’obre la caixa dels trons. L’equip perd 0-3 amb un resultat escandalós i una nefasta imatge, sensacions tant pèssimes que una part de l’afició carrega durament contra el President i el seu Consell. Pochettino continua malgrat que els seus números son totalment indignes d’un club com l’Espanyol, i que mai cap altre entrenador ha resistit una situació tant desastrosa com la present.

El robatori a Valencia (2-1) deixa tot pendent pel partit davant el Getafe. Allà es jugaran quelcom més que tres punts. El pèssim joc, la deserció de part important de la grada a l’hora d’animar a l’equip degut en part a la rancúnia dels que no accepten el resultat electoral en el que la força de les accions de dos persones s’imposa finalment elevant a la Presidència a Joan Collet, les esbroncades i crits contra pràcticament tothom exigint responsabilitats,  finalment s’estenen envers el propi Pochettino.

El resultat final de 0-2 i la més que dolenta imatge amb una fractura social evident després de la JGA, amb l’equip veritablement mort, acaben fent que el propietari i màxim accionista premi el botó de la “guillotina danista” i caigui rodant el cap de Mauricio Pochettino, i amb ell, el del seu director esportiu Ramon Planes. Per què Planes ha sigut més el seu company a la direcció esportiva que un veritable home de club que continuï la tasca i anomenés  un nou tècnic. Amb la destitució de Pochettino, marxa també bona part del cos tècnic. En una emotiva roda de premsa, s’acomiada deixant la porta oberta en el futur a una hipotètica tornada. Diu cobrar la temporada actual i “perdonar” la següent. El club decideix en un “mà a mà” amb Marcelino, fitxar finalment a Javier Aguirre.

El tècnic mexicà debuta amb empat a zero a Granada. Poques coses canvien però al mateix temps, l’equip comença a mostrar altres virtuts fins llavors gairebé amagades. Al menys, més lluita, convicció i concentració. Miracles no en poden haver-hi. Davant Sevilla, el triomf s’escapa a l‘afegit (2-2) i l’equip dona la campanada davant el Real Madrid amb un gran Kiko Casilla i amb un Sergio García que és mig equip, traient un punt de la seva visita al Bernabeu amb un empat a dos gols, en un escenari on Pochettino no havia pogut ni tan sols marcar un trist gol.

Finalment, l’equip guanya  2-0 a un Deportivo que s’ensorra i tanca l’any amb esperances que l’equip surti del pou en que ha caigut. De moment segueix en descens, però amb iguals punts que el quart classificat per la cua.   Mentre, s’espera quins moviments hi haurà en el futur més proper a nivell de sortides i de fitxatges. Ara per ara, sense diners, qualsevol gran fitxatge és una quimera. S’haurà altre cop esperar en algun cedit que surti bo, o algun jugador que marxi d’algun equip i vingui a cost zero. Poca cosa doncs, per somniar amb noms il·lusionats...