COMENTARI: SEMPRE EN EL MOMENT MÉS DOLÇ...

Sempre en el moment més dolç, quan l’equip està en el seu màxim esplendor i la il·lusió de l’afició arriba a nivells diria jo eufòrics, sempre ha de caure del “cel” una pedregada a través dels mitjans de comunicació. Quan no és una suposada oferta per Sergio García, son altres temes d’ índole polític amb els que la caïnita afició perica “li agrada” tant dividir-se i enfrontar-se trencant una necessària unitat. El que sigui... No importa gens; sempre ha de durar poc l’alegria a la casa del pobre i ara que tots ens congratulem per que “ l’accident” de Sergio García amb Kameni quedà pràcticament en l’ensurt i uns quants dies de descans, ara apareix altre cop aquesta noticia a un diari esportiu madrileny (Marca) posant l’Espanyol a l’ull de l’huracà.

Es curiós que al marge de que això surti ara i en aquest moment, ho faci tot just després que Joan Collet hagi reobert la seva antiga i justa lluita per exigir un millor repartiment dels drets televisius.  Serà senzillament casualitat... o no?

Acusar a l’Espanyol i llençar brutícia sobre la seva imatge acostuma a sortir gratuït. Be, a un tal Alcalá i a la COPE en cas similar al que ens ocupa no els hi va sortir precisament barat. Llavors l’Espanyol no ho va dubtar i va portar el tema als tribunals. Veurem com acaba això.

El que a priori crida l’atenció és que es parli precisament només d’aquest encontre (Espanyol – At. Osasuna) quan es parla d’altres tres que no s’anomenen els implicats. I curiosament, aquest partit va acabar amb empat; un empat que a l’Espanyol si li valia. Però un empat  que tothom veia, va veure abans i després i sense ser cap expert ni tècnic en l’esport de donar-li puntades a una pilota, que al conjunt navarrès no li serviria absolutament per res (inclòs recent acabat aquell partit, molts així ho pensàvem). Per que tens més d’un 90%  (encara que no ho sàpigues o tu imaginis) d’estar ja mort quan arribes a la darrera jornada i no depens de tu. Que li diguin a l’Alavés per exemple després del Coro-Gol... I un punt no li garantia res a Osasuna. Allargar una agonia que tot i guanyar en el darrer partit, el portà a Segona. 

Jo no seré qui posi la mà al foc ni per l’Espanyol ni per ningú. Vivim en un país en el que la corrupció generalitzada de tots els estaments de la vida pública es francament un fet fàcilment comprovable, en el que cada dia assistim en els noticiaris a un rosari d’imputats, de grans personatges entrant (i alguns sortint amb fraudulents tercers graus) als centres penitenciaris, on totes les institucions pateixen del mateix mal. Res fa pensar que el futbol no estigui ja no igual, sinó inclòs molt més corrupte, encara que només sigui per ser un món tant poc transparent, amb apostes pel mig, i finalment tenint en compta qui presideix la màxima institució federativa.

Però en un estat de dret amb l’imperi de la llei i la “presumpta” autonomia del poder judicial via processos justos (encara que molt lents), el que només valen son les proves; ni tan sols indicis.  I en base a elles, les sentències judicials oportunes. No el que surti en pamflets periodístics que gaudeixen sempre destruint la imatge de nostre club. I en aquest cas, naturalment ho hauran de provar i tindrà en tot cas que haver-hi una sentència amb uns fets provats i sentenciats . Els demés arguments sobren.   

Dit tot això, be farien els nostres jugadors (i venim l’afició perica queixant-nos una i altre vegada), d’esforçar-se un xic més en aquests partits de “les escombraries”  dels insofribles finals de lliga en els que no es jugar res l’Espanyol, però si el rival i en els que els ulls de massa gent estant pendents del més mínim detall. Encara que sigui per el regust agredolç que deixa en la massa social aquests 2 de 24 tantes vegades repetits, que inclòs molts deixen de renovar el carnet precisament pel que consideren una presa de pèl. Per què encara que no hi hagi prima per quedar el 8è i cobrin igual que quedant el 15è, el soci és mereix que els seus jugadors, els treballadors de l’entitat, intentin rendir fins el final de la temporada. Si no al mateix nivell que quan t’estàs jugant quelcom – cosa fart difícil -, si que al menys mínimament i de tant en tant s’acaricií el sabor d’alguna que altre victòria... Per que la dona del César, no només té que ser honrada (que segur ho és, o no?), sinó semblar-ho.