ÈXIT EN EL DEBAT-COL·LOQUI SOBRE EL FUTBOL FEMENÍ

Ahir vespre amb uns minuts de retràs sobre el temps anunciat per motius justificats, va tenir lloc el Debat – Col·loqui que la GPE Manigua va organitzar en l’Hotel Hesperia Mar.

L’acte va començar amb la signatura dels convidats al llibre d'honor i amb la presentació dels ponents invitats per part del president de la GPE Manigua, Daniel Bosch, el senyor Antonio Martín, conseller i màxim responsable del futbol femení, el membre del cos tècnic Mauricio Pochetino a la doble vessant d’ex jugador i coneixedor del futbol masculí i ara en el femení, i les jugadores del primer equip Adriana Martín i Aïda García, moderat i conduït per el periodista perico Antoni Itarte.

El primer en intervenir va ser el senyor Antonio Martín qui va fer un resum dels principis i motius per el que el seu grup i ell en particular va decidir apostar per l’Espanyol i en concret en el futbol femení, com una manera d’obrir-se (L’Espanyol) a la societat, fomentant l’igualtat en el món de la dona en la vessant esportiva, en un terreny (el futfem) on nostre rival ciutadà ho tenia més descuidat i el nostre club tenia molt a guanyar fins a convertir-se en un referent en el futbol femení català. Va fer referència als esforços per incorporar els equips de base femenina, trobant lloc dins una Ciutat Esportiva a ple rendiment, fent les gestions per que si s’hi disputen partits d’empreses o clubs que res tenen a veure amb l’Espanyol, també la base femenina pogués jugar allà, integrant-se en l’estructura espanyolista. Va dir també que el seu objectiu continua sent situar al club blanc i blau dins l’elit del futbol femení tot i el principi irregular d’aquesta temporada. Va fer referència sorprenentment a una possible oferta sobre Adriana del futbol nord-americà, (amb la sorpresa de la pròpia jugadora) i va dir que tot i que per ell seria una pèrdua molt sentida, però que humanament no li posarien cap trava a una jugadora com Adriana que ho ha donat (i segueix donant-ho) tot per aquests colors.

Mauricio Pochetino dins un món nou per ell, va dir que aviat anirà per treure’s a Madrid el segon nivell d’entrenador (recordem que fa pràctiques) i desprès ja veurà quin serà el seu futur. Es va mostrar sorprès per el nivell del planter femení, per la seva professionalitat, per la qualitat humana d’aquestes noies a les que va alabar (merescudament) i el seu desig que el futbol femení i l’Espanyol en concret sigui creixent i evolucionant.

Aïda va explicar el difícil que es per una noia (porta ja onze temporades al Club) que puja de la pedrera fer-se un lloc en el primer equip, i tot i que les darreres temporades no ha jugat tot el que voldria (voldríem), s’ha de comprendre que el nivell que hi ha a la plantilla dificulta com és lògic aquest desig però que amb lluita, sacrifici i sense resignar-se tot es possible.

Adriana sincerament va manifestar que només amb aquesta samarreta i l’escut no es guanyen partits, i que potser davant certs rivals hi ha estat quelcom d’això, certa creença que es podia guanyar fàcilment. De totes maneres, va dir, queda molta lliga i tot i que a pregunta d’Antoni Itarte referent a que mai cap equip ha guanyat una Superlliga perdent més de dos /tres encontres la golejadora va dir que fins el final no tiraran la tovallola i que les dues darreres temporades van lluitar fins la darrera jornada i així continuaran fent, i amb l’humiliat que potser ha faltat en cert partits i amb tota la dedicació que és mereix aquest club.

A més va fer referència a les paraules d’Antonio Martín referent a la possible oferta nord-americana manifestant-se sorpresa i declarant que ella que ha estat al Sabadell, al Barça i ara a l’Espanyol, que era precisament en el nostre club on se sentia feliç i on millor ha estat i que lògicament la felicitat es un factor a tenir en compte (digues que si, Adriana, aquí t’estimem).

Després va tenir lloc el torn de preguntes del públic present, on van haver-hi preguntes molt interessants. Se li va preguntar a Martín qui era el responsable de tota l’estructura esportiva i en concret del futbol base femení. Antonio va respondre que el màxim responsable tècnic era l’entrenador del primer equip, Sr. Emilio Montiagut, i al ser repreguntat sobre la figura de coordinador que en el seu dia es va parlar, va al·legar que degut als esdeveniments succeïts en el final de temporada passat tampoc s’havia creat ni havia pogut crear-se cap altre estructura, i per tant Montiagut era el responsable de tot el futbol femení.

Se li va preguntar si es pensava adquirir altres terrenys donat que la Ciutat Esportiva cada vegada es feia més petita. Va contestar que amb la crisi immobiliària actual, els terrenys serien més barats i que l’objectiu seria fer-se amb 100.000 m2 però sempre deixant clar que de Sadrià no marxaria l’Espanyol per que a més el tracte exquisit i fenomenal que havia donat el consistori de Sant Adrià del Besós en vers el RCD Espanyol es mereixia que nosaltres fóssim agraïts amb ells. També va dir que part dels terrenys de l’actual Ciutat Esportiva es veuran afectats per la remodelació d’aquella zona, i que per l’Espanyol seria una operació molt interessant.

Se li va preguntar qui va ser el responsable de fitxar l’actual tècnic que en paraules de la persona preguntant “era un tècnic que comptava amb el rebuig d’una part important dels socis per temes anteriors”. Martín va manifestar ser el responsable d’aquesta incorporació (com a màxim responsable del futfem espanyolista, tot i que com és lògic ell de qüestions “futboleras” no és el seu fort i per tant ell naturalment no va ser qui el va proposar i ens hem quedat sense saber-ho realment). Va demanar que se li doni temps, que s’acabi adaptant al grup i el grup a ell, i que naturalment estava atent a tot el que passava, però que els dirigents tenien que tenir una certa tranquil·litat i serenor a l’hora de prendre decisions que com és lògic els aficionats no teníem. Va tornar a manifestar que segueix sent l’objectiu seguir estant en el primer nivell dins el futbol femení nacional.

També va ser preguntat sobre el pressupost (240.000 € aproximadament) ressaltant que el capítol de despeses per viatges és el més important, i que s’ha contingut despeses, disminuint conforme a l’anterior temporada, ja que segons la seva filosofia esportiva no es pot anar contínuament fitxant jugadores de fora, amb tot el que això significa de despeses, i a més es té que donar la importància i confiança amb la pedrera; tot i això també va significar que si en un moment donat es requeria fer un esforç també es faria com qüestió excepcional però no com a conducta habitual.

Pochetino va dir preguntat sobre el tema, que no tenia cap mena de problema i es sentia molt a gust amb el la resta del cos tècnic, que a nivell d’entrenament l’equip entrenava (3 cops per setmana) gairebé com els equips del futbol base (no al nivell d’un Espanyol B o Juvenil A). Antonio Martín va dir que tenien totes les avantatges i serveis (tant a nivell d’entrenadors, fisios, metges, viatges, etc.) que tenen els nois al màxim nivell.

Sobre el tema escabrós dels tres punts de la impugnació que van significar la pèrdua de la passsada Superlliga, va manifestar que fa pocs dies es va fer el darrer tràmit al Tribunal Contenciós de Madrid, i que el Club estava personat en la causa amb un lletrat per exigir justícia, i que estava plenament convençut que acabarien donant-nos la raó, i que com que el Club ja es va dirigir a la UEFA amb el tema de la inscripció per la UEFA Women’s Cup de la present temporada, i com aquesta va concedir la plaça a qui tots sabem, es demanarien danys i perjudicis a la pròpia UEFA en cas que prosperi la demanda del Puebla CF i RCD Espanyol.

Se li va preguntar a les noies sobre el motiu que el Club tenint bones defenses i bona portera i sent un conjunt sòlid com era que tenint ara un central de la categoria de Pochetino en el cos tècnic s’encaixaven tants gols amb equips de nivell inferior.

Es va preguntar sobre el tema del sobrecost de les obres de Cornellà-Prat i tot i no ser la qüestió del debat, Antonio Martín va contestar al preguntant però es va remetre també per més informació a la JGA d’aquesta tarda al Palau de Congressos.

Altre tema, era el de la coincidència de partits del femení A amb el filial de segona B, fet en el que Antonio Martín va dir que no se li podia fer rés, ja que si es canviava l’horari d’un o altre no sol era els inconvenients propis d’alterar l’horari si no que a més moltes vegades es perjudicava a equips femenins que venen (inclòs alguns en autocar) de molt lluny. Era un tema difícil de solucionar i lògicament també hi havia unes preferències i es clar el filial de segona B, té la importància que té, (com a viver de futurs cracks per el primer equip).

Va dir que ell havia donar el vist i plau a la marxa de Raquel Corral i Laura Falces (a un equip de la mateixa categoria), atenent una sèrie de qüestions que no va voler estendre’s en concretar, pensant sempre en el bé de les jugadores.

Es va parlar per part de les jugadores de la reestructuració dels terreny de joc a Sadrià i del que ha significat com a pèrdua d’ambient, de caliu, la llunyania que hi ha entre el terreny pròpiament dit i la zona de públic. Ambdós jugadores van reconèixer que ha perjudicat no solament per la pèrdua d’ambient, disgregació de la gent, si no inclòs per la pressió als rivals (i als àrbitres afegeixo jo), que en partits importants hi havia en l’antic camp tres abarrotat de públic a ras de camp.

Es va fer vots per que el partit en que l’Espanyol s’enfronti al Llevant, l’actual líder, sigui el punt definitiu d’inflexió de l’equip, i que torni a ser el que ens tenien tant “malament” acostumats a guanyar sempre. Ens sumem a aquest desig i que així sigui. Així mateix un dels fidels va garantir la presència incondicional dels que segueixen al femení sigui quina sigui la situació o condicionaments, malgrat jugui el B, plogui o nevi.

Per últim el vicepresident de la GPE Manigua, senyor Martín Cañadas va demanar un aplaudiment per l’ànima màter del futbol femení, aquella persona que sempre des del mateix moment en que es va fundar un equip femení sempre ha estat en primera línia donant tot per aquesta utopia llavors i realitat ara. La sala en la seva totalitat va retre homenatge a Fina Torres com es mereix. Martín va demanar un aplaudiment per Jaume Martínez present també com és lògic a l’acte. Als voltants de les deu va finalitzar el col·loqui que va ser tot un èxit tant per els ponents com per part d’un públic molt participatiu que va fer palès totes les seves inquietuds, curiositats i dubtes en torn al futbol femení espanyolista.


Perdoneu la demora en penjar aquesta crònica, però qui us escriu, va quedar per obra i gràcia d’ADIF i RENFE dues hores penjat a l’estació de Plaça Catalunya, sense cap tipus d’informació fins que ens van dir a dos quarts d’una que ja se suspenien els sis trens que mancaven per circular i que agaféssim bus nocturns (1 hora de trajecte). Però no importa, això és el de menys en aquesta Catalunya en la que tot sabeu que és per les autoritats polítiques el que veritablement importa explicat en el DVD que tots sabeu.
I a sobre, per el voluntariat espanyolista criticat moltes vegades, quan es deixa el temps, el sopar i la paciència, en favor de la institució i altruistament.