Reprenem la segona part de l’entrevista amb el soci Carles Ramon, que havíem dividit dilluns passat en dues parts degut a lo prolífic en dades i extensió, per una millor assimilació de la mateixa.
Continuem, doncs, amb la segona part de l'entrevista amb Carles Ramon...
"SENSE PÈLS A LA LLENGUA; SENSE PLOMES AL BEC".
Foto d'arxiu. Final Periconcurs. Carles Ramon (dreta imatge) amb el seu company Carles Espada.
... Segueixen sense sortir homes d’atac des de Raul Tamudo a la nostre pedrera. Ara altre cop els hem tingut que anar a buscar a la “Casa Blanca” . Ni Jonathan, ni Yagüe, ni Joan Tomàs ni Palanca... Pedraza de moment tampoc... A què es deu això? No tenen prou nivell, s’han estancat? No s’hi ha confiat prou d’un bon començament?
- Resulta extraordinàriament difícil que surti un nou Tamudo, jugador completíssim, lluitador, llest en l’àrea i fora d’ella i un bon rematador amb els dos peus i amb el cap. Un autèntic crak; Tamudo és el jugador que marca la diferència i per si fora poc, a més sent els colors.
- Resulta extraordinàriament difícil que surti un nou Tamudo, jugador completíssim, lluitador, llest en l’àrea i fora d’ella i un bon rematador amb els dos peus i amb el cap. Un autèntic crak; Tamudo és el jugador que marca la diferència i per si fora poc, a més sent els colors.
El motiu per el que els joves davanters que pugen de la pedrera els hi costi tant triomfar en el primer equip, és que de seguida els comparem amb Tamudo i crec que és un greu error.
S’ha d’entendre que cada jugador té el seu propi estil de joc amb les seves virtuts i els seus defectes.
No es té paciència, per donar-li minuts, i que es vagin fent com a jugadors en primera, per que.. Qui deixa a Tamudo en la banqueta a no ser que estigui lesionat o sancionat?.
Crec que es un problema de manca de confiança i de la mateixa manera que se li donen oportunitats a joves jugadors que juguen de defenses (Chica, Torrejón, etc.) es deuria fer amb els davanters.
Les relacions TV3 – Espanyol, relació amor – odi. La Corporació catalana de Radio i Televisió ens paga bé, però ens maltracta informativament. Quina opinió en teniu?
- Aquest es un tema recorrent; Quan nostre equip fa alguna proesa, arribar a una final per exemple, no tenen més remei que dedicar-li molts minuts.
A més de tractar-se d’un tema molt polititzat, està l’aspecte econòmic. Els culés venen més, això es obvi, per que son molts més. La gent aposta a cavall guanyador, i no està el modest per qui es manté amb grans esforços entre els millors.
T’asseguro que si quedéssim de manera assídua entre els quatre o cinc primers, es dir, fossim cada any a Europa, la cosa canviaria, no en tinc cap dubte.
No obstant, des de que és Xavi Andreu en el Club, al que considero molt bon professional, s’està notant una millora en el tracte que TV3 dispensa al RCD Espanyol.
S’ha d’entendre que cada jugador té el seu propi estil de joc amb les seves virtuts i els seus defectes.
No es té paciència, per donar-li minuts, i que es vagin fent com a jugadors en primera, per que.. Qui deixa a Tamudo en la banqueta a no ser que estigui lesionat o sancionat?.
Crec que es un problema de manca de confiança i de la mateixa manera que se li donen oportunitats a joves jugadors que juguen de defenses (Chica, Torrejón, etc.) es deuria fer amb els davanters.
Les relacions TV3 – Espanyol, relació amor – odi. La Corporació catalana de Radio i Televisió ens paga bé, però ens maltracta informativament. Quina opinió en teniu?
- Aquest es un tema recorrent; Quan nostre equip fa alguna proesa, arribar a una final per exemple, no tenen més remei que dedicar-li molts minuts.
A més de tractar-se d’un tema molt polititzat, està l’aspecte econòmic. Els culés venen més, això es obvi, per que son molts més. La gent aposta a cavall guanyador, i no està el modest per qui es manté amb grans esforços entre els millors.
T’asseguro que si quedéssim de manera assídua entre els quatre o cinc primers, es dir, fossim cada any a Europa, la cosa canviaria, no en tinc cap dubte.
No obstant, des de que és Xavi Andreu en el Club, al que considero molt bon professional, s’està notant una millora en el tracte que TV3 dispensa al RCD Espanyol.
Quin pot ser el nostre sostre a nivell social a Cornellà – Prat?
- Tots estem molt il•lusionats amb el nostre “Nou Sarrià”. Es una ocasió única per alçar el vol d’una vegada per totes. L’àrea d’expansió té davant de sí, un gran repte per aconseguir fidelitzar a un mínim de 35.000 socis “permanents”.
Per aconseguir-ho entenc que el club deuria tenir molt en compta un aspecte que considero primordial per aconseguir nous socis. Donar facilitats en el pagament dels abonaments en varis terminis, (trimestral, quatrimestral, semestral, a un interès baix). Avui en dia, donada la situació conjuntura econòmica general per a moltes famílies es un veritable esforç pagar els abonaments en un sol pagament.
Veig una contraposició entre molta gent “futbolera” que va a Sadrià i mai va a cap acte de penyes e inclòs té una idea preconcebuda bastant poc positiva de la tasca de les penyes, i al contrari, molta gent que no se’n perd una a cada acte penyístic però en canvi no li interessa gens ni mica el futbol base i no es deixa veure per Sadrià. Tant difícil es compaginar per moltes persones les dues situacions, encara que sigui testimonialment en poques ocasions?
- En aquest tema opino que cada perico es un mon. Els que tenen una imatge poc positiva de les penyes, es per pur desconeixement del seu funcionament. Es tracta d’un treball de “Voluntariat” que es desenvolupa al llarg de tot l’any. Es tracta de fer espanyolisme en estat vital, organitzant viatges, col•loquis, desplaçaments a l’Estadi els dies de partit les que son de fora de Barcelona, veient els encontres en camp contrari a un local social, venent loteria per auto finançar-se intentant quadrar els comptes.
No només organitzen sopars d’aniversari, montgetades pesolades o sardinades. Això és el que es llegeix als periòdics, però la resta es una tasca de formiguetes que manté viu el sentiment perico dels seus socis i amics.
Una bona part del que és el RCDE en l’actualitat es gràcies a la tasca desinteressada de les Penyes, en el seu àmbit de competència.
Lògicament és perfectament compatible assistir a actes de Penyes i al mateix temps seguir el futbol base i als femenins. Per això només fa falta temps i ganes (i diners per a anar a molts sopars...)
- Tots estem molt il•lusionats amb el nostre “Nou Sarrià”. Es una ocasió única per alçar el vol d’una vegada per totes. L’àrea d’expansió té davant de sí, un gran repte per aconseguir fidelitzar a un mínim de 35.000 socis “permanents”.
Per aconseguir-ho entenc que el club deuria tenir molt en compta un aspecte que considero primordial per aconseguir nous socis. Donar facilitats en el pagament dels abonaments en varis terminis, (trimestral, quatrimestral, semestral, a un interès baix). Avui en dia, donada la situació conjuntura econòmica general per a moltes famílies es un veritable esforç pagar els abonaments en un sol pagament.
Veig una contraposició entre molta gent “futbolera” que va a Sadrià i mai va a cap acte de penyes e inclòs té una idea preconcebuda bastant poc positiva de la tasca de les penyes, i al contrari, molta gent que no se’n perd una a cada acte penyístic però en canvi no li interessa gens ni mica el futbol base i no es deixa veure per Sadrià. Tant difícil es compaginar per moltes persones les dues situacions, encara que sigui testimonialment en poques ocasions?
- En aquest tema opino que cada perico es un mon. Els que tenen una imatge poc positiva de les penyes, es per pur desconeixement del seu funcionament. Es tracta d’un treball de “Voluntariat” que es desenvolupa al llarg de tot l’any. Es tracta de fer espanyolisme en estat vital, organitzant viatges, col•loquis, desplaçaments a l’Estadi els dies de partit les que son de fora de Barcelona, veient els encontres en camp contrari a un local social, venent loteria per auto finançar-se intentant quadrar els comptes.
No només organitzen sopars d’aniversari, montgetades pesolades o sardinades. Això és el que es llegeix als periòdics, però la resta es una tasca de formiguetes que manté viu el sentiment perico dels seus socis i amics.
Una bona part del que és el RCDE en l’actualitat es gràcies a la tasca desinteressada de les Penyes, en el seu àmbit de competència.
Lògicament és perfectament compatible assistir a actes de Penyes i al mateix temps seguir el futbol base i als femenins. Per això només fa falta temps i ganes (i diners per a anar a molts sopars...)
Altre contradicció esportiva a la nostra ciutat, producte dels diners: Nostre veí, Futbol Club, i té seccions esportives; Nosaltres, Club Deportiu / Deportivo, i no podem tenir seccions encara que quan les hem tingut han estat exitoses passant la mà per la cara al futbol. Penseu que algun dia tindrem seccions pròpies com hoquei, voleibol, etc., tenint a Cornellà – Prat un pavelló ben a prop, o es somniar truites en aquests moments ?
- Tot aquell perico amb inquietuds que hagi llegit la història del nostre club, sap que les màximes fites glorioses van ser assolides en el passat per les diverses seccions.
Els millors atletes espanyols de cros, de fons, mig fons, marxa atlètica, van defensar amb orgull la samarreta i l’escut del RCD Espanyol.
La selecció espanyola de hoquei patins en els 40/50 pràcticament estava formada per l’equip del RCDE amb algun que altre reforç.
L’equip de bàsquet masculí en temps del senyor Antoni de Barnola com a responsable de la Secció va arribar a jugar la Copa Korac (competició europea equivalent a la Uefa del futbol).
També les noies del Voleibol van arribar a jugar torneigs europeus després de guanyar lligues i copes de la Reina.
A més, l’Espanyol va tenir equips de Hoquei sobre gespa, Rugbi, Beisbol, Petanca, Bàsquet femení, inclòs un equip de ciclisme professional comptant amb figures llegendàries com Miquel Poblet, Trueba, Ezquerra, Delio Rodríguez, Berrendero, etc.
M’encantaria que poguéssim tornar a tenir seccions de diverses disciplines esportives defensant els colors blanc i blaus. Quan es desenvolupa una carrera en la que participen atletes de l’actual Club de l’Associació Esportiva Blanc i Blau, amb l’escut del RCDE al pit, tots els pericos els aplaudim al veure’ls passar, només pel fet de portar aquest escut.
De moment és una utopia, ja que actualment es mouen unes quantitats de diners molt importants, per organitzar al menys quelcom amb un mínim de qualitat. Dependríem de les esponsoritzacions, que ho fessin possible.
Els millors atletes espanyols de cros, de fons, mig fons, marxa atlètica, van defensar amb orgull la samarreta i l’escut del RCD Espanyol.
La selecció espanyola de hoquei patins en els 40/50 pràcticament estava formada per l’equip del RCDE amb algun que altre reforç.
L’equip de bàsquet masculí en temps del senyor Antoni de Barnola com a responsable de la Secció va arribar a jugar la Copa Korac (competició europea equivalent a la Uefa del futbol).
També les noies del Voleibol van arribar a jugar torneigs europeus després de guanyar lligues i copes de la Reina.
A més, l’Espanyol va tenir equips de Hoquei sobre gespa, Rugbi, Beisbol, Petanca, Bàsquet femení, inclòs un equip de ciclisme professional comptant amb figures llegendàries com Miquel Poblet, Trueba, Ezquerra, Delio Rodríguez, Berrendero, etc.
M’encantaria que poguéssim tornar a tenir seccions de diverses disciplines esportives defensant els colors blanc i blaus. Quan es desenvolupa una carrera en la que participen atletes de l’actual Club de l’Associació Esportiva Blanc i Blau, amb l’escut del RCDE al pit, tots els pericos els aplaudim al veure’ls passar, només pel fet de portar aquest escut.
De moment és una utopia, ja que actualment es mouen unes quantitats de diners molt importants, per organitzar al menys quelcom amb un mínim de qualitat. Dependríem de les esponsoritzacions, que ho fessin possible.
Som un club que perdem nostres forces en discussions de caire polític i amb lluites internes entre “famílies”?
El RCDE és una institució “viva” i amb fort component passional. Es cert que els temes polítics ens han perjudicat la bona imatge del nostre Club, amb versions que res tenen a veure amb la realitat.
També és cert, que dins de la família espanyolista, sempre han hagut diverses formes, inclòs enfrontades, de veure el camí a seguir per governar la institució. Però, jo em pregunto: No és normal que existeixin disparitat de criteris?
Crec que inclòs és saludable i positiu per el Club, si es porta amb respecte i honestedat, per que per sobre de tot, vull pensar, tots tenen un afany comú que és “l’amor a l’Espanyol”.
Creieu que Dani esgotarà el mandat?
- Del nostre actual president, la meva opinió es que desperta tot menys indiferència. Els hi ha dels dos extrems: “Danistes” i “anti-danistes”.
Els èxits esportius aconseguits durant el seu mandat, ja estan reflectits en l’anterior pregunta relacionada amb els presidents. (Part primera de l'entrevista). A aquests, se’ls ha d’afegir la construcció d’una Ciutat Esportiva de la que els pericos estem molt orgullosos, i sense oblidar que en menys d’un any dispossarem d’una nova “casa pròpia”.
S’han fet coses molt bones, difícils de superar i també s’han comès errors com és normal, però sempre hem sortit endavant en els moments més crítics.
Sobre si esgotarà o no el seu mandat, dependrà de l’estat d’ànim i com es trobi de forces, quant talli la cinta. Faci el que faci, sempre serà recordat com un GRAN PRESIDENT.
El RCDE és una institució “viva” i amb fort component passional. Es cert que els temes polítics ens han perjudicat la bona imatge del nostre Club, amb versions que res tenen a veure amb la realitat.
També és cert, que dins de la família espanyolista, sempre han hagut diverses formes, inclòs enfrontades, de veure el camí a seguir per governar la institució. Però, jo em pregunto: No és normal que existeixin disparitat de criteris?
Crec que inclòs és saludable i positiu per el Club, si es porta amb respecte i honestedat, per que per sobre de tot, vull pensar, tots tenen un afany comú que és “l’amor a l’Espanyol”.
Creieu que Dani esgotarà el mandat?
- Del nostre actual president, la meva opinió es que desperta tot menys indiferència. Els hi ha dels dos extrems: “Danistes” i “anti-danistes”.
Els èxits esportius aconseguits durant el seu mandat, ja estan reflectits en l’anterior pregunta relacionada amb els presidents. (Part primera de l'entrevista). A aquests, se’ls ha d’afegir la construcció d’una Ciutat Esportiva de la que els pericos estem molt orgullosos, i sense oblidar que en menys d’un any dispossarem d’una nova “casa pròpia”.
S’han fet coses molt bones, difícils de superar i també s’han comès errors com és normal, però sempre hem sortit endavant en els moments més crítics.
Sobre si esgotarà o no el seu mandat, dependrà de l’estat d’ànim i com es trobi de forces, quant talli la cinta. Faci el que faci, sempre serà recordat com un GRAN PRESIDENT.
En les Juntes d’Accionistes hi ha un 30/35 % d’accions que no es veuen representades per enlloc. Si fos política en diríem abstenció tècnica... En l’Olímpic hi ha 20.000 espectadors de mitjana habitual (o menys) sent prop de 30.000 socis. En la Ciutat Esportiva els índex d’assistència també son cada cop més baixos malgrat tenir més socis. Tot això que indica, que vol dir en la seva opinió?
- L’assistència a les Juntes d’accionistes, a l’estadi Olímpic, i a la Ciutat Esportiva es quelcom que depèn fonamentalment del grau d’implicació del soci envers el Club. Entre els motius de les absències, crec que hi ha dos de molt clars:
Comoditat i falta d’entusiasme, en especial quan les coses no pinten bé en la parcel•la esportiva. Hi ha un altre motiu que no s’ha d’obviar i es que un important col•lectiu de socis d’avançada edat i amb problemes de salut, que bastant fan amb mantenir el carnet de soci.
- L’assistència a les Juntes d’accionistes, a l’estadi Olímpic, i a la Ciutat Esportiva es quelcom que depèn fonamentalment del grau d’implicació del soci envers el Club. Entre els motius de les absències, crec que hi ha dos de molt clars:
Comoditat i falta d’entusiasme, en especial quan les coses no pinten bé en la parcel•la esportiva. Hi ha un altre motiu que no s’ha d’obviar i es que un important col•lectiu de socis d’avançada edat i amb problemes de salut, que bastant fan amb mantenir el carnet de soci.
Fitxatges de club fins on es pugui arribar, o fitxatges de millor qualitat de mecenatges amb els problemes que això comporta a l’hora de vendre’ls ràpidament per recuperar la inversió els que s’han dignat a posar els seus calerons: Quin creu que es el model més adient en aquests moments per el nostre club?
- L’ideal seria fitxar fins on es pugui amb recursos propis de l’entitat. Dit això, en els darrers anys s’han produït incorporacions de jugadors de una certa qualitat gràcies a mecenes.
Això té els inconvenients que menciones, a l’hora de vendre’ls, però és el que hi ha.
Amb els nostres propis recursos, només podem nodrir-nos del planter i poca cosa més i això complica massa la supervivència del Club al màxim nivell. Es un peix que es mossega la cua.
Tinc l’esperança que amb el nou Estadi, i el seu entorn, generin recursos per que arribi el dia que siguem autosuficients.
- L’ideal seria fitxar fins on es pugui amb recursos propis de l’entitat. Dit això, en els darrers anys s’han produït incorporacions de jugadors de una certa qualitat gràcies a mecenes.
Això té els inconvenients que menciones, a l’hora de vendre’ls, però és el que hi ha.
Amb els nostres propis recursos, només podem nodrir-nos del planter i poca cosa més i això complica massa la supervivència del Club al màxim nivell. Es un peix que es mossega la cua.
Tinc l’esperança que amb el nou Estadi, i el seu entorn, generin recursos per que arribi el dia que siguem autosuficients.
Correm el risc que l’accionariat de la SAD, cada cop es concentri més en poques mans i anem ja a un “bipartidisme” per fer un símil polític en detriment de la massa anònima i heterogènia que conformava el original repartiment de l’època Pardo?
- No veig probable que es produeixi a curt termini una perillosa concentració d’accionistes majoritaris.
Comparteixo amb Juli Pardo la seva idea inicial que les accions deurien estar molt repartides. La situació actual d’uns pocs peixos grossos i la resta atomitzat en petits i mitjans accionistes em sembla la ideal.
En relació amb aquest tema, considero que l’Entitat, no deuria permetre’s el luxe que el màxim accionista es mantingui al marge, i no participi en les grans decisions, ja que quan ho fa, és de manera passiva. Una veritable llàstima, però la solució passaria per un “armistici” entre les parts (Lara –Dani). Desconec si existeixen possibilitats per que això es produeixi, però ho veig complicat ja que les postures estan molt aferrissades.
- No veig probable que es produeixi a curt termini una perillosa concentració d’accionistes majoritaris.
Comparteixo amb Juli Pardo la seva idea inicial que les accions deurien estar molt repartides. La situació actual d’uns pocs peixos grossos i la resta atomitzat en petits i mitjans accionistes em sembla la ideal.
En relació amb aquest tema, considero que l’Entitat, no deuria permetre’s el luxe que el màxim accionista es mantingui al marge, i no participi en les grans decisions, ja que quan ho fa, és de manera passiva. Una veritable llàstima, però la solució passaria per un “armistici” entre les parts (Lara –Dani). Desconec si existeixen possibilitats per que això es produeixi, però ho veig complicat ja que les postures estan molt aferrissades.
Als que pensen que canviant el nom del Club podríem augmentar sensiblement la massa social, el prestigi, i la fortalesa de l’entitat, que els hi diria vostè que coneix la història del RCDE fins el més mínim detall? Tenen raó segons vostre criteri? Van errats?
- Aquest és un tema amb fort component demagògic:
El Club va néixer com “Sociedad Española de Fútbol” (Football) en 1900. A l’any següent passar a anomenar-se Club Español de Fútbol fins 1910 en que va adoptar el nom de Club Deportivo Español, i en abril de 1912 se li afegir la paraula Real, que va tenir que eliminar durant el període republicà.
Amb la citada excepció, romangué com Real Club Deportivo Español fins que en Novembre de 1994 la Junta d’Accionistes catalanitzar el nom, afegint la seva localitat de residència “de Barcelona”.
Sens dubte, es tracta d’un Club Esportiu que desenvolupa les seves activitats a la ciutat de Barcelona, i per tant català; ni més ni menys.
El seu actual nom, per a mi, i penso que per la majoria dels pericos, ha de romandre inamovible, ja que, el contrari constituiria una greu errada de conseqüències imprevisibles.
Moltes gràcies a Carles Ramon.
- Aquest és un tema amb fort component demagògic:
El Club va néixer com “Sociedad Española de Fútbol” (Football) en 1900. A l’any següent passar a anomenar-se Club Español de Fútbol fins 1910 en que va adoptar el nom de Club Deportivo Español, i en abril de 1912 se li afegir la paraula Real, que va tenir que eliminar durant el període republicà.
Amb la citada excepció, romangué com Real Club Deportivo Español fins que en Novembre de 1994 la Junta d’Accionistes catalanitzar el nom, afegint la seva localitat de residència “de Barcelona”.
Sens dubte, es tracta d’un Club Esportiu que desenvolupa les seves activitats a la ciutat de Barcelona, i per tant català; ni més ni menys.
El seu actual nom, per a mi, i penso que per la majoria dels pericos, ha de romandre inamovible, ja que, el contrari constituiria una greu errada de conseqüències imprevisibles.
Moltes gràcies a Carles Ramon.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada