dissabte, 6 de setembre del 2008

XXIV ANIVERSARI DE LA
PENYA ESPANYOLISTA DE SITGES

























































(Hotel Melià, L’Aiguadolç, Sitges: Josep Maria)


Ahir nit a l’Hotel Melià Sitges va tenir lloc, el sopar de la Penya Espanyolista de Sitges, dins els actes del 24è aniversari de l’ambaixada perica a la localitat sitgetana.

Crónica d'una nit a terres del Garraf


Admirant el preciós paisatge que la línia fèrria impulsada per Francesc Gumà a la dècada dels vuitanta del segle XX, amb l’obra d’enginyeria que va suposar la construcció dels túnels sota el massís del Garraf, deixa al seu pas, i creuant per sota la Falconera, passant el nucli preciós de Garraf, la taca en el paisatge que suposa Vallcarca – producte del que es diu progrés de la humanitat-, arribàvem a la ciutat sitgetana.

Admirant la Punta, el seu canó apuntant a la llunyanía del mar, record d’èpoques més tumultuoses defensant el territori, ens dirigim camí cap a l’Aiguadolç, per que allà tenim una cita amb el nostre RCD Espanyol, aquest cop representat per la seva penya en aquest indret.

Front a la platja de l’Aiguadolç, amb el seu port esportiu, camp de futbol cita d’èxits del futbol femení perico, a l’esquerra els nostres ulls volen creure veure en mig de la foscor de la ja nit (el temps, inexorablement, avança ja cap a la tardor), la urbanització de la Llevantina, amb el seu mirador a dalt, camí dels turons del Puig de Sant Antoni, Sant Esteve i la Penya del Llamp, camí de la Trinitat i Vallcarca...

Arribem ja a l’Hotel. En mig d’una nit xafogosa, fem el pica-pica en mig de la gespa dels jardins del recinte. Passem a dins pel sopar, en mig d’un munt de pericos, podem veure la presència de penyístes, a Ramon Rius que ens torna a dir que ho deixa, un munt de penyes d’arreu de la geografia catalana s’han donat cita en aquest acte que serveix per homenatjar a un dels fundadors de la penya, fa vint-i-quatre anys, i soci numero 1, que ha col·laborat sent directiu en tot allò que ha fet falta i que mai (segons ell mateix ha confessat), ha volgut ser president...

Ens referim a Antoni Bosch, i tinc que confessar-vos que tot i que no tinc cap coneixement de qui es aquest senyor (“mea culpa” per la meva ignorància penyística), a bon segur ha, és, i serà, un gran perico. No fa falta conèixer per assegurau-vos veient el càlid, sincer, i extens reconeixement que va rebre, la importància del personatge dins la Sitges Blanc i Blava, i que ja per si voldrien molts d’aquests mercenaris futbolistes que en la cúspide de les seves carreres es creuen deus, i acaben generalment oblidats per tothom per les seves pròpies misèries.

No és el cas de Rafa Marañón, que un cop més representant a l’Agrupació de Veterans del RCDE va estar allà, amb la seva gent, el poble perico, a la que feia feliç, com qui escriu aquest modest relat, quan en el darrer sospir de l’encontre amb el seu precís encert, definia un encontre i ens feia més fàcil l’existència a tots aquells minyons que a l’endemà havíem de sofrir a la majoria barcelonista al “cole”.

També Martín Posse va estar a l’acte, i tot i que la seva carrera esportiva no ha estat tan plena d’èxit al nostre club com l’anterior esmentat, si que ningú no oblidarem aquell gol en el partit de tornada de les semifinals davant el Madrid a Montjuïc, que ens va conduir camí de la glòria, seixanta anys després.

A més, vàrem pogué conèixer al regidor d’Educació i Esports de l’Ajuntament de Sitges, Javier Fernández, que com ell mateix es va definir, un perico de cor.


La pubilla de la penya, els discursos, els regals lliurats mitjançant un “innovador” sistema amb “qüestionari” amb quinze preguntes, per cada taula, una botella de malvasia com a record per cada penya, van ser alguns del principals fets que van rodejar l’àpat.

No oblidar-nos tampoc, d’en Juan Segura Palomares, historiador perico per excel·lència, i Justo Conde; la millor parella de transcriptors de la historia del RCD Espanyol.

Com a mitjans de comunicació, Espanyol TV, i diari As, representat per l’incombustible Sergio Fidalgo, amb el seu nou llibre que us anunciàvem en l’anterior post...

Com a consellers, José Luis Morlanes amb el que xerràvem “oft he record” sobre la situació de la construcció del nou estadi, i que aviat serà ja una realitat, i José Manuel Moya. No hi podia faltar a la cita tampoc, ni Jaume Martínez, ni Anna Maria Fusté, (la “no” consellera, i la nova “no” presidenta honorífica del futbol femení).

La representació del planter professional, es va fer efectiva al passar un vídeo amb paraules de reconeixement envers Antoni Bosch, de Márquez, N’Kono, De la Peña, Tamudo, i Adriana Martín. Es van passar els vídeos de l’estadi, i el darrer de la Fundació en el seu primer capítol.

Als voltants de l’una de la matinada, es tancava l’acte, conduït en tot moment per el vicepresident Kencho Alcazar. Ens acomiadàvem dels pocs que encara restaven a la sala de l’Hotel on es desenvolupar l’acte, entre ells Dani Farrerons, President de la Penya, el tresorer Quique Costean, i enfilàvem rumb cap els deficients serveis públics de transport deixant la jove nit sitgetana per qui es podien permetre aquest luxe. Travessia esgotadora amb escala en la Plaça Catalunya de la capital catalana, on les tres de la matinada per bona part del jovent, no sembla significar més que les primeres hores d’una llarga nit d’oci...

Caminant per els solitaris carrers de la meva Montcada, penso, donant-li voltes al compte de l’Anna Pruna (vídeo que ens han passat), i en el títol i argument del llibre del Sergio Fidalgo, i aquell racó més rebel, més radical d’un mateix, (o el vi de Sitges), et fa dir-se a un mateix: “Collons, per que no !!!!, per què no podem guanyar-la alguna vegada !!!. Surto del somni, quan pujo les escales del meu domicili, i llavors torno a la trista realitat; estic a Montcada, ja no a la màgia de la nit de Sitges.

Com amb tot els ordres de la vida, les utopies, son els homes i les dones les que les acaben fent realitat; i tot i que els somnis, somnis son - com deia Calderón - , per que no lluitar per intentar-ho... Ara això sí... Esperar i desitjar que siguin menys de vint-i-cinc anys el que tinguem que romandre fins el moment.


2 comentaris:

Anònim ha dit...

Josep Maria tienes la web perica más currada,en información general de nuestro club.
Enhorabuena.

Un perico montcadense.

Anònim ha dit...

Moltissimes gracies per assistir i sobre tot moltes gracies per aquesta gran cronica que has penjat. Kicoco




S E N T I M E N T P E R I C O . C O M