dimecres, 30 de desembre del 2009

CRÒNICA PERICA DEL 2009.
RESUM DE FETS, SENSACIONS I SENTIMENTS


2009, l’any que vàrem viure al límit

Com be sent habitual des de fa quatre anys (com passa el temps, amics ! ), analitzarem i recordarem el que ha succeït en l’òrbita blanc-i-blava en aquest any que és a punt d’exhaurir-se amb el pas inexorable de les darreres hores.

Si es tingués que començar per sis punts (tres d’importants que han marcat el transcórrer de la vida del club, i tres més que a bon segur marcaran el futur per be o per mal) ho faríem primerament per...

Nostra llar...






En primer lloc, la inauguració del Estadi de Cornellà-El Prat (sento defraudar a més d’un, però prefereixo començar per lo bo i no per lo negatiu). L’Espanyolisme ha viscut la darrera dècada en les tenebres d’un Olímpic en el que malgrat tot, en ell hem gaudit de moments històrics, l’entitat ha assolit el màxim nivell social fins les hores i inclòs ha aixecat dues copes d’Espanya i ha assolit un subcampionat europeu.

Tot es cert... Però mai ens hem sentit a gust al Lluis Companys. La pròpia estructura del estadi, més per JJ.OO. o atletisme, que per futbol; els indecents contractes signats per Lara Bosch en el seu moment, que tot i ser revisats a la baixa, deixaven una espina massa dura clavada al cor dels espanyolistes (i a les arques blanc-i-blaves).



Els actes paral·lels en dies de partit... En definitiva estar de lloguer en un lloc on no ens estimaven i purgàvem els pecats d’una nefasta gestió de directius i posteriorment consellers (alguns encara hi son i continuen creant forts dèficits per la seva incompetència manifesta).

No van complir la paraula de les visites guiades per a tothom. I així se’ls hi va recordar un accionista en la darrera Junta d’Accionistes, malgrat el que puguin ara dir. Però va ser igual...



Els que havíem esperat dotze anys i escaig, també podíem esperar tota la primavera fins arribar al mes de juliol i veure com es presentava un Nakamura que encara no ha justificat en absolut el seu fitxatge. O com, els veterans del RCD Espanyol jugaven en una horrorosa gespa (malgrat la publicitat que ens venien en el video de l’estadi, i que va tenir que ser canviada a corre-cuita després del primer encontre de lliga), junt als veterans del Cornellà i del Prat, localitats on es troba el nostre estadi.


Podíem esperar, podíem inclòs superar tots els retards (que incrementaven per cert el cost final fins a vuitanta milions contant urbanització i estadi), fins el mític 2 d’agost en el que en un sobri acte (ens va recordar el Centenari per la seva senzillesa, però a l’hora emotivitat i sentiment blanc-i-blau), va fer les delícies de tot l’espanyolisme. Aquell dia, tots a una, oblidant “istas” i “antis”, contemplàvem tots junts com s’inaugurava aquest magnífic estadi amb els voluntaris (Glòria als voluntaris), amb l’espectacle de “La Fura dels Baus”, els Castellests pericos, com es cantava el “Gloria als Herois” per primer cop a l’estadi amb públic, i com a cirereta del pastís aquell històric i a l’hora miratge (de moment aquesta és la impressió que em va donar), 3-0 a un Liverpool, cinc cops campió d’Europa en el seu palmarès.

Jarque en la memòria de tothom

L’alegria dura poc a la casa del pobre. Una setmana en el que l’Espanyol amb el seu nou estadi i el 3-0 als anglesos, acaparava els elogis de gairebé tothom, per a orgull d’una afició que es mereixia quelcom així.

Però, en mig de la concentració del primer equip a terres italianes, abans de jugar amb el Palerm i després d’haver-lo fet amb el Nàpols en amistosos de pre-temporada, una noticia urgent ens deixa a tots gelats, en estat catatònic diria jo... Dani Jarque, nostre recentment designat per Pochettino capità de l’equip, ha mort. De manera sobtada, l’espanyolisme passa de l’eufòria més sentida, orgàsmica, a la més cruel sensació d’abatiment, de tristor, en veure que la noticia es confirma amb tots els seus més cruels extrems.

L’afició perica surt de manera espontània al carrer, i a la Porta 21 del nou estadi, deixa constància de la seva estima per aquell noi que va arribar feia molts anys a la nostra pedrera procedent de la Cooperativa de Sant Boi, i que pujant graó a graó, havia arribat a esdevenir en el temps un dels jugadors més estimats per la seva afició.

Les urpes de la mort, havien esgarrapat la vida d’un noi que a bon segur hagués tingut un llarg futur i brillant al nostre club.


El viatge sense retorn que tots em d’emprendre un dia o altre, el duia a terme nostre Dani, als vint-i-sis anys, deixant orfe a tota una família (la seva) i a tota una afició (la nostra, que era i seguirà sent, la seva). Espanya sencera i el mon del esport, quedaren commocionats per la tragèdia, mentre l’espanyolisme plorava a llàgrima viva la desaparició de Dani Jarque, i la capella ardent amb les seves despulles instal·lades en l’Estadi, eren visitades per milers i milers d’espanyolistes i seguidors del futbol de tots els clubs. Aquell dia, no hi havia rivalitats ni odis eterns. La tragèdia de la mort unir, el que les misèries de la vida, separen de manera diària: Als aficionats catalans del futbol.


Salvem la pell
Tercer punt del ordre del dia d’aquesta acta, la salvació miraculosa de l’equip.

L’Espanyol després d’una caòtica planificació esportiva, d’una trajectòria en la gestió (de la que encara no s’ha traduït en l’exigència de responsabilitats i continuen els mateixos fent les mateixes disbauxes, tret de Tomás i Herrera), acaba al pou de la Primera Divisió, havent cremat en l’intent a Bartolomé Márquez, que no va pogué fer-se amb el control d’un complicat vestidor, i revertir una situació extremadament complicada continuació d’aquella indecent segona volta de la temporada 2007/08 que deixava veure ja clarament la profunditat del abisme.



A més, Kameni protagonitzar un incident amb un soci, que encara va encendre més els ànims de l’afició envers el camerunès ja de per si calent l'ambient amb la plantilla espanyolista que rendia molt per sota de les possibilitats.


Després naixeria - ja fracassat des del primer moment- el projecte de Ramon Condal amb un esperpèntic Mané de tornada de gairebé tot, ja al final de la seva trajectòria esportiva.



Mauricio Pochettino, - el jugador no nascut a Espanya que més cops ha vestit la samarreta blanc-i-blava en encontres de lliga -, es feia càrrec de l’equip en mig d’una espiral de caiguda lliure en la que el triomf a Can Culé (27 anys després amb dues dianes d'Ivan de la Peña) semblava més una ironia del destí, una broma de molt mal gust guanyar precisament quan ells eren líders indiscutibles i futurs campions, i nosaltres equip de la categoria d’argent del futbol espanyol ven aviat...

A l’antic Sàdar, ara Reyno de Navarra, l’Espanyol tocava amb les mans el foc del infern. A 8 punts de la salvació, l’equip espanyolista era pràcticament un moribund connectat a la vida per un fil tant prim que encara avui, esgarrifa només pensar-hi.

.

CLASSIFICACIÓ

PTS

PJ

PG

PE

PP

GF

GC

1

F.C. BARCELONA

69

28

22

3

3

84

24

2

REAL MADRID C.F.

63

28

20

3

5

66

31

3

SEVILLA F.C.

54

28

16

6

6

42

26

4

VILLARREAL C.F.

48

28

13

9

6

45

37

5

ATLÉTICO DE MADRID

43

28

12

7

9

56

43

6

VALENCIA C.F.

43

28

12

7

9

48

40

7

R.C DEPORTIVO

43

28

12

7

9

37

37

8

MALAGA CF

43

28

12

7

9

45

46

9

REAL VALLADOLID

39

28

12

3

13

42

46

10

REAL RACING CLUB

33

28

8

9

10

34

35

11

REAL SPORTING

33

28

11

0

17

36

59

12

R. MALLORCA

32

28

8

8

12

33

46

13

U.D. ALMERIA

31

28

8

7

13

33

46

14

GETAFE C.F.

31

28

7

10

11

38

42

15

ATLETIC CLUB

31

28

8

7

13

37

48

16

RECREATIVO

30

28

7

9

12

27

40

17

REAL BETIS B.

30

28

7

9

12

38

44

18

C. AT. OSASUNA

29

28

6

11

11

28

33

19

C.D. NUMANCIA

26

28

8

2

18

30

56

20

R.C.D. ESPANYOL

22

28

4

10

14

25

45



Però la grandesa del futbol, les paraules encoratjadores de Ivan de la Peña que pocs vam creure en un principi, el desig de l’afició representada per la FCPE i la Curva, que van voler deixar clar que per ells no seria (“Junts Podem”).






Que no aniríem a segona al menys sense vendre cara la nostra pell, quan en totes les travesses només faltaven dues places pel descens. L’afició es mobilitzar (després de l’escàndol d’alguns jugadors al Sutton), i amb el primer desplaçament costejat amb les multes d’aquell fet, recolzaren a un equip que malgrat les derrotes en els desplaçaments, agafar una embranzida producte d’una solidesa a un Olímpic cada cop amb més públic, fins acabar sent un conjunt difícil de derrotar.



El miracle va tenir lloc, i una esplèndida (i encara a dia d’avui no explicada en paràmetres racionals que puguin ser mínima i raonablement lògics) ratxa de vuit encontres guanyats amb un empat i una derrota, certificaren la permanència de l’equip espanyolista una jornada abans, a la categoria que per historia, pressupost, massa social i potencial, li pertoca.



La massa social que omplir gairebé en quatre cinquenes parts l’Olímpic, (el poble sempre és sobirà), no va estimar oportú demanar dimissions ni responsabilitats, i va acabar l’encontre amb el Málaga amb eufòria, fent l’onada, mentre Raul Tamudo (protagonista posterior d’aquest any), aconseguia el seu primer hat trick com a blanc-i-blau, deixant enrera una temporada per oblidar.





Dani, venç

Aquell estiu, recolzat per una massa social en la que gaudim de poca memòria per unes coses i amb molta per altres, Daniel Sánchez Llibre dona el cop definitiu i davant la sorpresa de gairebé tothom (una setmana abans ho havia desmentit completament, tot i que ja hauríem de saber el que val la seva paraula), compra amb Ramón Condal i uns quants consellers i altres que després també entraran a l’entitat, el paquet accionarial de Inversiones Hemisferio, es a dir, les accions de la Família Lara.



Des d’aquell moment (i per molt que es pugui argumentar en contra d’aquesta deducció del fet en si mateix), el RCD Espanyol de Barcelona, SAD, deixa de pertànyer als seus accionistes i per bé o per mal, passa a ser propietat de Dani, Condal i uns pocs més, que controlen el 65% de llarg de la massa accionarial, fet que comptant amb l’abstenció voluntària i l’abstenció “tècnica” (gent gran, malalts e impossibilitats, persones que ja no viuen i hereus que passen del tema,) concedeix en l’actualitat, juntament amb el “si” de l’APMAE (en la que el seu màxim dirigent també ha participat en la compra), un recolzament que passa del 65% per convertir-se de fet, en un 99% de les accions representades en una JGA, o sigui, números a la “búlgara” que espanten a qui desconfia en les aptituds del grup que encapçala Sánchez Llibre a l’hora de gestionar l’entitat donant un cert equilibri i estabilitat, lluny de les continuades muntanyes russes en que es troba permanentment instal·lada la institució.

Naturalment (encara hi havia gent que així ho pensava), Daniel Sánchez Llibre no va abandonar la nau perica en aquest exhaurit 2009. I tampoc tenia cap idea de fer-ho mentre no deia la veritat de manera reiterada als seus socis i fidels (podem qualificar com que o be mentia o potser es auto enganya a si mateix, ves a saber i ho deixo a criteri de vostès...), mentre amenaçava deixar orfe l’entitat del seu populisme i carisma, sota mà, anava comprant i comprant accions de tots aquells que de una manera o altre, pensaven en el seu dia que un altre Espanyol podia ser possible (per bé o per mal, aquí ja no m’hi fico ja que no es pot endevinar el que no ha succeït), i desenganyats, venien a preu de compra les seves accions a qui el poble perico en la seva majoria, idolatrava. Mentre parlava de marxar quan tallés la cinta, anava derruint les febles columnes d’una oposició que estava a punt d’abandonar el camp de batalla deixant pel camí “armas y bagajes”.




L’èxit de la operació ha estat total, i Sánchez Llibre i Ramon Condal junt als fidels Joan Collet (elevat a Conseller Delegat a sou) i Germán de la Cruz –els tres vedats per l’editor Lara en el “Pacte del Windsor”- , tornaven a manar a l’Espanyol de manera omnimoda.

Esclata el cas Tamudo



Però la nova temporada, un cop superat el trauma de la mort de Jarque, i un cop l’equip es restablia psicològica i esportivament en la classificació amb set encontres sense perdre, portava altre “affair” lamentable, de divisió de l’espanyolisme i que farà molt mal a massa gent.

Esclatava el “Cas Tamudo”, quan després d’unes declaracions del seu representant a un mitjà (precedides per declaracions dels seus amics de vestidor Luis i DLP contestant preguntes massa vegades poc adequades dels mitjans sobre la situació d’un Tamudo lesionat), aquest carrega contra l’entitat acusant al club que el volen fer fora de mala manera.

El club, mitjançant Germán de la Cruz i Planes –director esportiu confirmat en el càrrec un cop assolida la salvació- carreguen en una insòlita roda de premsa contra el representant traient tota la merda possible, i acabant de desenterrar la destral de guerra amb el que ha estat màxim golejador de la historia espanyolista. Les acusacions que Tamudo va voler marxar quan l’equip anava el darrer, rebaixant la clàusula de rescissió a quantitats mínimes, fa esclatar a Tamudo que els tracta de mentiders. Daniel Sánchez Llibre, treu el document en que el representant sol·licita aquesta reducció de la clàusula. La situació deriva en una virulència verbal i inclòs Tamudo nega la salutació a Germán en un dinar de la plantilla. Pochettino s’enfronta també amb el 23 i l’espanyolisme queda enfrontat, dividit, i sobre tot molts pericos veuen com se’ls desapareix el segon ídol, el segon mite, en menys de tres mesos. El cop és molt fort.

Un cop es veuen les desastroses conseqüències, tothom vol reconduir l’assumpte per al menys obtenir una sortida digna o quedar bé davant ells ulls d’una afició que veu com s’enfonsa en el fang el que era el seu ídol. Al final, després d’infructuoses reunions (Tamudo vol la fitxa, i el club no està disposat a pagar-li tot i vol una compensació per la seva marxa), es deixa tot tal com estava abans, passant-li la patata calenta a un Pochettino que després d’una no menys estrambòtica, i a hores d’ara, indescriptiblement polèmica reunió del vestidor, reconsidera la seva posició i decideix que Tamudo torni a ser un més de l’equip... Bé, un més potser no és la paraula adequada... Torni a ser Tamudo, o sigui, titular indiscutible per la gràcia de l’entrenador, per que l’equip juga bé però no marca gols i per que està cobrant i molt, i no es pot tenir algú que cobra tant en la grada amb el seu historial.

Sigui com sigui, des d’aquell dia i pels motius que encara no sabem, però que tothom s’arrisca en conjecturar, l’equip entra en una dinàmica igual que la que va defenestrar a Márquez, (un punt només de diferència), i Pochettino veu com és ja qüestionat en amples sectors de la grada per uns fitxatges argentins que no donen la talla, per un Nakamura que no aporta rés més que la seva exòtica elegància de toc de pilota i poc més, i per certes dèries a l’hora de deixar fora a homes com Javi Márquez, com Ben Sahar...

La situació s’agreuja de manera alarmant quan l’Espanyol, fa el ridícul al Manzaneres davant un conjunt matalasser que portava un triomf en una dotzena d’encontres i que no guanyava ni a xipriotes, i davant un Racing en Cornellà-El Prat que marca altre cop, quatre gols a una defensa que fa aigües per tot arreu. L’Espanyol arribarà a ser dissetè a la taula. Part de la grada, demana dimissions, tirant per elevació al tècnic, i sobre tot al Consell d’Administració.



Sortosament, després del robatori a mà armada amb xiulet en el camp de l’equip del règim esportiu corrupte que tots sabem, un punt d’inflexió sembla produir-se en l’equip (que torna a coincidir amb una nova lesió que aparta a Tamudo de les convocatòries), i l’equip treu lo millor de si mateix davant l’Almería, permetent un respir nadalenc, esperant temps millors i que definitivament aquest grup es consolidi esportiva i anímicament, en el 2010.

Morales vs. Casanova. Fi d’un regnat.



Altre tema important: La irrupció com un huracà d’Antonio Morales, ex President de la Gramanet, a l’òrbita espanyolista, fent-se amb el control del futbol base en detriment d’un Josep Manel Casanova que esgota els darrers dies en el càrrec un cop hagi caigut en desgracia en el consell.

Morales entra en el grup accionarial que compra les accions a Lara Bosch, i centra la seva actuació en “posar ordre” en el tema de la pedrera espanyolista
.



Les seves virulentes declaracions contra Casanova, en el que l’acusa públicament de que el futbol base “s’ha convertit en un cortijo” i el desautoritza pel fet que quan Manel no va acceptar que no pogués fer el tradicional discurs en la Presentació del Futbol Base a Sadrià, va abandonar l’acte. Aquesta decisió de Casanova, es reprovada pel nou mandatari, que el rebaixa a Casanova a l’alçada d’un “ojeador”, desposseint-lo en la pràctica de les seves funcions de coordinador i dictant pel futur una política esportiva i econòmica en el futbol base molt allunyada del que es duia a terme.

Morales considera que la gestió es manifestament millorable, que s’ha de reduir despeses en un futbol base molt sobre dimensionat i dona a conèixer un pla de futur, (amb confecció de planters amb percentatges de jugadors de cada lleva, fent de tècnic) que aixeca butllofes en el sí del futbol base espanyolista poc acostumat a aquesta nova política totalment oposada a la que es duia a terme llavors.

Afirma que no cal fitxar jugadors de cadet en avall de fora d’una àrea de Barcelona, que la Residència sol serà per jugadors de cadet en amunt, i que els jugadors han de pujar per la seva qualitat malgrat suposi obtenir pèssims resultats, quan fins ara es duia a terme una política esportiva que fomentava els blocs.

Ascens del Filial a 2na. B

L’ascens del RCD Espanyol “B” de Tercera Divisió a la Segona Divisió “B” després de fer bo el pronòstic amb un equip amb mescla de joventut i experiència, assolint el títol de campió del grup cinquè i pujant a la primera eliminatòria doblegant a un Tenerife “B” amb la suficient solvència.



Curiosament, el tècnic que aconsegueix l’ascens, Josep Clotet, és destituït per Morales a les poques jornades de lliga pel mals resultats (justificat per part oficial amb unes declaracions desafortunades), entrant Oscar Perarnau en el seu lloc (amb qui el “B” no va pogué mantenir la categoria en l’exercici anterior).


El difícil transcórrer per una categoria molt complicada, amb nombroses baixes per lesió (i altres com Baena, Víctor Ruiz, Javi López, Juanjo, etc., en les convocatòries de Pochettino) fan que a hores d’ara l’equip filial estigui en zona de promoció amb un futur molt incert a nivell de classificació, però amb el debut de jugadors com Molina, Pere, Amat, del juvenil espanyolista.

Campiones d’Espanya






L’altre gran èxit ha estat la consecució de la Copa de la Reina (la quarta) per part de l’equip femení. Després d’una Superlliga en la que el conjunt entrenat per Diego Morata acaba líder en la primera volta i s’enfonsa en la segona en mig de grans polèmiques internes i molts problemes de vestidor, l’equip es conjura per al menys, fer una bona competició del KO. Just quan aquesta és a punt de començar, esclata “l’affaire Noemí Rubio” del que ja s’ha escrit massa i s’ha gastat massa tinta. Aquest fet, l’aprofita Morata per desfer-se de Marta Cubí (que passarà posteriorment junt a Noemí a les files blaugranes) i Núria Guardia.

El repte no era fàcil: Toca en quarts un Llevant que cau a Sadrià per un ajustat marcador 3-2 després d’assolir l‘equip un empat a l’anada. En semifinals, el millor conjunt espanyol del moment i ressent campió de lliga, el Rayo Vallecano posa a l’Espanyol contra les cordes vencent 4-2 en l’encontre d’anada. Un just 3-1 a Sadrià, confirma que també amb les noies, “Junts Podem” i dona el passi a la final al conjunt espanyolista.

La final, davant el Prainsa que deixa fora a l’etern rival, es disputa en el inigualable marc de La Romareda, a la capital de l’Ebre.
Allà, les noies del RCD Espanyol tornen a escriure una pàgina d’or adjudicant-se per un 5-1 (remuntant el gol inicial aragonès), i amb quatre gols d’Adriana Martín, el títol de campiones d’Espanya, portant a les vitrines de Sadrià, la quarta Copa de la Reina.

Amb tot, succeeixen altres coses en l’entorn del femení. Ramió (encarregat de la secció, després de la marxa d’Antonio Martín), decideix aplicar bisturí i tallar...

A Morata no se li renova el contracte, i aquesta mesura provoca la no renovació de la millor jugadora d’Espanya, Adriana Martín afectada per el cessament del seu company sentimental, i fitxa pel Rayo amb el que completarà un equip de somni, que cau a la primera de la Champions...




Per posar ordre, Ramió encomana l’equip femení a Oscar Aja, qui amb ma de ferro condueix un grup que no s’acaba d’acostumar a les seves dures maneres i a la seva disciplina (i actitud verbal), i provoca que judadores com a Sara Serna i Rocío Serrano marxin precisament el dia de la presentació del futbol base i femenins.




L’equip després de perdre per primer cop la Copa Catalunya davant el Barcelona, i després de resultats difícils de pair (empat al darrer minut a Sadrià davant les blaugranes i empat escandalós a Valencia), l’equip es va refent, i acaba brillantment l’any amb mitja dotzena al Llevant, i vencent en Sant Joan Despí (desprès de quatre derbis sense fer-ho) i amb les il·lusions posades en la Superlliga, la que comença de veritat ara, després del patètic espectacle servit per la RFEF a mode de competició totalment esperpèntica.

A la base, el Femení B aconsegueix una classificació més que digna amb un tercer lloc, mentre que en l’actual campionat, marxa segon darrera del totpoderós Sant Gabriel A, desplegant un gran futbol i fent pensar en que moltes jugadores d’aquest equip passaran ven aviat a les files del primer equip femení, com de fet ja està succeint amb Kenty (puja en la darrera Copa de la Reina) o jugadores com Pereira i Sara Mérida.




El conjunt Infantil A obté el doblet, guanyant lliga i Campionat de Catalunya a Montmeló en la final davant el Sant Gabriel. El Juvenil-Cadet guanya la lliga en el seu grup, però perd a Montmeló davant el Barcelona la final catalana. El C, es consolida en la nova categoria de Primera catalana i en aquest actual campionat, ocupa un quart lloc, lluny això si dels llocs capdvanters.




La resta de futbol base



En el futbol base, un cop més es comprova la superioritat del rival ciutadà que s’emporta la majoria de lligues i derbis disputats, (recolzat amb els jugadors africans de la Fundació Eto’o), tret de les categories Benjamins (A i B).

L’Espanyol només aconsegueix fer-se amb el títol a Categoria Cadet Preferent (al grup o no tenia al Barcelona com a rival), i després de molt temps, el Juvenil “A” no queda ni subcampió de lliga, sent eliminat a Quarts de la Copa del Rei.









Per segon any consecutiu (com va succeir a Vilanova del Vallès, l’any anterior), l’Espanyol perd els tres campionats de futbol base a Can Salvi – cadet, infantil, aleví- , davant l’etern rival.

En l’actual exercici futbolístic, destacar la bona marxa del Juvenil “A” de Ramon Guerrero, líder de la Divisió d’Honor Juvenil.




També citar la marxa dels “B” en la Preferent Cadet, Preferent Infantil, i Preferent Aleví, que son líders. També com no, la marxa del Benjamí A imparable. Un altre fet en el futbol base, en aquest cas de la GPE Manigua, l'ascens del seu equip infantil a Primera.


Aspecte social
L’Espanyol arriba per primer cop a la seva historia a superar els 35.000 socis, fita inimaginable quan a Sarrià eren menys de vint mil feia poc més d’una dècada. El moviment penyístic creix dia a dia, i cada cop més penyes venen a engrandir (malgrat l’encara feblesa de moltes d’elles), el panorama social penyístic al llarg de la geografia catalana, e inclòs en alguns punts de la resta d’Espanya.

L’Aplec de Penyes té lloc a Vilassar de Mar, tal com va ser previst per retre el darrer homenatge (?) com a President a Sánchez Llibre (o al menys això és va dir quan es va escollir aquesta bonica població del Maresme).



La Gala de les Penyes, va tenir lloc de nou al mateix escenari que l’any anterior, l’Hotel Hesperia Tower de l’Hospitalet.




Un munt d’actes socials al llarg de la geografia catalana completen l’activitat penyística d’aquest any.

Aquest any també hem conegut que la justícia va donar l’esquena a la demanda de la GPE Manigua contra l’ens televisiu “Corporació de Radio i Televisió de Catalunya” (TV3) no únicament per la no informació del únic Aplec espanyolista celebrat a la capital de Catalunya, si no per les respostes indecents d’un alt càrrec dient que havia estat un tema d’expressa revenja per les agressions físiques (?) i materials que TV3 havia partit en aquell Espanyol-Athletic de la darrera jornada de lliga 2004/05.

La GPE Manigua ha recorregut al Tribunal Suprem a Madrid, per demanar justícia legal; la moral ja sap que la té, i prova d’això és que tots els darrers Aplecs que s’han dut a terme amb posterioritat, han tingut un tracte mínimament digne per part de la televisió catalana, motiu pel qual la demanda d’aquesta penya espanyolista ja ha servit per millorar quelcom.



L’Espanyol s’ha obert a la societat. Aquesta obertura, aquest arrelament dins la societat catalana, (futbol base a Sadrià, nens i nenes de l’Escola RCDE, participacions en temes e iniciatives solidaries, mini-grada, Torneig “Nostra Catalunya” amb l’emigració, política d’acostament a les institucions polítiques catalanes, de les quals es decisiva la seva actitud envers el tema dels permisos pel nou estadi), xoca directament amb qui pensa que el club perd les “seves arrels històriques”, fins a l’extrem de creant-se un grup auto anomenat “Espanyol: Futuro y Tradición”, preocupat per tema de banderes, himnes bilingües i altres circumstàncies que tots sabeu, i que planta cara al Consell, al que considera responsable de polititzar al club, abocant-lo a una deriva nacionalista catalana segons les opinions i postulats dels membres d’aquesta plataforma.

Aquests temes pràcticament monopolitzen el torn crític de precs i preguntes de la Junta General Ordinària d’Accionistes i porten els únics temes polèmics en una assemblea que va resultat una bassa d’oli, malgrat els 165 milions llargs de deute bruta, i la situació del equip bastant poc adient per treure pit. Malgrat aquestes circumstàncies, tot s’aprova per un 99 i escaig per cent.



Col·laboració amb Olesa de bàsquet



Mentre el club afirma que no pot tenir seccions, que no hi ha pressupost, continua el segon dels tres anys de contracte de patrocini del CB Olesa – Espanyol, qui després d’una gran temporada aconsegueix arribar a Semifinals de la Copa de la Reina, i ser cinquena a la lliga, classificant-se per la EuroCup i per molt poc no va obtenir plaça per la Eurolliga. Però tot queda en res, ja que a l’estiu, el club olesà no troba suficient recolzament econòmic i ha de renunciar a disputar competició europea, i les millors jugadores (la internacional Anna Cruz, i la russa Olga entre elles) marxen de l’equip al que té lloc una ampla reestructuració esportiva sota la direcció una temporada més de Lucas Mondelo que malgrat minvar el potencial de l’equip, el consolida en la zona mitja-alta de la classificació.

Atletisme.


El atletisme perico, continua patint de valent per continuar existint, un cop el club reconeix que va mentir quan va dir que un cop a Cornellà-El Prat assumiria la secció. Dividits i escindits, l’Associació d’Esports Blanc i Blau/ Pro-Seccions continua la seva travessia en el desert amb un equip amateur totalment, fins que després de presentar un pressupost de 4.000 euros, el club el va rebutjar després d’esperar llargament la resposta dels dirigents espanyolistes. L’Associació continua existint de manera honorífica, sense renunciar als seus postulats, però la seva activitat esportiva ha deixat d’existir.



Finalment, el Club Atlétic Blanc i Blau, recolzat econòmicament pels seus promotors, aguanta els moments de crisi (que han arribat ja aquest 2009 clarament a l’esport en general amb el tema de patrocinadors), i va reduint el nivell del seus equips, (mantenint encara un bon grup, i això si, la dignitat de qui porta els colors i l’escut del RCDE en les curses, i esperant que algun dia, l’entitat espanyolista obri les portes als que han somniat amb la recuperació de les seccions.
Tal com està ara mateix el tema, amb un club arruïnat per la mala gestió esportiva, i pel cost del nou estadi, sembla més utopia que realitat. En el futur, ja veurem.

Mitjans Pericos



I per acabar aquest resum, dir que aquest any que s’acaba ha continuat la consolidació de projectes pericos als mitjans de comunicació, tant a la Televisió com a les ones, i les pàgines webs i blogs d’internet també han experimentat una ample creixement, quelcom lògic estant com estem en mig d’un oceà de pensament únic escampat per la majoria de mitjans de comunicació. Sentiment Perico no ha estat l’excepció i també gràcies a vosaltres amics lectors, ha experimentat un creixement en visites d’un 57% d’augment respecte l’any anterior.

També diversos llibres i publicacions periques (“Yo: Minoria Absoluta”, “Con Dani-Contra Dani” ) han ocupat un espai en les llibreries de les llars periques.





Un desig per cloure : Felicitat per a tots


Sentiment Perico acaba 2009 desitjant-vos a tots un feliç any nou, que ens porti salut, pau i felicitat, i que nostre Espanyol acabi consolidant-se de manera definitiva dins els grans del futbol nacional, i allunyi d’una vegada per totes, els patiments extrems que massa sovint venen a amargar la vida dels seus fidels.

BON ANY 2010 PER A TOTHOM !!!


9 comentaris:

Anònim ha dit...

Bon resum Josep Maria. Feliç any Nou a tots!!!

Anònim ha dit...

Genial. Feliz Año Pericos. keyplus

Josep Maria ha dit...

Fe d'errades: Demano disculpes per un error inconcebible, però quan les neurones es cansen, el subconscient et juga una dolenta passada.
Evidentment, era a la Porta 21 l'homenatge a Jarque.
Bon any nou a tots.

David Gerbolés Pérez ha dit...

Feliç any 2010 Josep Maria!.

Salutaccions.

gausfred ha dit...

feliç any nou a tots els pericos! i els que fan possible les webs sentimentperico.com i yocantera.com per la seva dedicació.

Fernando J. Cansado ha dit...

Feliç any nou, Josep Maria. Com sempre, ha estat un resum que ens ajuda als de fora a conèixer més de l'equip.

ramon ha dit...

FeliÇ Any amic Josep Maria, i que el teu treball envers al nostre club no caigui en un sac trencat. Seguei així, que fas una gran tasca. Una abraçada de part de tota la família Rius Antiga!

Alfred Puig ha dit...

Feliç Any nou Josep Maria, una feina fantàstica la que fas. Salut i Espanyol

Anònim ha dit...

Very enlightening and beneficial to someone whose been out of the circuit for a long time.

- Kris




S E N T I M E N T P E R I C O . C O M