A l’edat de 51 anys ha mort avui Norbert Gaspar Vila, co-fundador del diari Blanc i Blau en octubre de 1995 junt a Josep Sánchez. La capella ardent es col•locarà al tanatori de Moià a partir de les 17:00 hores, i fins demà a les 14:00 hores. La cerimònia d'enterrament es celebrarà també demà, a les 16:00 hores, al tanatori de Vic.
Un més dels moments tristos d’aquesta malaurada temporada per l’Espanyol. Es podrà tenir opinions variades de la seva personalitat i estar d’acord o no en les maneres de pensar d’en Norbert. Es podrà haver sigut més o menys amic d’ell, haver-lo tractat o simplement haver llegit només els seus punyents articles al Bib. Però el que no es podrà negar mai de que era un gran espanyolista i un lluitador.
Una persona que va intentar que la utopia fos realitat al nostre club. Una persona que juntament amb Josep, van fer que la difícil tasca de treure un periòdic espanyolista 100% als quioscos fos una realitat i sempre amb escassos mitjans. Millor o pitjor, poc importa; només els que fan quelcom en aquest mon poden fer-ho més bé o més malament; solament s’equivoquen els que fan alguna cosa.
En aquest mon de tant egoisme, de tant materialisme, de tan poc agraïment, lo fàcil es no fer res, no significar-se mai donant la cara i així ens va. Ell, va lluitar per un Espanyol integrat plenament a la societat catalana, sense violents que utilitzin nostre nom per les seves històries que poc tenen a veure amb el futbol, sense conformistes, un Espanyol sense límits, sense la misèria esportiva que ens acompanyat gairebé des dels orígens en aquesta entitat. Va lluitar per pogué veure a l’Espanyol campió, i sense ser "filial" de ningú, amb personalitat pròpia i amb un nou estadi propi que pal•liés la vergonyosa venda del vell i mític Sarrià . El somni el va veure complert a mitges. Va apostar que es raparia la seva cabellera famosa el dia que el nostre Espanyol guanyés la lliga. Una utopia, un somni de boig...
Un més dels moments tristos d’aquesta malaurada temporada per l’Espanyol. Es podrà tenir opinions variades de la seva personalitat i estar d’acord o no en les maneres de pensar d’en Norbert. Es podrà haver sigut més o menys amic d’ell, haver-lo tractat o simplement haver llegit només els seus punyents articles al Bib. Però el que no es podrà negar mai de que era un gran espanyolista i un lluitador.
Una persona que va intentar que la utopia fos realitat al nostre club. Una persona que juntament amb Josep, van fer que la difícil tasca de treure un periòdic espanyolista 100% als quioscos fos una realitat i sempre amb escassos mitjans. Millor o pitjor, poc importa; només els que fan quelcom en aquest mon poden fer-ho més bé o més malament; solament s’equivoquen els que fan alguna cosa.
En aquest mon de tant egoisme, de tant materialisme, de tan poc agraïment, lo fàcil es no fer res, no significar-se mai donant la cara i així ens va. Ell, va lluitar per un Espanyol integrat plenament a la societat catalana, sense violents que utilitzin nostre nom per les seves històries que poc tenen a veure amb el futbol, sense conformistes, un Espanyol sense límits, sense la misèria esportiva que ens acompanyat gairebé des dels orígens en aquesta entitat. Va lluitar per pogué veure a l’Espanyol campió, i sense ser "filial" de ningú, amb personalitat pròpia i amb un nou estadi propi que pal•liés la vergonyosa venda del vell i mític Sarrià . El somni el va veure complert a mitges. Va apostar que es raparia la seva cabellera famosa el dia que el nostre Espanyol guanyés la lliga. Una utopia, un somni de boig...
Prefereixo els utòpics, els que somnien desperts, els que no es rendeixen a la seva sort, que els que covardament s’ adapten a malviure en la mediocritat i s’instal•len en lo políticament correcte.
Els que de una manera u altre fem quelcom per omplir l’espai dels mitjans d’espanyolisme, de defensar el nostre club, de creure en la pedrera com a senyes d’identitat pròpies, de lluitar contra la lacra dels violents a l’esport, de lluitar contra els que vituperen, marginen, discriminen i ridiculitzen nostre club des de les instàncies del poder, del diner, dels centres del pensament únic, avui, estem de dol.
Descansa en pau, Norbert, i que algun dia el teu veritable somni, sigui realitat. Altres entitats menors, ho han aconseguit.
Els que de una manera u altre fem quelcom per omplir l’espai dels mitjans d’espanyolisme, de defensar el nostre club, de creure en la pedrera com a senyes d’identitat pròpies, de lluitar contra la lacra dels violents a l’esport, de lluitar contra els que vituperen, marginen, discriminen i ridiculitzen nostre club des de les instàncies del poder, del diner, dels centres del pensament únic, avui, estem de dol.
Descansa en pau, Norbert, i que algun dia el teu veritable somni, sigui realitat. Altres entitats menors, ho han aconseguit.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada