LES FOTOS DE LA FINAL. (5è i DARRERA). BORRIANA, ANÈCDOTES VARIES. L'AFICIÓ I ELS VIP'S

EL CADET "A" GUANYA LA COPA COCA-COLA DERROTANT 1-0 AL FC BARCELONA

I això és tot amics lectors, pel que fa referència a la Final de la Copa de S.M. el Rei a Burriana. Aquesta ciutat situada a la Plana Baixa (província de Castelló), que limita amb els municipis d’Alquerías del Niño Perdido, Vila-real, Nules i Almassora, i que té uns trenta-cinc mil habitants i disposa de platges i port marítim, situades més d’un parell de quilòmetres del centre (Grao de Borriana) i que ahir diumenge va agafar el relleu de Lleó, Ponferrada i Baza a l’hora de veure coronar en el seu terreny de joc en una final de Copa del Rei Juvenil, al juvenil espanyolista.

No hi havia estat mai a Borriana, tinc que confessar-ho. Si me n’havia parlar molt el meu pare en vida recordant la seva estada en aquelles terres castellonenques, amb les seves inesgotables fileres de tarongers, en dramàtiques circumstàncies i en moments que millor mai dels que llegiu aquestes línies tingueu / tinguem que viure. Era 1937 i en un hospital militar es trobava convalescent ferit d’aquella guerra incivil que va deixar assolada nostre Espanya, i nostre Catalunya. Per tant, Borriana, era un nom que em sonava i força en a mi. Sortosament, aquest enfrontament, aquest duel entre pericos i malaguenys tan sols era un espectacle futbolístic, un partit de futbol carregat de sentiment i d’esperança d’una fornada de nois que volen ser quelcom al mon del futbol; res a veure amb terribles coses que no tant lluny en el temps hem pogut també reviure des de la distància en altres països a la nostre Europa com a les terres balcàniques.

Arribat a aquest punt tinc que donar les gràcies als companys (fotografiats a la darrera foto amb el tècnic campió Dani Poyatos) que em van acompanyar en aquest reeixit viatge, per suportar-me al viatge d’anada i tornada i per la seva fidelitat patint amb el nostre Espanyol: A Vicens Piera (de dreta a esquerra), a Josep Gaspar i a José Luis de la Penya Els Incansables, en especial, doncs sense ell aquest viatge no s’hagués pogut fer després del fracàs del autocar semi- desert que amb la millor intenció va fer la FCPE i que gens de receptivitat va tenir dins la massa social. Si aneu sovint a Sadrià, a la Dani Jarque, a bon segur els coneixereu. Si no, us recordo un cop més que el futur d’aquesta entitat està única i exclusivament en la pedrera (mentre no vingui un mecenes multimillonari i ens compri, cosa bastant improbable). Gràcies i felicitats a quants espanyolistes desplaçats vam coincidir a Borriana.

Per cert i per finalitzar, a la tornada, l’autopista AP-7 estava totalment buida de vehicles (tant a terres de la Comunitat Valenciana com a terres catalanes). Minuts i minuts sense veure un sol vehicle ni per davant ni per darrere, semblava que travessàvem llocs despoblats, fantasmagòrics... Sembla mentida que un partit de futbol aturi un país sencer... I no em refereixo al disputat a Borriana.