(Fira de Cornellà; Cornellà de Llobregat: Josep Maria)
Amb vuit minuts sobre l’horari oficial d’inici, va començar la Junta General d’Accionistes del RCD Espanyol SAD més convulsa i traumàtica dels darrers temps a l’entitat espanyolista. I ho va fer des del primer instant, amb una esbroncada que sorgí des de la part del fons de la sala, d’un grup molt determinat i que fou secundat per bona part de la gent crítica i fastiguejada amb la gestió de la institució en els darrers temps. Només la bellesa i simpatia de les hostesses alegrava la vista en una junta que acabaria convertint-se en un veritable malson per a tothom.
Mentre, s’esforçaven els organitzadors per pujar els decibels del so dels altaveus mentre sonaven les notes de l’himne del RCD Espanyol. Però la sonra esbroncada fou de consideració amb els primers crits de “fuera, fuera”. A les 18:12 el secretari de la junta gestora, Blas Alascio inicia la junta com a delegat per conduir aquest acte i dona la paraula al notari de Cornellà, senyor Carlos Manuel Parejo Merino qui demana si algú formula alguna reserva que impedeixi l’inici de la junta. Complit aquest tràmit, Blas Alascio dona la dada de quòrum. En aquells moments 1088 persones presents i 2659 representades. 71% del capital social, motiu pel qual es declara constituïda la junta doncs hi ha quòrum suficient.
Explica el senyor Alascio que aquest cop no es votarà amb el procediment indiciari. Curiosa la circumstància... Aquest cop que s’intueix que els que manen no tenen el suport de la majoria de persones allà presents, no es fa alçar la mà i que vagin a votar només els perdedors com ha succeït sempre, al menys que jo recordi en els darrers anys... Per tant qui no hagués votat, ho hauria de fer independentment que estigués a favor o en contra dels punts i votés al candidat que votés. Primer mal detall... No es poden modificar o alterar les normes de funcionament a conveniència. Que hem vist en altres juntes enfocar a la pantalla a les persones que alçaven la mà votant en contra... I més d’un a bon segur no s’haurà aixecat més d’alguna ocasió per no veure’s en minoria o quedar retratat... Però això era quan a nivell popular guanyava Dani i Condal. Ahir ja no valia...
Ramon Condal pren la paraula per dirigir-se als accionistes en el dia del seu comiat i deixar anar les seves darreres paraules com a màxim exponent de l’entitat. No fou respectat. Escridassat per una part de la sala (no puc quantificar des de la meva posició bastant avançada al no tenir perspectiva de la gent a darrera meu). Eren les 18:16 i tornen els crits de “fuera, fuera”. Alguns van aplaudir-ho també i cal dir-ho. Es va mostrar orgullós d’haver sigut president d’aquest club i va agrair en mig de la cridòria, l’ajut de tots els seus col·laboradors en el Consell per la tasca feta. Aquest Consell havia consolidat l’arribada al nou estadi. Va repetir altre cop les seves màximes de “tocar de peus a terra” i “no estirar més el braç que la màniga”. Va fer menció al superàvit “encara que fos una petita quantitat, és un èxit de tots” va dir, (mentre tornaven els forts crits des de la part del fons de la sala). Condal, visiblement bastant afectat pel que estava succeint, va afirmar que “havia mirat de donar el millor de mi” i “havia sigut un honor presidir l’entitat”. Va afirmar que “vindrà gent nova, diferents estils, comença aquesta nit una etapa nova, un nou temps. Necessitem més que mai la unitat, entre tots. Les hem vist de tots els colors, però mai hem defallit per que hem anat de la mà. No deixeu de lluitar mai per aquests colors. Continuem plegats” i va finalitzar apel·lant tres cops a la unitat i dient que era el soci 389 i “gràcies per la vostra confiança i fer-me sentir un afortunat pe presidir aquest club. De tot cor, moltes gràcies”.
Diversitat d’opinions. Aplaudiments i esbroncada tot a l’hora després de les paraules del President Condal. Intervingué de nou Alascio per llegir el segon punt de l’ordre del dia, defensat pel Director Financer de l’entitat, el senyor Albert Amat. Va parlar dels números del darrer exercici (2011/12) en el que destaquen un 4% més en el capítol d’ingressos (en part per la venda de jugadors), una reducció del 6,5% de les despeses (part de sous a jugadors), i un augment del 29% en el ebitda. Un 35% més d’ingressos en el tema dels drets televisius gràcies al nou contracte. (VEURE FOTOS amb els quadres esquemàtics). Crits de nou (“fuera, fuera”) quan Amat cita la venda de Callejón al Madrid, i d’Osvaldo a la Roma en el capítol de cobraments pendents. Baixa el deute amb proveïdors (es clar si els hi paguen amb accions...) però augmenta amb hisenda i tot el tema de la urbanització de l’estadi.
Escàndol quan a les 18:33 Joan Collet es dirigeix als presents. Forts crits “Dimisión” “Directiva dimisión”... recordant els partits del primer equip en determinat sector de l’Estadi. Aplaudiments també d’un petit sector menys sorollós. Crits “Collet, queremos tu sueldo”. El Conseller Delegat explica totes les àrees de negoci de l’entitat (VEURE FOTOS), tema marqueting, patrocinadors (Cancun, Li-Ning, Iberdrola, TV3, La Caixa, Coca-Cola, etc.) marques locals col·laboradores com Damm i Vichy Catalán... L’ambient és horrorós i pràcticament ni s’escolta a Collet que fa el que pot per seguir demostrant que sense immutar-se seguirà explicant les dades del merxandatge, ticketing, mitjans de comunicació del propi club, i la presència institucional, amb detall de totes les campanyes que ha participat l’entitat en les imatges del pps mostrat a la pantalla. L’aspecte negatiu, la pèrdua important de socis. En mig de la cridòria i alguns aplaudiments finalitza Collet entre crits de dimissió.
Alascio dona a conèixer el tercer punt. El de l’Auditor de comptes que com no segueix des de la nit dels temps sent l’empresa TAC. Després enumera la resta de putns a tractar i dona pas a l’exposició programàtica de les diverses candidatures. Per sorteig, primer Baqué, després Collet i tancarà Oliveró.
A les 18:48 puja a l’estrada el candidat Arnau Baqué en mig d’aplaudiments generals dels presents que premien la valentia d’algú que arribant fins el final tenint només una acció i sent un desconegut entre la massa social. Mostra el seu agraïment a Sergio Oliveró, a José Luis Moya, i a Joan Collet en tot el que ha estat aquest procés. “Tres persones que li han demostrat que s’estimen a l’Espanyol” va afirmar. Demana clarament que “voteu canvi i si no voleu votar en a mi, voteu per Oliveró-APMAE” (deixant-se dur pel fàcil populisme dels que en la sala imposen la força dels seus crits). Diu que quan va veure que l’Espanyol s’estava destrossant per dins, que hi calia un canvi. Es necessitava una figura jove, ell o qualsevol altre, que demostrés que l’Espanyol estava viu, que no tingués por. Va dir estar al servei del club, que continuarà treballant en el seu bé a partir de demà, va tenir paraules de suport per l’APMAE, Curva, FCPE i es va oferir pel que necessiten d’ell en la nova etapa que s’obre amb el nou president. Va dir ser l’alternativa. I tornà a repetir que sigui ell o altre, però voteu canvi.
Es va mostrar a favor (lògicament) per un president professional però que la remuneració la “fixeu vosaltres, el que vosaltres digueu”. Estructurat amb set àrees, però sense consellers d’àrea. Que sigui el president qui estigui al capdavant de cadascuna. Va parlar de professionalitzar l’entitat, adaptar-se a les noves tècniques empresarials. Va queixar-se de la política de vendes de jugadors (venen els principals actius de la societat a preu llençat, va dir). Teníem una pedrera que era l’enveja d’Espanya... em de tornar a aquest model va sentenciar. Va exclamar la seva reprovació al fet que s’hagi augmentat la dotació pressupostària al filial, traient-li al femení. Es mostrà partidari d’una ampliació de capital tot i coneixedor del fracàs de l’anterior. D’una emissió d’obligacions, d’un crèdit pont per guanyar tresoreria i la renegociació del deute amb els proveïdors. En el tema social, va parlar del tema dels abonaments, amb descomptes entre el 3 i el 5%, carnet de fidelització al soci, avantatges als socis amb dificultats econòmiques, crear la figura del síndic del soci, i neutralitat política (crits a la sala d’Espanyol, Espanyol). Va afirmar que no només per la crisi s’han perdut socis. Li sobren més de quatre minuts dels quinze adjudicats i s’acomiada demanant que els accionistes votin canvi.
A les 19:00 hores és el torn per Joan Collet. Però puja a la tarima Iñaki Pérez i no el candidat. (al·lega posteriorment que ja esta així establert, però...). Nou escàndol. Crits de “Collet, da la cara” “Collet no tiene huevos”). Cal fer notar que tots els crits al·lusius son en castellà. Ni poso ni trec. Detallo únicament el que vaig sentir i veure. El que no vaig sentir i no vaig veure no ho puc explicar, malgrat així pogut succeït.
A Iñaki no el deixen parlar. Inicia el seu torn en català, però no pot continuar. L’home aguanta estoicament el xàfec com bonament pot. El xivarri no permet sentir les paraules. Crits demanant la dimissió de Collet. Iñaki diu que “en 28 años siempre me habéis tratado con respeto”. Parla de Lardín i Morales com a responsables del futbol base. Promet treball i en mig de l’escàndol demana que “nos dejéis trabajar y apoyeis a la persona elegida”. “Apostamos por el futbol base y el femenino” (d’això darrer, tinc els meus dubtes més que raonables havent-lo sentit parlar en les tertúlies amb Javier de Haro a Tiempo de Espanyol). Es lamenta (i amb raó) que sigui tan difícil pogué explicar el que vol. Finalitza amb un “Visca l’Espanyol”.
A les 19:06 puja a l’estrada José Luis Morlanes. Afirma entre altres línies de la seva actuació, no vendre als millors jugadors en mig altre cop dels crits dels que no perdonen que ho hagin fet. Intenta parlar dels ingressos... Diu que l’equip és el major patrimoni, que la feblesa econòmica ha debilitat l’equip. Que no venerem cap jugador citant 2014, 2015... I finalitza el polifacètic (sindicalista, tinent alcalde, conseller delegat de l’Espanyol i president de la SEDA) dient que “si guanyem, necessitem vostre ajut”.
Joan Collet parla a les 19:12. Diu haver pactat el torn, i donar primer la paraula a les persones que defensarien en la seva candidatura l’àrea esportiva i l’econòmica. (Tornen els crits de “estamos hasta los huevos”). Mostra el seu suport al soci i a les penyes (de les que ell procedeix com a perico). Diu que “en un terreny tan hostil, tots hem d’anar a una”. Diu que donarà facilitats a la gent a l’atur (em pregunto per què s’ha d’esperar a eleccions per dir-ho, per què no s’ha fet si és que de veritat vol fer-ho). Parla de la lluita aferrissada que en primera persona ha dut a terme en els organismes oficials per defensar un millor repartiment dels drets televisius. Finalitza a les 19:15 donant les gràcies i un visca l’Espanyol en mig de l’esbroncada.
Torn per Escuer, candidat de l’APMAE abans de la fusió amb Oliveró. Llavors els crits son de l’altre part. De la que defensa a Collet o al menys no està d’acord amb aquest pacte. Es sent l'insult d'un accionista a Escuer, que aquí no reproduiré... Dona les gràcies als companys de l’APMAE, “ells si que son uns javatos (sic)”, en clara referència a les paraules de Dani en la passada roda de premsa. Alaba l’actuació de la Curva, que ha treballat veritablement pel canvi, als companys de candidatura i a Sergio Oliveró. Demana que Dani demani disculpes pel que va dir respecte a l’APMAE. Elevant el to de veu va dir que no els poden (a ells) posar en dubte, els que presumptament s’han servit de l’entitat. No es pot posar en dubta diu, “als que no especulen amb accions per retornar-les després. O vendre-les demà passat en un sol lot i al primer inversor estranger”. Diu que s’ha de gestionar aquest sentiment que és de tothom que s’estima l’Espanyol. Parla del conformisme que segons ell traspua la candidatura de Collet, els que representen el passat, diu. Demana transparència, “no haver-hi espai per negocis al marge dels que siguin del propi Espanyol”. Parla de dues auditories externes independents. Una sobre jugadors fitxats pels membres del Consell en els darrers cinc anys, i una segona sobre tot el que ha succeït al futbol base, jugadors fitxats, representants, al planter, reservant-se si s’escau, emprendre accions legals davant els tribunals a fi de salvaguardar els interès general del club. Salvaguardar el seu patrimoni, diu.
Exposa els seus principals punts programàtics: Club apolític, amb clars valors, que han quedat explícits al llarg del temps, no donar carnets de bons i dolents catalans. El nom del club, innegociable. Parla del planter afectat greument per la tasca de “l’estret col·laborador de Collet”, el vicepresident Germán de la Cruz. A la part social, de donar gratuïtament una temporada el carnet als nadons. Parla d’oportunitat històrica. De populisme en l’anterior etapa i d’escenari plens de boira. De cercles tancats, aliens al club. De la successió “atada y bien atada” “per tenir el club més temps en conserva” en al·lusió lògicament a Dani... “Es hora del canvi i la regeneració i de que parli la majoria social”. Finalitza a les 19:29.
Sergio Oliveró comença emprant català i castellà (Bona tarda, buenas tardes), unes paraules en català i acaba fent el gruix major de la seva intervenció en castellà per fer tremprar al grup de quaranta o cinquanta persones que actuà en aquesta junta de “guardia de corps pretoriana”. Inicia el seu discurs, parlant d’un clamor popular pel canvi. No es pot aguantar més el model de club que ens ha portat a ser el cuer de primera, a la pèrdua important de socis. Parla d’una nova etapa, plena d’il·lusió i esperança (?), per que l’Espanyol torni a ser un exemple a Catalunya, Espanya i a Europa. Elevant cada cop més la seva veu i dirigint-se amb força virulència verbal diu “esto no puede seguir siendo un cortijo. Las decisiones aunque sean impopulares tienen que tomarse en bien del club.” Diu no admetre a un president amb sou. “Ser presidente no és un trabajo, sino una ilusión. Ningún presidente ha cobrado nunca”. “No es un negocio, sino un sentimiento”. Parla d’un còdic ètic per que no hi hagi “sombras”. Diu tenir solucions reals (?), “fe ciega. La tiene Ud. señor Collet? ” pregunta Oliveró dirigint-se al candidat de Passió per l’Espanyol. Parla de la “motxilla” econòmica que ha anat arrossegant l’Espanyol des de l’etapa de Morlanes. Parla de la malvenda de jugadors i de la sortida de Raul Tamudo per la porta de darrere. Diu que tenim el millor camp, però que no volem un equip de segona. Rotund afirma sense embuts “ Dos personas no pueden dirigir la història de un club centenario” entre aplaudiments fervorosos dels seus partidaris a la sala. Agraeix a l’APMAE i Curva el suport donat. Acaba amb un “visca per sempre l’Espanyol”. (Crits a la sala de “Presidente, presidente”.)
PRECS I PREGUNTES. ELS ACCIONISTES QUE VAN INTERVENIR.
Desprès d’enumerar el sisè punt de l’ordre del dia de pur tràmit, es passa al torn de precs i preguntes. El primer accionista, és el senyor Urbano. Parla de com es deia quan érem a l’Olímpic que en el nou estadi no caldria vendre entrades a meitat de preu. Parla d’oferir avantatges als aturats en famílies nombroses, mentre ara fa dos anys es van pujar un 10% els carnets en plena crisi. Es queixa que no hi hagi presència dels jugadors i tècnics del primer equip en actes oficials, com el de la inauguració de l’estàtua, fet que considera lamentable.
Polèmica amb la intervenció del senyor Ernest Vilchez. Es queixa de la divisió entre la massa accionarial, i del poc respectuosa que ha estat l’actitud d’uns envers els altres. Diu no formar part de cap grup, a títol personal. No soc sospitós de ser de ningú ni cap topo de ningú. Diu venir a parlar d’un sentiment, d’allò que han après alguns fa molt poc. Li sap greu el comportament de molts. De les lluites entre les famílies que ens han portat sempre al desastre. Diu que sempre busquem el referent amb altres clubs més joves en quant a identitat, entitat i esportivament. Parla de la venda de Sarrià i dels que amb aquella venda van recuperar els deutes que l’entitat tenia amb ells. Parla de la nefasta figura de Lara (comença ja esvalotar-se altre cop el galliner quan diu aquestes paraules). Contesta als de l’esbroncada dient-li “Sigueu democràtics, ens està veient tota Catalunya. Donem una imatge penosa.” Diu que Lara podia haver molt, molt per l’Espanyol i no ho ha fet. Diu que com poden portar tots tant bé les seves empresses i tant malament les del club. Afirma que li fa por Oliveró ja que es deixa estimar pels mitjans ultradretants. Censura als que insultaven a Collet. Com els membres de la Curva entraven al vestidor o en un entrenament. Afirma tenir fills seus membres de la Curva fastiguejats. “Voleu ser apolítics i sou tots polítics, i practiqueu el pensament únic”. Diu que no som un club modern, malgrat tenir un estadi nou.
Llavors té lloc el moment més preocupant de tota la nit. Treu una estelada amb els colors blanc-i-blaus. Varis membres radicals (probablement BB.BB, però aquest extrem jo no puc afirmar-ho), intenten agredir-lo. El fet que quan va parlar el primer accionista es va muntar una protesta per que el feien parlar des del seu seient i no des de la tarima, rectificant posteriorment els conductors de la junta, va salvar que aquest incident no hagués adquirit proporcions inimaginables, ja que al tenir que recorre més distància els agressors, els membres de la seguretat van impedir qualsevol acte violent més enllà dels insults. El senyor Vilchez va provocar traient senyeres polítiques, just quan criticava a els altres de fer el mateix (polititzar el club) i l’ha va embolicar ben grossa...
El tercer accionista en intervenir (sr.Sánchez) va dir que per què no estava la bandera espanyola junt amb les altres dues. Per aquest motiu parlaria en castellà com a greuge. Va enumerar totes les dades històriques de l’entitat a la lliga, i que tenint el vuitè o desè pressupost de la lliga, i el cinquè entrenador millor pagat, això no es corresponia amb la classificació. Parlà del desastre quan Sánchez Llibre deixa al front de l’entitat a Condal, company seu de negocis. Parla de la humiliació davant el Mirandés, un segona B, de l’actual classificació de l’equip. Parla de “diez razones para no votar a Collet, pues si sale de presidente, nos condena a la desaparación”. Repeteix, no sol a segona sinó a la desaparició. Diu que Collet “no tiene agallas para explicar su programa”.
Aquí un ja no sap els noms dels intervinents doncs s’alterà l’ordre. El quart accionista en intervenir ho fa a les 19:53. Ve de Madrid i li han avançat el seu torn per que ve amb l’AVE des de Madrid. Parla que mai tindrà una bona relació l’Espanyol amb els organismes a Madrid, després de fer-se Condal la foto amb el tema de la Selecció Catalana. Mostra el seu recolzament a Oliveró sobre tot a nivell personal, ja que amb les seves poques accions a nivell accionarial poc li suposarà. Desitja el triomf del candidat Oliveró i finalitza sense exhaurir el seu temps dons tenia preses per marxar lògicament.
Després el torn del senyor Jose Maria García Sánchez, i posteriorment de Vicens Redó. Demana respecte per la historia del RCDE i per la gent gran. Parla del museu, de crear un voluntariat de socis altruistament per ajudar en el que faci falta, i expressa un desig que els nens que entren a l’estadi amb il·lusió, surtin també amb il·lusió.
Jordi Navarro, president de la penya de Badalona, fa una encesa defensa del candidat Collet i del “danisme” des de la seva clara sempre postura en favor de tot el que ha fet i significat Sánchez Llibre. Diu tenir tantes ganes de plorar com quan la mort del seu avi. Eximeix part de la responsabilitat al desastre de l’equip per que “ens han robat 7 punts els àrbitres”. Parla d’unitat. A mida que l’esbroncada cada cop és més forta i indecent, s’encén més en les seves paraules. Recorda que quan Dani va agafar aquest club, l’Espanyol estava pràcticament mort; ningú volia agafar-ho. Llavors tots el buscaven va afirmar. Arremet contra Oliveró “tres dies abans de la junta , no es pot dimitir de vicepresident”. Censura l’actitud dels membres que formaven part de l’equip de Condal i s’ha passat a la candidatura de Sergio Oliveró. Reconeix i enalteix l’espanyolisme militant de Joan Collet des de ben petit. Finalitza el senyor Navarro tenint enfrontaments verbals amb gent que li recrimina les seves paraules. Molt lamentable altre cop la postura de massa gent.
Torn per Mossèn Dámaso. Qui era animador a l’estadi de Sarrià, i que posteriorment va assolir els vots del sacerdoci, pujava a l’estrada com a nota pintoresca i tingué una lluïda intervenció molt aplaudida. Inicià el seu parlament dient prou de corrupció al nostre país, considerà lleig el tema de les plusvàlues. Digué que quan un està cobrant un sou sent president, està condicionat. Parla del moment greu, i que s’ha de mantenir la calma. “Que haya paz, hermanos”. Demana no furgar en les ferides sensibles. Diu que feia anys que no participava en una junta, però que alarmat pel greu moment que viu l’entitat i l’enorme expectació, havia decidit assistir i dirigir-se als presents. Fa poc va dir, es va complir el 112è aniversari del club... “112, un número de emergéncias...!”. (Aplaudiments). Parla de les dues Copes del Rei en “el exilio de Montjuïc”. Recordà les paraules que hi eren a l’anterior himne ”Solo un club deportivo. El deporte es nuestro único objectivo” (bona part de la sala coreja i canta aquestes estrofes). Parla que l’Espanyol s’ha comercialitzat. No es adient enterrar a ningú al costat d’un camp de futbol, malgrat generi beneficis. Arremet contra les cases d’apostes com a patrocinadors de l’entitat, doncs el vici i malaltia del joc destrossa famílies senceres (molt ben dit des de la seva posició humana i de capellà, tot i que als que han de quadrar balanços no els hi agradarà gaire). Demana un comportament ètic sempre present. Sense l’ètica perdríem va dir un gran fitxatge. I finalitzà recordant que “solo un club deportivo; el deporte es tu único objetivo”.
El següent accionista (sr. Amorós?) va dir que el gran triomfador havia sigut Baqué, “ja que ningú ens ha fet tant trempar com ell”. Va dir que el President Ramon Condal es mereixia un fort aplaudiment en el seu darrer dia al front de l’entitat. Aquest va ser l’únic moment que es va respectar l’aplaudiment general per Condal, qui es va motrar agrair pel detall. Va dir l’intervinent que a Condal se l’havia endut per davant la situació. Que havia arribat massa tard a la presidència, anys abans tenia que haver-li arribat aquell moment. Va enumerar la llarga llista de jugadors carismàtics que han marxat per la porta de darrera, no tenint la sortida que es mereixien. Va dir “Coro: perdona’ns”. No es mereixia mai aquest tracte va afirmar. Va demanar es celebri ja d’una vegada l’homenatge a Jarque. “Volem el filial amb jugadors de casa, i en el futbol base tècnics de la casa” Més pressupost pel futbol base, on es troba nostre futur. I va dir: “Com diria en Quimet Cañellas, collons Germán de la Cruz, que l’has fotut grossa”. Va demanar unitat, prou de fractura social, prou de guerra de banderes, no volem desafecció, recobrar la unitat. Ni avions ni pisos va dir, ni ser la rialla per junta d’accionistes suspesa, per temes als jutjats, i un munt d’aspectes negatius en la gestió... Paraules també per Morlanes... ”Bienvenido Morlanes segona part”.. Un club de tots els socis i no només d’uns quants. Pedrera, un club ben gestionat i recobrar el respecte senyoriu perdut.
Torn pel president de la Penya Pericos de Vilassar, Lluis Font. Va comença dient que havia conegut a 14 presidents. Que el candidat que guanyés, amb tota humilitat li donava dos consells: Un, que defensés a capa i espasa al club davant els robatoris arbitrals “atraco a mano armada“, davant els estaments, doncs l’entitat es mereix un respecte. Va referir-se al paper de la premsa i televisió catalanes, els “que ens haurien de defensar per la nostre historia, però no ho han fet mai. Facin el favor de començar”. El segon tema: Repartiment dels ingressos televisius. Va dir que quan havia vist els repartiments de les altres lligues en comparança al d’aquesta lliga espanyola on no més dos s’ho emporten tot... Va fer vots per que tots els presidents de 1a. menys aquests dos es decideixin d’una vegada ha acabar amb aquesta situació, presentant els juvenils en els partits al Bernabeu i al Camp Nou. Els problemes de nostre club s’arreglarien si hi hagués un repartiment com el de la lliga anglesa. Va dir que a la seva penya, per unanimitat les accions serien per Joan Collet, en mig altre cop de la cridòria.
Torn per Xavier Pujol, vicepresident de l’APMAE. Parlà dels esforços per regularitzar el balanç. Bona noticia el nou contracte televisiu. Xifrà que l’endeutament passà dels 30 milions d’euros en 2002 fins els 145 d’endeutament net el passat 30 de juny. Multiplicat gairebé per cinc, i significa tres anys dels nostres ingressos. Passiu mal estructurat, fons de maniobra negatiu en 40 milions d’euros. Tensions crítiques de tresoreria. Venda de jugadors franquícia afeblint nostre equip i provocant desencís en la massa social i risc esportiu. Malgrat les vendes de 143 a 145. Només per subsistir però no per reduir deute. Va dir que la solució hagués sigut concurs de creditors. Tothom sap per què no es va fer. Real Zaragoza, Real Betis i Real Mallorca ho van fer amb una quitança del 50% i un allargament dels termes a pagar fins a 5 i a 9 anys. Nosaltres no... Des de l’u de gener, el concurs de creditors et porta el descens de categoria. S’han dedicat a tapar vies d’aigua per que no s’enfonsi el vaixell, sense tenir un rumb clar. Demanà un canvi en la forma de gestionar el club. Tots hem d’ajudar al consell en aquests importants reptes que haurà d’afrontar de forma imminent.
El senyor Antonio Reinosa mostrà la seva congratulació per la carta que la FCPE ha enviat al comitè tècnic d’àrbitres. Demanà major sensibilitat respecte al soci i accionista i s’acomiadà afirmant que el resultat “estava canta”, recordant les paraules d’Unamuno “Venceréis, pero no convenceréis”.
A les 18:29 puja a l’estrada un clàssic de les juntes: L’ex directiu i ex cap visible de l’alternativa 3.0, Josep Maria Piera Martorell. Diu que ell va entrar de directiu (amb Baró) just quan ja Condal hi era a la junta directiva. Va dir que es mereixia un aplaudiment. Posteriorment expressà els seus motius per la preocupació. Per la divisió que es percep. Agraí l’esforç dels candidats, però la divisió digué, “no és per anar l’últim, ni pels àrbitres, ni pel futbol base, sinó per que hi ha la sensació que no s’ha tingut en compte i no s’ha mirat pel bé i l’interès general de tots”. Definir la situació com a crítica i demanà caminar tots junts.
El senyor José Angel va dir que entenia per què volia Dani suprimir la junta... Sabia el que anava a succeir... Va qualificar la situació com el pitjor dels embolics de les famílies però multiplicat per quatre. Va dir que era conegut de Collet en l’època de Sarrià. I dirigint-se a Joan Collet li pregunta: “¿Es cierto que ganas 300.000 euros?” Diu (no es va sentir la resposta de Collet amb el xivarri) que no tenia que donar explicacions... La indignació esclatà a la sala. Va dir no pogué entendre com un senyor que té aquest sou no pugui tenir més de 35 accions encara que sigui “para que no salga alguien como yo y te lo pueda echar en cara. No has podido comprar más acciones?. Te debería dar vergüenza ...” Es va preguntar com quedaria davant la història el senyor Ramon Condal. Finaltizà amb el tema de les plusvàlues fent una pregunta interessant: “Cuando se compra por cinco y se vende per dos, quién paga esto?”. (Crits des del fons, “el club, el club”). Finalitzà a les 20:37 amb un Visca l’Espanyol!.
El soci 6237 digué que no és normal aquesta confrontació. Sempre hem sigut un club senyor. Parlà dels drets televisius i agraí a Collet la seva tasca i la seva lluita en aquest aspecte. Digué que les seves accions serien per Joan Collet.
Torn per altre habitual també de les juntes: El senyor García Cabello. Pren la paraula a les 20:38. Recorda les paraules de Condal de no estirar més el braç... Ha complert diu. Ho ha fet tallant primer les ungles, després els dits, i al final la mà. Amb retallades i no generant més ingressos. No hi ha cap jugador de l’època de la final de Glasgow. Enumerà els pocs jugadors que repeteixen al club en les tres darreres temporades. Digué que la plantilla està descompensada. Les segones voltes de més a menys, han acabat desencisant a l’afició, ja cansada, el jovent també cansat. I es va preguntar “què nassos han fet amb el futbol base?”. Va dir que havia notat a faltar el veritable Joan Collet, el sorgit de la base i que no es tallava a l’hora de reclamar com per exemple davant el darrer robatori. Manifestà que es poden dur executius de Zara, de Mercadona com a empreses que funcionen a aquest país, però dur a Morlanes de La Seda... Felicità a Baquè del que considerà massa exhaustiu el seu programa. Preguntà si reportarà algun benefici el partit de la Selecció Catalana i si han pensat en oferir a la Selecció d’Espanya disputar també algun partit a l’estadi. Finalitzà recordant que som a la quarta temporada sense patrocinador de l’estadi. I recordà varis noms: Josep Manel Casanova, Adolfo Vara i Feliciano di Blasi, en les tasques del enyorat futbol base, marketing i recuperador moral de De la Peña, respectivament.
A tres quarts de nou torn pel senyor Gutiérrez. Es preguntà en veu alta què té que succeir per que facin fora a un entrenador només pels resultats. Recordà “las correrías con Collet delante la puerta de Presidència en Sarrià para echar a un técnico o exigiendo dimisiones”. Cità el maltractament envers jugadors carismàtics i emblemàtics. Com Coro o Tamudo no tenim ningú ara mateix. La Ciutat Esportiva és una vergonya. Els entrenaments a porta tancada tres anys. “Me acuerdo con Camacho de entrenador en la Chatarra”. Mostrà la bufanda amb la frase “la força d’un sentiment” i la feina que tingué per que comercialitzessin aquest producte. I diu que ja ni n’hi ha a la tenda. No lluiten pel club diu. “Tenemos que luchar (tocant la bandera del RCDE) por esto. Por que por lo otro, por muchas banderitas que pongamos al cuello, por mucho que digamos, nunca nos van a tratar como nos merecemos, nunca nos lo tendrán en cuenta”.
Antonio Sagner demanà a Collet que garanteixi que mai canviarà el nom del club. Collet ho garantir de paraula, responent-li. I li preguntà si s’abaixaria el seu sou... Collet respongué “Ho decidirà el Consell” (Lamentable Joan la resposta que vas donar, ho sento, però ho tinc que dir-ho).
Intervenció dura de qui va ser president de la Penya d’Ulldecona, el senyor Jeroni Castell. Afirmà no compartir la línia continuïsta de Dani i de Condal. Lamentà que Condal hagi tingut un final com el que ha tingut, quan el veritable responsable és Daniel Sánchez Llibre. Va dir no haver vist mai aquesta fractura social, amb un equip enfonsat, un club trencat, ruïna en l’econòmic, trencat institucionalment. La pitjor etapa del club. Guanyaran, però no tindran la força moral per governar docns no tenen la majoria social. Es un “sentiment en front de la dictadura de les accions”. Només queda va dir, la resposta social i els crits. Qualificà de patètica l’assemblea. “Que l’afició no té altre manera d’expressar el seu descontent davant tres senyors. Que pugui el primer accionista per dir que de la feblesa del club no s’aprofiten per fer negoci”. Preguntà pel tema Raul Molina i els 150.00 euros de plusvàlua segons ell de Pandiani, que teòricament l’havia comprat Dani donant-lo al club per pal·liar aquell desgavell del milió d’euros de Molina. “Vull saber si es així o no. Si en el cas Zabaleta van anar dos dels quatre milions d’euros a la seva butxaca” . Preguntà també sobre Nico Pareja, si ocasionà dos o tres milions d’euros de plusvàlues i a qui van anar... “M’agradaria dir (va prosseguir Jeroni Castells) que van anar tots a les arques del club, de manera altruista. No ho puc assegurar, no m’atreveixo a dir-ho”. I deixà caure altre “perla”. Que passa si un jugador no es pot vendre.... Hi ha alguna clàusula que se’n fa càrrec l’entitat si no es pot vendre?
Interpel·lat, per greus al·lusions, però sense demanar torn a la taula, molt emprenyat pujà a l’estrada el primer accionista de l’entitat, Daniel Sánchez Llibre, focus principal de les greus acusacions de l’anterior accionista. En mig de l’escàndol (crits de “Dani vete ya”), intentà explicà la seva versió sortint al pas de les acusacions. Eren les 21:04 i començà Dani parlant i li va trair el subconscient, o els nervis, o el que fos. El cas que va arremetre preguntant-se com un accionista (Jeroni Castells) “podia tenir accés a aquestes dades tant exactes de dins del club. Algú li ha facilitat, aquesta informació és secreta”. (Crits de “Dani vete ya”)
Posteriorment digué que el que es guanyava es tornava a invertir. “Em podran dir que he fet coses bé i malament, però ningú pot dir que me he aprofitat del club”. El temps estava esgotat, cridant “Tiempo, marcador” però la veritat és que pràcticament havia pogut parlar interromput constantment. Es va tornar a repetir el mateix que va succeir amb Lara Bosch. En aquesta ocasió força malament el senyor Oliveró per no demanar encaridament que es guardés silenci i es deixés parlar. Ell s’ho mirava amb un somriure que no deixà bones sensacions a la vista de qualsevol perico de bé.
Explicà el tema Pandiani dient que només havia quedat cinc mil euros de guanys, de Pareja 168.000 euros (!!!), de Zabaleta un benefici net descomptat impostos i interesos d’1.927000 euros. Va relatar la llarga llista de ajuts i col·laboracions que Conservas Dani ha tingut envers l‘Espanyol, com el patrocini quan ningú volia posar el nom a la samarreta, quan “no tenien agalles” (sic) ningú d’aquestes famílies, patrocinar el femení quan no trobava patrocinador). Va dir que s’havia mentit molt. (Crits de “Auditoria, auditoria”). Que des de l’any 2000 havia posat entre 4 i 5 milions d’euros en patrocinis i demés col·laboracions. Va dir que només és en el darrer any que es parla de plusvàlues. Va finalitzar dient que guanyi el millor i Visca l’Espanyol a les 21:12.
El següent accionista que va prendre la paraula, es va mostrar sobtat per les paraules de Dani. Digué que encara semblava que amb un deute de 150 milions encara semblava que se li havia de donar les gràcies. Que si no hi havia res d’amagar que mostressin les comptes... Que curiosament tothom que no fa amb el consell, jugadors, mitjans, etc. son els dolents sempre. Tothom menys ells. Han deixat el futbol base com un solar va dir, a Germán gràcies. Confessà no ser el millor espectacle els crits i l’escàndol, però tampoc el que els consellers han donat aquest darrer temps, tampoc. Es pregunta si algú en aquestes operacions de compra i venda de jugadors ha perdut diners...Si hi ha plusvàlua es diu, s’explica i no s‘enganya al soci dient que no n’hi ha. Diu que Collet comença amb un gran dèficit i tindrà una complicada papereta. Es pregunta si a un el conviden a marxar, per què no marxa si no et volen? Confia malgrat lo complicat que és tot “però no impossible” que els mateixos puguin redreçar aquesta situació.
Torn pel President de l’APMAE Ferran Marín a les 21:23 per dir que votaria en contra del punt segon. Som el pitjor equip de 2012 va dir. Després d’una primera volta de Champions, la segona volta de descens. Només tres cops entre els deu primers. Masses jugadors nous, el desastre en el futbol base, començà enumerar tots els despropòsits al futbol base amb la destitució de Casanova, la vinguda de Morales amb Manresa, quan Morales el fan conseller per destituir-lo al cap de poc, Alex García, José Luis García manant realment amb el seu home de palla Casado, etc... Cita també el cas del indonesi Arthur Irawan que aquí a Sentiment Perico ja em vam parlar en el seu dia. Parla dels 15 jugadors del fililal que son tots representats per dos agents. Que vuit d’aquests jugadors no poden jugar la propera temporada al primer equip per edat. Parla del que ha succeït amb els jugadors d’aquell juvenil campió. I fa responsable a Condal a Germán de la Cruz i a Sánchez Llibre.
El senyor Francisco Marín intervé després. I comença dient que “ha habido demasiadas víctimas para que siga un entrenador”. Cita a Nakamura del que no es va saber treure rendiment no sabent vendre’l. I digué senyalant les banderes de darrera, que o sobra una o falta una. “Ya está bien de tanta gilipollez. Se dice que no se hace política y...” Va dir voler només un club de futbol. Que l’himne està força bé per un esdeveniment com el del Centenari però no per començar amb trempera els partits com succeïa segons la seva opinió amb l’himne anterior. ”Hay que vender algo diferente, que llegue a la masa social”. Es va mostrar pessimista davant la poca gent jove.
Finalment el senyor David Prieto va recriminar a Dani que es saltés el torn sense demanar-ho a la taula. Que el problema no era només de persones, sinó que calia que el club es professionalitzés. Demanà que mostrin clarament quin son els números de l’entitat.
Finalment, qui no ho havia fet al entrar o per delegació, va anar a votar. Collet resultà guanyador gràcies a les accions de dues persones sense les quals no hagués guanyat vist el resultat final, i quan ja com a president pren la paraula, es novament escridassat mentre alguns subjectes s’acosten llençant tota classe d’improperis i un d’ells (dels que no fan política) amb una bandera espanyola amb l’escut de l’Espanyol. Collet totalment desencaixat, no té l’inici que esperava en els seus primers instants com a president en un càrrec que sempre havia somiat. Finalment tampoc estigué massa afortunat (això molts ho pensem però no calia dir-ho) quan finalitza “per no seguir donant més facilitats a qui ara ens estarà veient, ja que som un club al que no ens estimen massa, s’estaran rient de nosaltres de la imatge que hem donat”.
Nota: Demano disculpes, per que en les fotos (al menys que recordi) falta el noi que va parlar que venia des de Madrid. Totalment involuntàriament per motius tècnics aliens a la meva voluntat degut a les precàries condicions en que em tocà treballar des de la meva zona, no disposo de la seva fotografia. Si falta algú més dels que van fer us de la paraula , doncs dic el mateix. Disculpes! Escriure i al mateix temps fer fotos quan la gent de davant s’aixeca de les seves cadires no es massa adient i moltes fotos queden inservibles amb molt dolenta qualitat, o senzillament se’t passa el torn pensant que l’has feta. Ho sento i ho lamento de tot cor.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada