TANCAT PER VACANCES

Amb l’arribada de l’estiu astronòmic, i el final de la competició al futbol base, tanco la paradeta una temporada més. I son ja 8... Sense decisió presa encara ni data de tornada, el temps i la il·lusió – bastant escassa per cert en un club on amb uns pocs milions d’euros s’ha de confeccionar un equip amb fitxatges a cost zero  i on no hi ha altre objectiu que salvar la pell i regalar el tram final en arribar (i encara gràcies) als 42 punts -  dictaran sentència en un o altre sentit...    

Una temporada que se’ns ha tornat a fer molt llarga a tots. En els que el primer equip en plena economia de guerra ha complert les expectatives de permanència fins que ha abdicat altre cop d’un tram final de lliga que ha estat a punt de costar-nos massa car, i del que s’ha acabat socarrimant un altre tècnic que amb la foguera encesa per alguns feia molt de temps, ha cremat ràpidament junt a la benzina que alguns li llençaven. Ha hagut d’abandonar el club entre errors propis, interessades campanyes injustes, i per no saber fer front a uns mals endèmics amb els que porten ensopegant ja un munt de vàlids entrenadors sense trobar-ne pas remei als mateixos.  

Una temporada en la que malgrat algunes alegries puntuals en el futbol base, la tant preconitzada per alguns recuperació del futbol base no ha arribat ni de lluny. S’han donat primers passes que a la llarga s’han mostrat encara poc significatius com per tornar a ser el que va ser la nostra pedrera. Ja no sol per competir contra l’entitat que segueix dominant amb talonari i arrabassant-nos jugadors, sinó d’altres amb menys pressupost que nosaltres,  però amb més eficiència en els darrers anys i que cada cop fan més gran la diferència comparativament (algun club per exemple, situat geogràficament a pocs metres del nostre) amb el que vam ser.

Una temporada molt patida al futbol femení en el que només la base s’ha salvat del desastre traient bona nota, i que ha mostrat el pitjor dels escenaris inimaginables fa uns anys amb el domini abassegador dels que ja ni tan sols  necessiten del talonari, --- doncs ja ho tenen tot a nivell de jugadores del mercat nacional - , en contraposició a un Espanyol de misèria que ha fet gala de la pitjor temporada haguda i per haver-hi, lluitant inclòs durant moltes jornades per evitar del descens davant l’arrogància i la falta d’autocrítica del responsable de la secció.

Sigui potser el millor de la temporada, el final a nivell social amb el patrocini i naming right de l’estadi amb el que suposa per l’entitat d’important injecció econòmica miraculosa, fet que ens alegra profundament més després de l’estada del nostre club a la UCI financera amb un pronòstic molt greu;  gairebé irreversible de no ser per que això és Espanya, i aquí només els partits polítics, sindicats i equips de futbol és lliuren de plegar tancant les portes camí de la seva liquidació. Qualsevol empresa ja hauria desaparegut faria temps i no sol l’Espanyol sinó pràcticament qualsevol altre club de primera divisió –grans inclosos- amb els números que solen presentar i alguns camuflar amb exercicis imaginatius de enginyeria financera. El que succeeix que una idiosincràsia molt particular que tots sabeu d’aquesta institució, una situació institucional i accionarial molt concreta, i amb un entorn força hostil, fan del nostre club, una institució amb molt més perill i greu risc que altres amb situació econòmica anàloga.

Ho deixo aquí... Com sempre agrair als amics lectors la seva fidelitat sense la qual no tindria cap ni una, raó de la seva existència, mostrar com sempre les meves disculpes per errors, desencerts o comentaris que hagin pogut ferir a algú, sempre amb l’interès posat en bé del RCD Espanyol com únic objectiu en la perspectiva d’aquest mitjà.  

Agrair també a quants han col·laborat desinteressadament amb aquest mitjà per amor a uns colors, a aquells que han col·laborat encara que sigui per propi i lícit interès, familiars, tècnics, delegats, penyes del RCDE i estaments, i en especial com sempre al Departament de Futbol Base del RCD Espanyol.  A tots moltes gràcies i fins sempre.