HISTÒRIA DE LES PARTICIPACIONS DEL RCD ESPANYOLA LA COPA DE CAMPIONS DE DIV. D'HONOR JUVENIL

En  2008 a Colmenar Viejo queia la primera i única fins ara Copa de Campions Juvenil.  Després de cinc participacions amb dues finals perdudes, l'Espanyol s'alçaria amb el títol.

Fotos d'arxiu de Sentiment Perico. L'equip campió a Colmenar. Guillem Savall seria com a capità d'aquell equip qui alçaria el trofeu.

El futbol base del  RCD Espanyol té davant de si mateix, conquerir una de les grans fites històriques. Els integrants del seu Juvenil “A” es juguen conquerir per segon cop a la seva història la Copa de Campions de Divisió d’Honor Juvenil.  Una competició que no se li ha donat prou bé del tot, doncs va necessitar forces intents per assolir l’únic títol (precisament davant el Villarreal CF) i en la que ha perdut fins a tres finals en les que partia com a clar favorit.  Repassarem ara fil per randa, aquesta trajectòria perica en les vint edicions restants d’aquesta Copa de Campions Juvenil.

La Copa de Campions sorgeix un cop desapareix l’anomenada Lliga Divisió d’Honor Sots-19 que es creà en 1990 i que permetia que juguessin jugadors fins els 19 anys i no només quatre com fins les hores (Superlliga Juvenil creada en 1986). En 1995 seria quan aquesta categoria Sots-19 desapareix per motius econòmics (llargs desplaçaments),  amb la retirada del nostre club junt a altres tant o més històrics del futbol espanyol (R.Madrid inclòs).  

Llavors la màxima categoria juvenil quedà configurada dividida en grups de proximitat geogràfica i és llavors quan es considera adient que es disputi una fase final entre els equips que han sigut campions dels respectius grups per que d’ells surti el campió d’Espanya, quedant la Copa del Rei (Juvenil) com a competició més antiga i única a nivell estatal des del principi que es disputat.

Des que es dividí la màxima categoria juvenil en grups geogràfics, l’Espanyol no assolí el títol de lliga del grup català fins la temporada 1996/97. En 1997, quan l’Estadi de Sarrià li havia ja sigut dictada la seva sentència de mort en oprobiosa Junta Extraordinària d’Accionistes, esgotava els seus darrers dies de vida i entre ells un partit passat per la pluja que donava el títol de lliga Juvenil a l’Espanyol de Rafa Monfort davant el CE L’Hospitalet en la darrera jornada del campionat de la regularitat.

Aquest títol li permetia participar per primer cop a la III Copa de Campions, però no aconseguia superar la primera fase. El Sevilla FC  va ser el botxí, juntament amb el Celta de Vigo, rivals dels espanyolistes que s’enfrontaren en un dels dos grups. En l’altre, el R. Madrid es va fer amb el primer lloc derrotant a UD Las Palmas i Real Societat. Andalusos i madrilenys arribaren a la final, obtenint el títol finalment el R. Madrid.

La temporada 1998/99, l’Espanyol de Rafa Monfort guanyava altre cop el títol de lliga juvenil al Camp de la Caixa, derrotant en la darrera jornada per un contundent 9-0 a la UD At. Horta. Accedia a la disputa de la Copa de Campions (la cinquena edició, que seguia disputant-se entre els sis equips campions de lliga en dos grups triangulars),  però no tindria tampoc gens de sort quedant eliminats en un grup davant la Real Sociedad (que finalment s’adjudicaria el torneig derrotant en la final al Sevilla FC) i l’Hércules d’Alacant.

D’ençà la temporada 2001/02 a la que l’equip espanyolista guanyaria la lliga de Divisió d’Honor (la 2000/01 havia conquerit per primer cop la Copa de SM el Rei Juvenil a Lleó), l’equip espanyolista guanyaria tres lligues de Divisió d’honor consecutives, motiu que faria que participés a la Copa de Campions tres cops seguits.

La primera d’elles seria amb “Tintín” Márquez a la banqueta a l’estadi de los Juegos del Mediterráneo d’Almería (2002) abans que el tècnic passés a dirigir el filial espanyolista. Tot i els reforços dels jugadors del filial Coro i Jarque (a.c.s.) ambdós encara en edat juvenil, acabaria eliminat, empatant en el primer partit i perdent en el segon i decisiu davant el R.Zaragoza (tot i servir-li l’empat). Els aragonesos acabarien sucumbint a la gran final davant l’Atlético de Madrid en el que era la VIII edició de la Copa de Campions.

La primera final disputada pels espanyolistes va tenir lloc en 2003 amb Ángel Pedraza (a.c.s) a la banqueta dels espanyolistes. La primera fase, una dura lligueta davant Real Madrid i Athletic Club. Durant la disputa d’aquell campionat, l’espanyolisme vivia dies de gran esperança. Aquell 9 de maig havia tingut lloc la col·locació oficial de la primera pedra del nou estadi a Cornellà. Arribàvem les noticies que l’Espanyol Juvenil havia superat el darrer obstacle i s’havia classificat per la final que es jugaria dos dies després, diumenge. Seria en un lloc molt proper, però amb un terreny de joc amb un estat lamentable de la gespa. Cambrils.

El rival, el CF Málaga. L’Espanyol, gran favorit per fer-se amb el títol, queia sorprenentment 2-0 davant un equip que tan sols una setmana després seria amplament derrotat pels espanyolistes com a revenja. Li endossaria ni menys ni més que un rotund 5-0 en la Ciutat Esportiva en els vuitens de final de la Copa del Rei. Una Copa del Rei que s’adjudicaria l’Espanyol a Ponferrada davant el RCD Mallorca.

A la següent temporada (2003/04), amb Pedraza com a tècnic, a Guadalajara l’Espanyol superaria la fase de grups a la UD Las Palmas (2-2) i al Real Madrid (3-0), i arribaria a la gran final on l’esperava el Sporting de Gijón que s’havia desfet de Sevilla i Athletic Club. Amb un juvenil de somni (en l’època daurada de les tres lligues), l’equip tornava a decebre ja que els espanyolistes eren incapaços en 120 minuts de marcar-li un sol gol a l’equip asturià que finalment s’emportaria el títol en els fatídics llançaments de penals. Fou una autèntica decepció i aquesta competició que se li resistia als blanc-i-blaus començà a tenir connotacions de malastruc per un futbol base espanyolista en el seu moment més alt i al que pocs objectius se li resistien.  Es va rescabalar l’equip guanyant a Baza la Copa del Rei (la tercera de l’entitat) davant At. Osasuna.    

Ja no hi tornarien a haver-hi més oportunitats fins 2007 ja que el FC Barcelona guanyaria els diversos campionats de 2004/05 i 2005/06. A la temporada 2006/07 tornaria a guanyar la lliga i participaria a la tretzena edició. L ’Espanyol iniciaria amb golejada la competició (5-0 a l’Antiguoko), però tot i que amb un empat en tenia prou, cauria davant el Valencia, quedant eliminat. L’equip che seria el campió en derrotar a la gran final al R. Madrid.

A la temporada 2007/08 amb Óscar Perarnau primer i després amb Clotet (al ascendir Perarnau al filial), l’Espanyol tornaria a imposar-se en la lliga del grup tercer i tornaria a obtenir el bitllet a la Copa de Campions que en aquella ocasió es jugaria a Colmenar Viejo, i després de la dolenta experiència a Cambrils, de qui escriu aquestes línies, a aquesta ciutat de la serra madrilenya vaig pogué gaudir in situ i veure com l’Espanyol per primer cop s’alçava amb el títol i es coronava per primer cop com a millor equip juvenil d’Espanya a l'Estadi Alberto Ruíz.  

Fou amb Josep Clotet a la banqueta que l’equip espanyolista arribaria a la final superant a la UD Las Palmas (1-0) i al Sevilla (1-0), i allà s’enfrontaria al Villarreal CF que havia vençut la lligueta davant Real Sociedad i Rayo Vallecano. A la gran final, l’Espanyol s’avançaria per mediació de David López, igualaria el conjunt de La Plana, per adjudicar-se el primer títol el conjunt perico amb un gol del romanès Max en els darrers minuts del xoc. A la copa del Rei tornaria a eliminar al conjunt del submarí groc, però el Barcelona en quarts impediria que els espanyolistes guanyessin la triple corona (Lliga, Copa de Campions i Copa del Rei).

Tornaria a intentar-ho l’Espanyol tres anys més tard en ser campió amb Dani Poyatos a la banqueta. L’any del doblet i del preludi de decisions traumàtiques en una fosca etapa del futbol base.  Seria a la ciutat andalusa de Lepe. Després de deixar fora al vigent campió FC Barcelona (1-3 a la pròrroga després d’arribar amb empat a un gol al final dels noranta reglamentaris remuntant el gol inicial culer) i de derrotar en les semifinals al C. Atlético de Madrid (2-1 remuntant també el gol inicial), l’equip de Dani Poyatos es juga pogué assolir el màxim ceptre juvenil d’Espanya.

En front tingué a un Sevilla FC que havia jugat i perdut les finals de 1994/95 a Linares davant el R. Madrid, 1995/96 a Puertollano davant el Deportivo de la Coruña, 1996/97 a Almendralejo davant el R. Madrid, 1998/99 a Alacant davant la Real Sociedad, i que amb un solitari gol de Jairo Morillas (fitxat per l’Espanyol B la 2013/14 i pitxixi en les dues temporades amb el filial), acabà per endur-se el torneig davant els espanyolistes que no van pogué superar la muralla andalusa. L’equip sevillista després de quatre finals perdudes es feia amb el títol i repetiria la següent temporada guanyant al Celta a la final.

El Real Madrid era fins ahir, el vigent campió de la competició en derrotar a la Real Sociedad en la darrera final disputada a Vera (Almería). En el palmarès del torneig d’aquestes vint edicions, el Real Madrid és el club amb més títols conquerits, un total de 5 amb 2 finals perdudes. Li segueix el FC Barcelona amb 3 títols i un cop finalista, el Sevilla amb 2 títols i 4 cops finalista,  la Real Sociedad amb 2 títols i un cop finalista. L’Espanyol amb 1 títol i 4 finals disputades mirarà d’incorporar-se al tercer lloc de l’escalafó; davant tindrà a un Villarreal que deixant fora a la Real Sociedad i al Rayo Vallecano, no ho posarà gens ni mica fàcil.