AQUELLA SEMIFINAL EN LA QUE SARRIÀ VA VIBRAR COM MAI...

Poster RCD Espanyol 1987-88

ELLS VAN ARRIBAR A LA FINAL...

ARA TENIM UNA ALTRE OCASIÓ:

LA HISTÒRIA ENS DÓNA UNA SEGONA OPORTUNITAT

fotos; josep maria

Després de desfer-se d’equips de la talla europea de Borussia, Milan, Inter o el desconegut txec Vitkowice, l’Espanyol afrontava per primer cop a la seva història una semifinal continental. Per l’altre banda del quadre, el Bayer Leverkussen es desfeia precisament del rival ara del conjunt de Valverde; el Werder Bremen alemany.

Era un 6 d’abril de 1988, 20 hores, Olimpia Stadiom de Bruges. 30.000 espectadors. Va haver-hi aficionats espanyolistes que es van desplaçar a la ciutat belga. L’Espanyol igual que ara estava imbatut. Però tenia la important baixa de Thomas N’Kono i de nou Carlos Meléndez “Macario” tenia que jugar sota pals, cara a cara davant els Ceulemans, Degryse, Rosenthal....

L’Espanyol portava el partit controlat fins que a les acaballes del primer temps, Ceulemans va marcar. Aquella va ser la nit negra de Josep Maria Gallart, heroi de l’eliminatòria del Milan, aquell que va marcar seguint-lo per tot el camp a Rud Gullit, no va tenir el seu dia, i la falta de compenetració i desconfiança mútua entre Meléndez i la defensa va tenir com a conseqüència fatal el gol en pròpia porta que tots recordareu del defensa de la pedrera espanyolista. Meléndez havia defensat i acabat sense encaixar cap gol en Ostrava davant el Vitkowice, però es clar aquells davanters no eren els del Bruges.

Alineacions:

(Club Bruges; entrenador: Henk Houwaart)
Phillippe van de Walle; Mamadou Tew, Serge Kimoni, Dennis van Wijk; Luc Beyens, Leo van der Elst (Ronny Rosenthal 64´), Franky van der Elst, Jan Ceulemans; Marc Degryse, Kenneth Brylle-Larsen (Alex Querter 81´), Peter Crève.

RCD Espanyol; Meléndez; Job, Miguel Ángel, Gallart, Urkiaga; Soler, Iñaki, Diego Orejuela (John Lauridsen 53´), Zubillaga; Valverde, "Pichi" Alonso (Losada 75´)

Gols: 1-0, Ceulemans min. 42. 2-0, Gallart (pp) min. 74.
Àrbitre: Pietro d´Elia (Itàlia).

De seguida l’espanyolisme sense cap tipus de excepció ni fissures es va mobilitzar com mai per omplir Sarrià i es va conscienciar que es podia remuntar, i que l’Espanyol podria arribar a la seva primera final continental.

Després d’una intensa campanya publicitària en la que els jugadors van prendre part activa, Sarrià va oferir les millors gal·les amb quaranta mil pericos amb banderetes blanc i blaves reben a la sortida al camp a aquell equip que per sobre dels que han campionat a les diferents finals de Copa d’Espanya, passa per ser el conjunt que ha assolit la fita més gloriosa de nostre club, malgrat el cru i dramàtic final que a tots ens tenia reservat el destí.

Era un 20 d’abril de 1988, 2100 hores, Estadi de Sarrià, més de quaranta mil pericos tot i ser televisat en directe per la televisió de Catalunya i un munt de canals de tot el món.
Necessita guanyar per dos gols sense encaixar-ne cap per forçar com a mínim la pròrroga o guanyar de tres de diferència. Missió gairebé impossible... però no per aquell equip, format per:

N´Kono; Job, Gallart, Golobart, Urkiaga; Soler, Orejuela (Lauridsen 65´), Zubillaga ( Zúñiga 71´); Valverde, Losada, "Pichi" Alonso.

Els belgues que de seguida van veure perforada la porteria gràcies a un gol de cap de Diego Orejuela van aguantar aquest marcador, amb un Espanyol dominant, sentint-se superior sobre la gespa del nostre Sarrià, conscient que jugant com jugava no trigaria a caure el segon. La expulsió de Beyens a tres minuts del descans va facilitar encara més les coses.

Però els belgues no estaven per llençar la tovallola tot i jugar amb un home menys, i van resistir fins que al minut 61, Losada va fer pujar el segon que igualava l’eliminatòria i feia vibrar aquell vetust camp com mai ho havia fet. Les noves generacions que no ho van veure, però que en canvi han tingut la fortuna de veure guanyar dues copes d’Espanya, no es poden imaginar el que allò va significar dins aquesta ciutat.

Els minuts passaven i ni tan sols la sortida de John Lauridsen donant un plus de qualitat al centre del camp no va pogué ajudar a que el joc del conjunt català donés els seus fruïts en forma del gol definitiu.
I es va arribar a la pròrroga en mig d’un ambient colossal, i quan ja aquesta moria inexorablement amb el pas dels minuts, quan la desgràcia (per a mi va ser una desgràcia des d’aquell any la tanda de penals) dels llançaments des de el punt de penal era ja un fet, Tommy N’Kono treu llarg de porteria, la pilota arriba fins a Soler que xuta Van de Walle rebutja com pot i al minut 119 i escaig, Pichi Alonso sol a boca de gol, introdueix l’esfèrica al fons de la porteria davant el deliri general de tota una afecció i de pràcticament tot un país (menys els més odiosos de sempre) ja que inclòs molts culés simpatitzaven aquells dies amb nostre equip amb la meravella de partits que oferien nostres jugadors.

Aquest gol passaria a la història del RCD Espanyol i no seria ja superat fins que dinou anys després en altres circumstàncies molt més tràgiques i decebedores Ferran Corominas va marcar el gol que tots sabeu en el temps d’afegit d’aquella infernal darrera jornada.

Per part del Bruges van jugar:

Club Bruges KV (entrenador: Henk Houwaart)
Phillippe van de Walle; Mamadou Tew, Serge Kimoni, Hugo Broos, Dennis van Wijk; Leo van der Elst (Ronny Rosenthal 65´), Franky van der Elst, Luc Beyens, Peter Crève (Alex Querter 101´); Kenneth Brylle-Larsen, Marc Degryse.

Gols: 1-0, Orejuela min. 10. 2-0, Losada min. 61. 3- 0, Pichi Alonso min. 119.

Àrbitre: Helmut Kohl (Austríac): Va amonestar a Zubillaga min. 55; Broos min. 58; Zuñiga min. 83; F. Van der Elst min. 92; Job min. 108 i a Quarter min. 127. Va expulsar amb vermella directe a Beyens al min. 42.

Incidències: Partit corresponent a la tornada de les semifinals de la copa de la UEFA. Davant 42.000 espectadors, és a dir, un ple absolut. El Bruges es va quedar amb nou homes, per l’expulsió de Beyens i la lesió en el minut 118 de Mamadou.

Ara us toca a vosaltres, els Campions de Copa del 2006, i davant teniu altre cop un rival de lo millor d’Europa, però esperem que un cop més, sabreu fer-vos dignes de la responsabilitat de portar aquesta samarreta, aquests colors i aquest escut i amb l’ajut de tota una afecció que aquest cop si, (o almenys ho esperem) ompli l’Estadi si no de gom a gom, si amb una entrada digne del que ens estem jugant.

¡ A seguir fent història !
¡ Glasgow ens espera !
¡ Visca l’Espanyol !