COMENTARI.

Tamudo: Entre els diners i els sentiments.

La noticia sobre l’interès del Villarreal CF per Tamudo, ha obert la capsa dels trons al RCD Espanyol. Molts son els socis que deixant-se portar per el cor uns i altres per el cap, donen durant els darrers dies, les seves legítimes opinions en els diferents fòrums d’opinió blanc i blaus.

Cal dir en primer lloc, que ve a ser un més dels molts jugadors “tocats” per diferents equips després de la gran temporada europea que els nois de Valverde han portat a terme. De moment sembla ser que tant el tècnic com el secretari tècnic, el senyor Paco Herrera tenen les idees bastant clares i no consentiran que es tornin a repetir les greus errades posteriors al desenllaç de Leverkusen quan es va destrossar tot l’equip i vàrem acabar perdent la categoria.

Però vet aquí que surt el tema de Tamudo. Amb aquest jugador la situació ja es totalment diferent. Els que pensen amb els diners, fan el raonament que l’edat del jugador, el que cobra (marca el sostre salarial) i el fet que ja ha assolit gairebé el màxim que pot dins del nostre club (només li falta a nivell personal superar a Argilés, en nombre de partits, i a Marañón en el total de gols en totes les competicions), seria un bon negoci vendre’l, recollir “pasta” fresca, i amb la mateixa solucionar molts temes (forats, nou estadi, reforçar quelcom l'equip, etc.). Els vuit o deu milions d'euros que el Villarreal està disposat a pagar, semblen un insult més que una oferta.

Però hi ha gent que considera que el lema “la força d’un sentiment” mai arrelarà dins la societat catalana, si només queda en simples paraules buides de contingut, si l’ídol de l’espanyolisme es traspassat.

S’ha de tenir en compte, que per molts nens, i ja no tant nens, es Raul Tamudo Montero el jugador més estimat.
Es aquell que ha aixecat dues copes del Rei (la segona com a capità) i ens ha salvat no en poques ocasions de tràngols que millor no anomenar.
Es aquell que plorava quan abandonava nostre entitat.
Es aquell que davant cent mil persones besa l’escut en el feu del club rival i en el darrer minut un cop els hi ha tret la lliga.
Es aquell que sempre celebra els gols davant els nanos de nostra pedrera que majoritàriament son culés de sentiment (els pares, la TV, l’escola, i la societat en que els ha tocat viure, així ho volen...), però que cada cop que veuen aquest noi de Santa Coloma, marcant, donant la cara per uns colors augmenta dia a dia el seu sentiment envers nostre club.

Però també es aquell que molta gent considerà que no compleix com a buc insígnia. Que no va a les emissores i diaris pericos. Que no va a les penyes.
Que a ell li paguen per jugar, però dins del seu rol també forma part de la seva obligació ajudar en tot el que és marketing, imatge i difusió de l’espanyolisme, i ell per el seu caràcter, tímid, i per discrepàncies sorgides amb el desenllaç del ex tècnic del Nàstic a la seva època dins l’Espanyol, no dona la satisfacció als oients o lectors del RCD Espanyol de sentir-lo o de llegir les seves opinions en certs mitjans.

“Ya les colamos el Armando Sà”. Deia l’altre dia l’As, reproduint suposats comentaris de la gent de Vila-Reial. Aquest és el problema i no altre. El club té que ser inflexible: Les clàusules s’han de respectar, o al menys del 85% com a mínim si es disposa de substitut. I només d’aquesta manera es farà un club gran. Si només un jugador surt de l’Espanyol ja haurà sigut un èxit total. I no es desfarà l’equip. Si comencem a vendre per quantitats reduïdes tots voldran marxar (per que quasi tothom té ofertes) i desfarem l’equip i no quedarà rés en caixa, per que quan no es té substituts, s’han de buscar, i els altres equips també ho saben que tens diners, i se t’aprofiten...

També Raul Tamudo tindria que sortir públicament i dir o que es queda al club de la seva vida, o que els diners poden més que rés i son els que mouen el món i vol marxar. Una cosa o l’altre per que tampoc en sembla correcte que per el que s’està publicant en diferents mitjans escrits el seu representant ja ha tingut contactes amb el Villarreal abans que el Consell tingués coneixement del tema, i mostra el seu malestar (parlant el representant per ell) davant la darrera decisió de declarar-lo intransferible i no negociar.

No es va fitxar a Portillo. Soldado tindrà moltes i millors ofertes cas que el Madrid estigui per la labor de deixar-lo marxar. Ignoro sobre quines hipòtesis treballa la secretaria tècnica, en cas de que qualsevol dels tres davanters marxi. Però no sol es qüestió dels diners i dels sentiments, si no dels possibles substituts que estiguin a la bast i que no minvin el potencial de l’equip... Per que si per Fernando Torres es paga 32 milions d’euros més Luis García (el del Liverpool), penseu que seria si l’Espanyol ven a Tamudo per 8 o 10 milions, i més tenint en compte com s’està movent el mercat les darreres setmanes i les quantitats que s’estan pagant per jugadors que no arriben ni al historial ni al bagatge demostrat per Tamudo.

Per cert, Sergio Sánchez parlant ara d’altre tema, va demanar perdó per les seves declaracions, (gest que l’honra) i va expressar el seu desig de quedar-se a l’Espanyol. Senyal inequívoca que aquells que el vam criticar en el seu moment teníem tota la raó; les seves declaracions van ser desafortunades, e impròpies d’un professional que encara pertanyia al RCD Espanyol, tot i que ell potser ho va oblidar, pensant-se que ja “pertanyia” al Madrid, que exerciria segur la clàusula i aquí ja no tornaria més.

Josep Maria.