ADÉU 2007...FELIÇ ANY 2008 A TOHOM !!!

Adéu 2007
Estem dient adéu a un any històric per el RCD Espanyol; 2007 serà recordat dins aquest nou Espanyol que sorgeix en les acaballes de l’estada a Montjuïc i davant el que serà el gran repte e il·lusió de tot l’espanyolisme, el trasllat al nou estadi de Cornellà – Prat.

Per segona vegada a la seva història vam arribar a una final continental. Aquesta, va cloure amb idèntic desenllaç (des del punt de penal); però la imatge que va oferir l’equip va ser totalment diferent i cal afegir-li tot el ressò que va produir que un equip perdés el títol imbatut i amb un jugador menys durant bona estona del partit i en una prorroga èpica gràcies a un col·legiat suïs que no va estar a l’alçada dels dos grans finalistes.

Un Espanyol que tot i la irregular marxa a la lliga en la temporada passada que va acabar amb un discret onzè lloc, va deixar-nos moments que mai oblidarem; el 3-1 davant l’etern rival a Montjuïc, i sobre tot els dos gols catalans i, legals de Raul Tamudo per contraposar a dos gols amb accent argentí, lletjos, aconseguits amb la astúcia del trampós, que van donar just càstig a qui pretén sempre fer valer els seus privilegis i el seu factor de preponderància per guanyar allò que no mereix per les vies legals.

Raul Tamudo es sens dubta, el personatge del 2007, a nivell futbolístic a Catalunya. Controvertit per a molts, tímid, amic dels seus amics, tot el que vulguin. Però ja és per mèrit propi el màxim realitzador de tota la història en lliga, aviat (més aviat del que us penseu vosaltres), serà el jugador que més cops hagi vestit la samarreta blanc i blava en lliga, i sols li falta aconseguir tres gols en un encontre com a espina clavada en el seu historial.

La lliga actual, amb els tretze encontres en que l’equip de Valverde està imbatut, les victòries a domicili davant el Valencia, Sevilla, Atlético, el triomf a casa davant el líder, i l’empat amb regust dolç davant el Barça son partits que deixen per la història els homes del “Txingurri”. Arribar a les festes nadalenques a un punt del màxim rival, tercers en zona Champions, era quelcom impensable quan altre cop vàrem incrementar la odiosa estadística perdent el primer encontre a l’Olímpic.

Ha estat l’any de l’explosió de Albert Riera, que l’ha permès jugar a la Selecció Espanyola amb Tamudo i Luis (altre fet digne de menció). La consolidació d’homes com Jarque, el mateix Luis, com a ídols del poble perico. El de la confirmació dels gols decisius, fonamentals en moments claus, d’en Ferran Corominas mentre desfulla la margarita amb l’amenaça de la seva marxa del Club. L’any de Walter Pandiani i Gorka Iraizoz, traspassats posteriorment després de ser les figures d’una UEFA que va fer trempar als espanyolistes com mai: El 4-0 davant els israelians, aquella semifinal davant un Werder Bremen, equip que en l’anterior (1988) no va pogué ser el rival a la final, per culpa d’aquells maleïts del Bayer 04, aquest cop tornava a caure, amb un 3-0 que aquest cop sí va ser suficient pels pericos i a més, confirmat amb altre triomf amb remuntada inclosa, a Bremen (1-2).

A més aquest 2007 que ja s’esgota en mig d’una Catalunya diferenciada com sempre per els riures i les llàgrimes, però a l’inrevés del que històricament ha succeït, aquest cop son els blanc i blaus els que gaudeixen, feliços i demostren el camí del canvi històric que aquesta terra necessita a nivell d’esport i particularment en el futbol.
Aquest canvi es manifesta, assolint el club fundat per catalans més important de la nostra terra, un augment significatiu de la seva massa social, arribant gairebé als 30.000 associats, que el permet encarar el futur amb un optimisme com mai en l’entitat.

Un any que ens va deixar un campionat de lliga del Juvenil A, del que potser s’esperava quelcom més en les següents competicions, i en el que amb la nova fornada, acaba l’any com a líder i amb totes les il·lusions del mon. Títols de lliga per els infantils de primer any, per el Cadet B, per el Prebenjamí, i un Campionat de Catalunya (Infantil) amb un tercer lloc a Brunete i un munt de subcampionats van ser el més destacat de nostra pedrera, que per damunt de resultats va tornar a ser (i continua sent-lo) decisiva a l’hora de nodrir al primer equip i al capdavant de la feina, un Espanyol B que amb problemes, patiments, i un començament molt complicat aquesta temporada, sembla veure ja la llum després de la foscor del túnel, en el difícil transitar per la Segona B.

Fruït d’això, Ángel Martínez, el darrer nou valor en alça d’un Espanyol triomfant; és normal en les alineacions del primer equip una mitjana de set jugadors formats al futbol base espanyolista, en una Ciutat Esportiva que ha viscut canvis a nivell dels camps, de noves oficines, gimnàs, etc. i de la que el consistori adrianenc ha requalificat una part en la que en un parell d’anys amb la remodelació urbanística d’aquella zona, es construirà en part d’ella ajudant a eixugar el deute històric de l’entitat.

La mala sort en aquest any gloriós ha estat per el femení. Primer, amb una lliga que es va escapar al darrer sospir, mediatitzada per la decisió del CSDD d’acceptar el recurs de l’Athletic Club que revocava la sentència del mateix organisme que deixava sense efecte una decisió d’alineació indeguda dictada per el Comité de Competición de la RFEF en el seu dia. En un dramàtic desenllaç, els nervis van passar factura a tots dos contendents i cap dels dos equips va ser capaç d’imposar-se en els dos darrers encontres, deixant la sort del títol a una decisió que encara avui és pendent de resolució a la justícia ordinària.

Tampoc en la Copa de la Reina es va pogué assolir el títol tot i la brillant classificació per la final, en la que el Llevant va estar més afortunat, en un matí esperpèntic viscut en un camp impropi d’una final, en el que els aeroports van tornar a jugar altra mala passada a l’Espanyol, en aquest cas amb els equipatges.

La decisió de donar un canvi a l’equip amb el relleu a la banqueta per motius extra esportius, no ha fructificat a nivell de resultats ni de joc, amb un campionat en el que la lesió greu de l’estendard del femení, Adriana Martín, ha vingut a empitjorar encara més, una marxa de l’equip ja per sí, per sota de les previsions, en una categoria que és diu “que està més igualada que mai”, però la realitat és que el líder li treu 15 punts a les espanyolistes i 34 al darrer classificat en tretze encontres disputats.

Consolidació de l’Associació d’Esports Blanc i Blau que a nivell de l’atletisme (no reconegut com a secció per part del Consell) amb els colors i l’escut, han passejat per els pobles de Catalunya, d’Espanya, i del món, l’esperit de lluita i de sacrifici d’un equip orfe de nom, però amb la qualitat humana dels seus membres i amb grans èxits simbolitzats com a referent per la història de l’atletisme espanyol, amb la medalla de bronze de Maria Vasco al passat Mundial d’Osaka.

Estrena del CB Olesa amb el nom d’Espanyol com a part de la seva nomenclatura, dins la màxima categoria del bàsquet nacional femení en detriment del Universitari Barça; mentre uns desfan, altres intenten construir...
Amb tot, no es hi falta raó als que pensen que és un greuge amb l’atletisme, que gratuïtament no poden competir amb nostre nom.
Amb un principi difícil, sembla que les noies del Olesa – Espanyol ja li han agafat el pols a la competició màxima del bàsquet estatal.

En aquest any que esgota els seus darrers instants, és l’any en que el poble perico ha pogut constatar, veure amb el seus propis ulls (incrèduls moltes vegades), forjada aquesta incredulitat amb la força dels pals rebuts, dels cops d’infortuni suportats, com, poc a poc s’alçava al cel l’esquelet del nou estadi de Cornellà – Prat, iniciant-se un compte enrera que tots, absolutament tots els pericos, portem ja gravat a la nostre ment, mentre els més afortunats ja han escollit seient per la nova llar blanc i blava.

L’estabilitat de l’entitat, a nivell social i accionarial s’ha vist confirmada amb la darrera Junta General, amb una pau històricament difícil d’aconseguir, però que el gran moment que viu la societat, ha fet que inclòs els opositors hagin afluixat sensiblement amb el silenci (trencat algun cop, amb desafortunades i airades declaracions) del principal accionista de l’entitat.

A nivell social, les enormes discrepàncies en certs temes, recullen perfectament la pluralitat d’un Club, que és un ampli ventall ideològic unit per uns colors forjats amb una història de patiment i glòria en comptades però gaudides ocasions, que ens uneix a tot el poble perico.

Un any per sentir-nos tots contents, però no per dormir-se en els llorers de l’èxit, si no per continuar el difícil camí de convertir el RCD Espanyol, gran en història i en sentiment, en una entitat gran dins el futbol espanyol i europeu, i en el difícil camí en el que tots aportem nostre granet de sorra, de fer-se un lloc digne, sense greuges, sense imposicions ni vassallatges en una Catalunya real més plural del que la Catalunya oficial vol imposar sistemàticament, al mon del futbol.

Per últim, desitjar-vos a tots els lectors, una bona sortida i entrada d’any, i un feliç 2008 per a tots, amb tot el meu SENTIMENT PERICO.