Diumenge passat a la Ciutat Esportiva, els que veu assistir-hi per intentar donar ànims al nostre necessitat Espanyol B, hauríeu pogut reconèixer entre els presents, a un senyor ros, que es va asseure a la lateral descoberta.
En efecte, era John Lauridsen, l’ estranger de més qualitat (en la meva opinió personal) que ha tingut el RCD Espanyol, al menys en les darreres tres dècades.
John Mikelsen Lauridsen, nascut a Ribe (Dinamarca) el 2 d’Abril de 1959 va començar la seva carrera futbolística al seu país al Esbjerg FB en 1978. Un any després va conquerir el seu primer títol formant part d’aquell club. En 1981 va accedir per primer cop a la selecció danesa.
A mitja temporada 1981-82 va tenir ocasió de convèncer a un desconfiat Maguregui, que malgrat les seves primeres impressions totalment contraries al fitxatge (sobre tot de caire físiques) , després de veure’l entrenar, el “Magu” que tenia bon ull per això del futbol, no li van quedar dubtes de que es tractava d’un gran jugador.
Va debutar en un partit de Copa a la Romareda, en el que el Real Zaragoza a Sarrià davant un Espanyol molt desencertat (i un Espinosa a la porta encara més), va passar per sobre l’Espanyol com i de la manera que va volgué deixant l’eliminatòria sentenciada en l’anada. Llavors, el “Magu”, en la tornada a les terres de l’Ebre, va creure que era un bon moment per fer debutar (sense la pressió del resultat) aquell noiet rosset que tant maneres apuntava.
I així va començar la llarga carrera del gran danès entre nosaltres. Va debutar en lliga un 3 de gener de 1982 davant un Hércules (amb més dolenta fortuna que Raul Tamudo) perdent 0-1, però les grans actuacions de John el farien l’ídol de tot una generació d’espanyolistes.
Encara guardo una de les pàgines d’un dels diaris d’informació general que després d’aquell derbi famós del 28/03/82 en el que els espanyolistes van fer mossegar la pols als nostres rivals ciutadans (per darrer cop i han passat 26 anys!) amb un titular que ho deia tot: “LAURIDSEN, MAESTRO”. Allà, al Camp Nou amb aquell 1-3 (amb gol a Artola inclòs, el segon) el danès es va doctorar com un dels millor migcampistes que hem tingut.
Les seves passades, canvis de joc a l’altre banda per la incorporació dels laterals, els seus llançaments llunyans i en lliures directes van fer història i van marcar tot una època al nostre club. Aquell estiu després del mundial, el club va incorporar a un porter que havia destacat amb la seva selecció al Mundial disputat a Espanya; N’Kono. Formant parella amb ell (llavors només hi havia places per a dos jugadors que no tinguessin nacionalitat espanyola) van protagonitzar una de les èpoques daurades del espanyolisme, primer amb Xavier Azkargorta (no a nivell de resultat però si a nivell de joc) i sobre tot amb Javier Clemente.
L’Espanyol amb el danès com a referent d’aquella generació de joves jugadors va assolir el màxim a la lliga (amb la repetició d’un tercer lloc en una llarga lliga de 42 partits, la del “play off”) i a la temporada següent el subcampionat europeu de la Copa de la UEFA.
L’ego, la supèrbia d’aquell basc que va començar mica a mica a enemistar-se amb tothom sobre tot quan el club no el va deixar marxar a clubs més importants (tenia una clàusula que l’entitat que el volgués havia de pagar al RCDE 70 milions de pessetes de l’època), l’enfrontament amb un dels dos diaris esportius que llavors només hi havia i en concret amb un dels seus redactors principals, que tots coneixeu per estar ara a la sucursal catalana d’un diari esportiu madrileny, les males relacions amb determinats jugadors (el clan basc dominava ja única i exclusivament la ment del de Barakaldo), van fer que el danès anés desapareixent de les alineacions. I el que al principi era rotació, o qüestions tècniques (volia jugadors guerrillers, “obreros” com li agradava dir al basc) va acabar obrint-se una esquerda greu entre ambdós persones.
Clemente, va ser cruel amb John Lauridsen, i ho va pagar no només el danès si no el propi RCD Espanyol. Tots els que ho vàrem viure, recordem amb pena i llàgrimes encara a dia d’avui el que hagués pogut ser aquella final quan es va avançar el Bayer Leverkussen i quan miràvem a la banqueta, allà no hi era Lauridsen, per reconduir l’encontre o anotar el gol salvador. L’havia deixat com a signe de la seva prepotència, a la grada. I després d’aquell dramàtic final, ho va tornar a fer davant la passivitat e incompetència d’una junta directiva (Baró – Martorell) el següent encontre davant el Logroñés en el que amb l’empat a zero tots dos equips es mantenien a primera.
Sense acomiadar-se al terreny de joc, va emprendre camí de Màlaga, (el seu següent club) i amb ell tota una fornada de grandiosos jugadors van marxar víctimes d’aquell egòlatra: (Soler i Valverde traspassats per el nefast Martorell que era qui manava en el Club, mentre el president es dedicava als seus “affaires” a la LFP i als seus negocis a la capital, i una sèrie de jugadors que feia moltes temporades que jugaven junts van marxar fastiguejats del basc, com eren Job, Miguel Ángel, Zúñiga, Márquez i Mauri. Aquest dos darrers acabaven contracte. N’Kono, al que també li havia demanat Clemente a Martorell que el fessin fora va salvar-se per que Martorell en aquest cas no va cedir...
El resultat, el descens a segona. Vint jornades sense guanyar, i onze negatius, i quan en sortíem amb Pepe Mauri a la banqueta, una rebel•lió en el vestidor dels clementistes van “obligar” a la junta a col•locar a un trio vergonyós que no va pogué evitar l’ anunciat descens. Mentre, John en el Màlaga va aguantar la primera temporada amb més pena que glòria, i en la segona va ser acomiadat durant la temporada sent cedit a la seva terra natal. Afortunadament allò va evitar un duel dramàtic i fratricida entre l’equip que li pagava, al que es devia (Málaga) i el club dels seus amors (ja lliurat del basc, l’Espanyol). Aquell plet promocional a la Rosaleda (amb el darrer penal de la tanda llençat per Jaro als núvols quan l’Espanyol s’hagués pogut quedar sense pujar) el va viure John amb la resignació i la pena, però al mateix temps amb la alegria interior que el seu Espanyol havia tornat entre els grans. Al Ejsberg va acabar la seva carrera com a professional, el club d’on havia sorgit.
Va disputar 213 encontres de lliga amb l’Espanyol, 58 amb el conjunt malagueny. 26 gols en lliga amb els pericos i 3 amb els andalusos. En la memòria de tots, aquells dos gols en aquella UEFA, el que va marcar a Sant Siro davant l’Inter (l’únic de cap en tota la seva carrera i que va significar l’empat a un al darrer sospir del matx) i el que va marcar d’un obús llunyà de falta directa davant el Vitkovitce txec, als quarts de final.
Sempre que les seves obligacions li permeten, el danès visita Barcelona i mai deixa de visitar-nos com a membre patró de la Fundació i jugador dels Veterans. L’hivern passat va disputar l’encontre entre els subcampions europeus pericos i l’equip campió a Mestalla 2000.
Mai te un no per aquest Club. Nosaltres el seguirem recordant amb nostàlgia, amb estima, i sobre tot com un dels més grans jugadors espanyolistes de tots els temps. En votació popular al diari Blanc i Blau, els lectors els van col•locar com a titular de l’equip del Segle XX perico. A l’alçada dels Zamora, Tin Bosch, Teruel, Argilés, Parra, Marcet, Arcas, Marcial, José Maria, Solsona, Glaría, per citar-ne uns quants.
Fins una altre, John. !
En efecte, era John Lauridsen, l’ estranger de més qualitat (en la meva opinió personal) que ha tingut el RCD Espanyol, al menys en les darreres tres dècades.
John Mikelsen Lauridsen, nascut a Ribe (Dinamarca) el 2 d’Abril de 1959 va començar la seva carrera futbolística al seu país al Esbjerg FB en 1978. Un any després va conquerir el seu primer títol formant part d’aquell club. En 1981 va accedir per primer cop a la selecció danesa.
A mitja temporada 1981-82 va tenir ocasió de convèncer a un desconfiat Maguregui, que malgrat les seves primeres impressions totalment contraries al fitxatge (sobre tot de caire físiques) , després de veure’l entrenar, el “Magu” que tenia bon ull per això del futbol, no li van quedar dubtes de que es tractava d’un gran jugador.
Va debutar en un partit de Copa a la Romareda, en el que el Real Zaragoza a Sarrià davant un Espanyol molt desencertat (i un Espinosa a la porta encara més), va passar per sobre l’Espanyol com i de la manera que va volgué deixant l’eliminatòria sentenciada en l’anada. Llavors, el “Magu”, en la tornada a les terres de l’Ebre, va creure que era un bon moment per fer debutar (sense la pressió del resultat) aquell noiet rosset que tant maneres apuntava.
I així va començar la llarga carrera del gran danès entre nosaltres. Va debutar en lliga un 3 de gener de 1982 davant un Hércules (amb més dolenta fortuna que Raul Tamudo) perdent 0-1, però les grans actuacions de John el farien l’ídol de tot una generació d’espanyolistes.
Encara guardo una de les pàgines d’un dels diaris d’informació general que després d’aquell derbi famós del 28/03/82 en el que els espanyolistes van fer mossegar la pols als nostres rivals ciutadans (per darrer cop i han passat 26 anys!) amb un titular que ho deia tot: “LAURIDSEN, MAESTRO”. Allà, al Camp Nou amb aquell 1-3 (amb gol a Artola inclòs, el segon) el danès es va doctorar com un dels millor migcampistes que hem tingut.
Les seves passades, canvis de joc a l’altre banda per la incorporació dels laterals, els seus llançaments llunyans i en lliures directes van fer història i van marcar tot una època al nostre club. Aquell estiu després del mundial, el club va incorporar a un porter que havia destacat amb la seva selecció al Mundial disputat a Espanya; N’Kono. Formant parella amb ell (llavors només hi havia places per a dos jugadors que no tinguessin nacionalitat espanyola) van protagonitzar una de les èpoques daurades del espanyolisme, primer amb Xavier Azkargorta (no a nivell de resultat però si a nivell de joc) i sobre tot amb Javier Clemente.
L’Espanyol amb el danès com a referent d’aquella generació de joves jugadors va assolir el màxim a la lliga (amb la repetició d’un tercer lloc en una llarga lliga de 42 partits, la del “play off”) i a la temporada següent el subcampionat europeu de la Copa de la UEFA.
L’ego, la supèrbia d’aquell basc que va començar mica a mica a enemistar-se amb tothom sobre tot quan el club no el va deixar marxar a clubs més importants (tenia una clàusula que l’entitat que el volgués havia de pagar al RCDE 70 milions de pessetes de l’època), l’enfrontament amb un dels dos diaris esportius que llavors només hi havia i en concret amb un dels seus redactors principals, que tots coneixeu per estar ara a la sucursal catalana d’un diari esportiu madrileny, les males relacions amb determinats jugadors (el clan basc dominava ja única i exclusivament la ment del de Barakaldo), van fer que el danès anés desapareixent de les alineacions. I el que al principi era rotació, o qüestions tècniques (volia jugadors guerrillers, “obreros” com li agradava dir al basc) va acabar obrint-se una esquerda greu entre ambdós persones.
Clemente, va ser cruel amb John Lauridsen, i ho va pagar no només el danès si no el propi RCD Espanyol. Tots els que ho vàrem viure, recordem amb pena i llàgrimes encara a dia d’avui el que hagués pogut ser aquella final quan es va avançar el Bayer Leverkussen i quan miràvem a la banqueta, allà no hi era Lauridsen, per reconduir l’encontre o anotar el gol salvador. L’havia deixat com a signe de la seva prepotència, a la grada. I després d’aquell dramàtic final, ho va tornar a fer davant la passivitat e incompetència d’una junta directiva (Baró – Martorell) el següent encontre davant el Logroñés en el que amb l’empat a zero tots dos equips es mantenien a primera.
Sense acomiadar-se al terreny de joc, va emprendre camí de Màlaga, (el seu següent club) i amb ell tota una fornada de grandiosos jugadors van marxar víctimes d’aquell egòlatra: (Soler i Valverde traspassats per el nefast Martorell que era qui manava en el Club, mentre el president es dedicava als seus “affaires” a la LFP i als seus negocis a la capital, i una sèrie de jugadors que feia moltes temporades que jugaven junts van marxar fastiguejats del basc, com eren Job, Miguel Ángel, Zúñiga, Márquez i Mauri. Aquest dos darrers acabaven contracte. N’Kono, al que també li havia demanat Clemente a Martorell que el fessin fora va salvar-se per que Martorell en aquest cas no va cedir...
El resultat, el descens a segona. Vint jornades sense guanyar, i onze negatius, i quan en sortíem amb Pepe Mauri a la banqueta, una rebel•lió en el vestidor dels clementistes van “obligar” a la junta a col•locar a un trio vergonyós que no va pogué evitar l’ anunciat descens. Mentre, John en el Màlaga va aguantar la primera temporada amb més pena que glòria, i en la segona va ser acomiadat durant la temporada sent cedit a la seva terra natal. Afortunadament allò va evitar un duel dramàtic i fratricida entre l’equip que li pagava, al que es devia (Málaga) i el club dels seus amors (ja lliurat del basc, l’Espanyol). Aquell plet promocional a la Rosaleda (amb el darrer penal de la tanda llençat per Jaro als núvols quan l’Espanyol s’hagués pogut quedar sense pujar) el va viure John amb la resignació i la pena, però al mateix temps amb la alegria interior que el seu Espanyol havia tornat entre els grans. Al Ejsberg va acabar la seva carrera com a professional, el club d’on havia sorgit.
Va disputar 213 encontres de lliga amb l’Espanyol, 58 amb el conjunt malagueny. 26 gols en lliga amb els pericos i 3 amb els andalusos. En la memòria de tots, aquells dos gols en aquella UEFA, el que va marcar a Sant Siro davant l’Inter (l’únic de cap en tota la seva carrera i que va significar l’empat a un al darrer sospir del matx) i el que va marcar d’un obús llunyà de falta directa davant el Vitkovitce txec, als quarts de final.
Sempre que les seves obligacions li permeten, el danès visita Barcelona i mai deixa de visitar-nos com a membre patró de la Fundació i jugador dels Veterans. L’hivern passat va disputar l’encontre entre els subcampions europeus pericos i l’equip campió a Mestalla 2000.
Mai te un no per aquest Club. Nosaltres el seguirem recordant amb nostàlgia, amb estima, i sobre tot com un dels més grans jugadors espanyolistes de tots els temps. En votació popular al diari Blanc i Blau, els lectors els van col•locar com a titular de l’equip del Segle XX perico. A l’alçada dels Zamora, Tin Bosch, Teruel, Argilés, Parra, Marcet, Arcas, Marcial, José Maria, Solsona, Glaría, per citar-ne uns quants.
Fins una altre, John. !
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada