Lara abandona el vaixell: Camí Lliure al “duopoli” Sánchez Llibre - Condal.
Es van aclarint les coses a Can Perico. L’editor José Manuel Lara ha comprès després de molt temps que malgrat que l’Espanyol sigui una SAD, també té un factor sentimental tant o més important que la pròpia dinàmica d’una societat merament mercantilista, i ha abandonat el vaixell. Ja dèiem en l’anterior comentari envers la renovació de Pedro Tomás, que el senyor Lara volia quedar bé davant l’espanyolisme, com si fos el seu missatge pòstum (futbolísticament parlant) al poble perico. I que millor que vendre a Condal, Dani i afins, les accions famoses heretades del seu pare, i tenir content per fi i sense que serveixi de precedent, al “populacho” com ell segur deu pensar...
També dèiem que després del auto - exercici d’amnèsia total que el poble perico havia fet després d’aquest trepidant final de lliga de l’Espanyol, l’oposició havia abandonat el camp de batalla, amb armament i homes inclosos, davant la victòria inapel•lable del danisme triomfant.
Al igual que en aquella pel•lícula espanyola “las bicicletas son para el verano”, després d’acabar el fratricida combat de la contesa “incivil”, es pronunciava aquella lapidaria frase... “Esto no es la paz; sino la victoria”.... Perfectament aplicable al cas perico. No ha estat el consens entre ambdós màxims accionistes, no ha estat la pau social en el club perfectament assumida per tots, sense rancúnies ni odis, sense vencedors ni vençuts, si no que es pot dir allò de que el que hi ha és “la victòria”. La de Dani i Condal i els seus sobre l’arrogància i la prepotència d’algú que mai ha pogut entendre que l’espanyolisme no es compra amb diners per molts que en tingui. Que bona part de l’espanyolisme mai li ha perdonat a aquesta família (repeteixo família, no és tema solament de José Manuel), que per recuperar els avals, participessin directament com a promotors d’una idea cruel i poc clara, com va ser la venda dels terrenys de Sarrià i de la “Chatarra” a un preu ridícul, (menys que un traspàs d’un futbolista a la lliga espanyola), i l’Espanyol fos ridiculitzat durant molts anys, i les seves gents els hi travessés el cor, com si els hi hagués clavat una espasa, mentre sonava l'explosió de la dinamita en l'Estadi.
Això que li dic aquí, ja li vaig dir en la tribuna d’oradors en aquella famosa junta d’Accionistes en la que el senyor Claudio Biern es postular com alternativa. Les coses s’han de dir a la cara, i així ho vaig fer en el seu moment expressant el meu sentir.
José Manuel mai s’ha volgut involucrar en l’Espanyol. La seva postura de deixar fer a Dani (tot i que ell sempre ha cregut que no era viable el projecte i que era perniciós), votant en blanc, abstenint-se, era ni més ni menys que una fugida endavant, una manera de retirar-se del panorama de manera progressiva, sense tenir cap més obligació envers el club que dir la seva en comptades ocasions amb opinions més o menys desafortunades ( a judici de cadascú, aquest apunt). Ell tenia una ocasió de guanyar-se el crèdit del poble perico. Fer com Dani ha fet: Avalar, sponsoritzar, i si feia falta (que la fa) posar diners fitxant jugadors. Res de res.... No es va semblar ni al seu pare ni germà, que en pau descansin, tot i que també d’aquests es podria dir molt i molt; però no es podia negar que estimaven al club, encara fos a la seva manera...
Qvo Vadis Espanyol?.
Per lo que sembla, a una situació de domini absolut dels Sánchez Llibre i Condal... No sé si això es bona noticia pas, per l’Espanyol. L‘entitat ha d’estar per sobre de les persones, i aquí sembla que certes persones son l’entitat; El RCD Espanyol té el perill greu que pot deixar de ser dels seus accionistes (dels 10.000, encara que el poder real estigui en poques mans) per ser un “corralito” particular d’aquests dos senyors. El senyor Lara hagués pogut tenir el detall de vendre a la massa social les seves accions, en comptes d’incrementar més la cartera d’aquest conseller i per lògica, el poder dels Sánchez Llibre. No ha tingut el detall ni en triar una data menys significativa que la històrica d’ahir, emulant al “gran” Josep Creuheras quan també va dimitir en aquella data significativa de la primera pedra de Sadrià...
Per que jo crec que pel nostre Espanyol, lo millor és que segueixi sent una institució de tots i on les decisions s’hagin de prendre en un consell d’administració que hagi sorgit fruït de l’elecció de la massa accionarial, amb l’acord dels vint o trenta accionistes majoritaris i el assentiment de la resta que encara fins avui, decidien en mig de la igualtat dels dos blocs on es decantava el poder a la SAD, i no en una fàbrica de Vilassar o en uns magatzems de Montcada i Reixac...
Es van aclarint les coses a Can Perico. L’editor José Manuel Lara ha comprès després de molt temps que malgrat que l’Espanyol sigui una SAD, també té un factor sentimental tant o més important que la pròpia dinàmica d’una societat merament mercantilista, i ha abandonat el vaixell. Ja dèiem en l’anterior comentari envers la renovació de Pedro Tomás, que el senyor Lara volia quedar bé davant l’espanyolisme, com si fos el seu missatge pòstum (futbolísticament parlant) al poble perico. I que millor que vendre a Condal, Dani i afins, les accions famoses heretades del seu pare, i tenir content per fi i sense que serveixi de precedent, al “populacho” com ell segur deu pensar...
També dèiem que després del auto - exercici d’amnèsia total que el poble perico havia fet després d’aquest trepidant final de lliga de l’Espanyol, l’oposició havia abandonat el camp de batalla, amb armament i homes inclosos, davant la victòria inapel•lable del danisme triomfant.
Al igual que en aquella pel•lícula espanyola “las bicicletas son para el verano”, després d’acabar el fratricida combat de la contesa “incivil”, es pronunciava aquella lapidaria frase... “Esto no es la paz; sino la victoria”.... Perfectament aplicable al cas perico. No ha estat el consens entre ambdós màxims accionistes, no ha estat la pau social en el club perfectament assumida per tots, sense rancúnies ni odis, sense vencedors ni vençuts, si no que es pot dir allò de que el que hi ha és “la victòria”. La de Dani i Condal i els seus sobre l’arrogància i la prepotència d’algú que mai ha pogut entendre que l’espanyolisme no es compra amb diners per molts que en tingui. Que bona part de l’espanyolisme mai li ha perdonat a aquesta família (repeteixo família, no és tema solament de José Manuel), que per recuperar els avals, participessin directament com a promotors d’una idea cruel i poc clara, com va ser la venda dels terrenys de Sarrià i de la “Chatarra” a un preu ridícul, (menys que un traspàs d’un futbolista a la lliga espanyola), i l’Espanyol fos ridiculitzat durant molts anys, i les seves gents els hi travessés el cor, com si els hi hagués clavat una espasa, mentre sonava l'explosió de la dinamita en l'Estadi.
Això que li dic aquí, ja li vaig dir en la tribuna d’oradors en aquella famosa junta d’Accionistes en la que el senyor Claudio Biern es postular com alternativa. Les coses s’han de dir a la cara, i així ho vaig fer en el seu moment expressant el meu sentir.
José Manuel mai s’ha volgut involucrar en l’Espanyol. La seva postura de deixar fer a Dani (tot i que ell sempre ha cregut que no era viable el projecte i que era perniciós), votant en blanc, abstenint-se, era ni més ni menys que una fugida endavant, una manera de retirar-se del panorama de manera progressiva, sense tenir cap més obligació envers el club que dir la seva en comptades ocasions amb opinions més o menys desafortunades ( a judici de cadascú, aquest apunt). Ell tenia una ocasió de guanyar-se el crèdit del poble perico. Fer com Dani ha fet: Avalar, sponsoritzar, i si feia falta (que la fa) posar diners fitxant jugadors. Res de res.... No es va semblar ni al seu pare ni germà, que en pau descansin, tot i que també d’aquests es podria dir molt i molt; però no es podia negar que estimaven al club, encara fos a la seva manera...
Qvo Vadis Espanyol?.
Per lo que sembla, a una situació de domini absolut dels Sánchez Llibre i Condal... No sé si això es bona noticia pas, per l’Espanyol. L‘entitat ha d’estar per sobre de les persones, i aquí sembla que certes persones son l’entitat; El RCD Espanyol té el perill greu que pot deixar de ser dels seus accionistes (dels 10.000, encara que el poder real estigui en poques mans) per ser un “corralito” particular d’aquests dos senyors. El senyor Lara hagués pogut tenir el detall de vendre a la massa social les seves accions, en comptes d’incrementar més la cartera d’aquest conseller i per lògica, el poder dels Sánchez Llibre. No ha tingut el detall ni en triar una data menys significativa que la històrica d’ahir, emulant al “gran” Josep Creuheras quan també va dimitir en aquella data significativa de la primera pedra de Sadrià...
Per que jo crec que pel nostre Espanyol, lo millor és que segueixi sent una institució de tots i on les decisions s’hagin de prendre en un consell d’administració que hagi sorgit fruït de l’elecció de la massa accionarial, amb l’acord dels vint o trenta accionistes majoritaris i el assentiment de la resta que encara fins avui, decidien en mig de la igualtat dels dos blocs on es decantava el poder a la SAD, i no en una fàbrica de Vilassar o en uns magatzems de Montcada i Reixac...
.jpg)
2 comentaris:
No em sap greu, gens... ben al contrari... Em fan certa llàstima, però, molts pericos -i alguna que altra penya-, carregats, possiblement, de bona voluntat, que han vist en aquest sinistre personatge, durant molts anys, una mena de salva-pàtries o de referent per al nostre futur...
A tots ells, sobtadament, se'ls ha acabat l'esperança i tots els arguments que han fet servir per desqualificar a Dani i "als seus palmeros", han desaparegut de la nit al dia. Vist el desenllaç, què il•lusos que han estat en tant de temps. Ja no té gaire sentit l'APMAE, ni el 3.0 té cap futur... Ara tots a "menjar mongetes" i a aplaudir força, perquè cap instrument de pressió o de censura quedarà en el club de l’autocomplaença, que no sigui de forma irrellevant i testimonial. J.Ll.
Aquesta és una de les conseqüències de la creacio de les SAD. Ara encara que Dani se'n vagi qualsevol decisió que es prengui haurà de tenir el seu vist-i-plau, perquè Dani i Condal remen en la mateixa direcció.
Almenys esperem que deixi les decisions executives a mans d'algú que en sàpiga més i que porti sava nova. Aquest algú podria ser un president executiu o un conseller-delegat. Posats a triar entre Condal i Collet em quedo amb el segon amb els ulls clucs.
Serrallonga
Publica un comentari a l'entrada