DANI JARQUE, UNA VIDA DE BLANC I BLAU

Foto cedida per GRAN PERICO i corresponent a la Final de Lleó, en el moment de recollir la medalla, després de proclamar-se campió de la Copa del Rei davant el R. Madrid. Agraïm sincerament per aquest gest, a Gran Perico .

Amistós a Peralada.

Una historia en blanc i blau

Daniel Jarque González havia nascut a Barcelona, l’1 de gener de 1983, i en el Club Cooperativa de Sant Boi havia donat les primeres passes com a futbolista, destacant pel seu físic i qualitat.

L’Espanyol es va fixar amb ell, i el va incorporar als dotze anys en edat infantil al conjunt perico. Progressant en les diverses etapes del futbol base, va ser quan va arribar al Juvenil entrenat per “Tintín” Márquez quan ocupar la demarcació que acabaria sent habitual en ell, el centre de la defensa, en comptes del mig del camp.

Amb el Juvenil, guanyar a Lleó la Copa del Rei Juvenil (la primera de les tres que el conjunt perico ha assolit a la seva història). A l’estadi Antonio Amilivia de la capital lleonesa, un 24 de Juny de 2001, l’equip perico aconsegueix derrotar 2-0 amb gols de Mai (penal) i d’un noi de 15 anys que tots pensàvem podia ser el futur de nostre club, la joia de la pedrera espanyolista, Jonathan Soriano. Aquells jugadors que van fer historia juntament amb Dani Jarque, eren: Manel a la porteria, Marc Bertrán, Carlos García i Miquel en defensa junt a Dani, al mig del camp, Mai, Jaime Delgado, Crusat i Ceballos en les bandes, Jacinto i Javi en la punta d’atac, amb les aportacions de Siscu, Francolí i l’esmentat Jonathan.


Dani Jarque assolir el seu segon gran èxit esportiu, al formar part i liderar junt a José Antonio Reyes aquella generació espanyola de 1983, que va participar i guanyar el Campionat d’Europa sots 19 a Noruega. Espanya formava part d’un grup amb les seleccions de República Txeca, Eslovàquia i l’amfitriona Noruega. Aquell equip en el que també ho formaven part jugadors del combinat campió sots-16 de 2001 (Torres, Iniesta, Moya), va arribar a la final després d’empatar a un davant Txequia, golejar 3-0 a Noruega, i remuntar 3-1 davant Eslovàquia. A la final, l’Alemanya de Ullie Stielike (28/07/2001), i victòria 1-0 (Torres) i Dani es proclama campió d’Europa sots-19.

La temporada 2001/02, Dani Jarque jugarà al filial del RCD Espanyol, tot i que tant ell com el seu amic i company Ferran Corominas, participaran en la Copa de Campions Juvenil a fi de reforçar al conjunt de “Tintín” Márquez, que aquell any l’Espanyol disputa com a campió de lliga de Divisió d’Honor al camp de los Juegos del Mediterráneo a Almería,. No es podia superar al Real Zaragoza en un injust encontre en el que els blanc-i-blaus van perdre 1-2 (gol de Coro) quan per les moltes ocasions que disposaren mereixien l’empat que els hi hagués donat el passi a la gran final.


Després, va jugar durant dues temporades l’Espanyol B, (2002/03 i 2003/04), però entre mig d’elles va arribar el moment esperat per a tot futbolista; debutar a Primera Divisió. Ho va fer substituint en els darrers minuts de joc a Domoraud, (20/10/2002 en aquell Espanyol: 2 – Recreativo: 0, hores després de la destitució de Juande, amb aquell estatrosfèric gol de Roger des de més de mig camp -54 metres -, amb Ramón Moya d’entrenador perico). Va disputar sis encontres amb el primer equip i en la temporada següent, la que l’equip es va salvar en el darrer encontre davant el Real Murcia, va disputar nou encontres de lliga.

Va ser amb el tècnic de Meñaka, Miguel Ángel Lotina, amb qui ja va tenir dorsal i fitxa del primer equip i de seguida es va acabar convertint en un fix de les alineacions blanc i blaves, disputant el primer any 21 encontres de lliga amb 1743 minuts i 1 de copa, marcant un gol. En totes les temporades posteriors jugarà més de trenta encontres per temporada sent indiscutible en les alineacions a l’eix de la defensa.

Aquella temporada 2004/05, (la primera de Lotina al front de l’equip) l’Espanyol va estar a punt de tocar la glòria esportiva (privat per la injusta decisió d’aquell línier de Iturralde González a El Sádar de Pamplona), de classificar-se per la Champions League. La Uefa va ser el premi menor. Destacar l’encontre en el que l’Espanyol després de 20 anys, puntuava al Camp Nou, (22/12/85) amb un encontre en el que jugant de mig centre defensiu, el de Sant Boi va ser injustament expulsat, i també acabaria amb el resultat inicial d’empat a zero.

Aquella temporada 2005/06, segona amb Lotina al front de l’equip, disputarà 34 encontres de lliga amb un total de 3010 minuts, aconseguint quatre gols.
Serà la temporada en la que el conjunt alemany del Shalke 04 barra el pas als espanyolistes en setzens de final de la UEFA, i la que l’Espanyol es proclama campió de Copa del Rei (sis anys després de Mestalla), vencent al Santiago Bernabeu per 4-1 al Real Zaragoza, botxí de, Atlético de Madrid, FC Barcelona, i Real Madrid en les eliminatòries prèvies.

Formant aquell 12 d’abril de 2006 amb Kameni, Zabaleta, Dani Jarque, Lopo, David García, Ito, Costa, Fredson, De la Peña, Luis García i Raul Tamudo, i al segon temps, Moisés, Coro i Pandiani, l’Espanyol escombra del camp en el segon període als aragonesos, després que Tamudo avancés als pericos, Ewerthon empatés, i Luis García passes a la historia completant el segon doble en finals (el primer el va aconseguir Jorge en 1940). Coro fent el tercer deixava vista per a sentència la final que arrodonir com hem dit, Luis amb un quart i definitiu gol. Jarque, (que formava parella a l’eix de la defensa amb Lopo, altre noi sorgit de la pedrera però que deixarà l’equip jugant el seu darrer encontre), com tot l’equip i tot l’espanyolisme viurà en primera persona aquell triomf en les celebracions de la Plaça de Sant Jaume i les fonts de Montjuïc.

Però aquell any encara tindria sorpreses i a poc de ser molt desagradables: L’equip no s’acaba de recuperar, perd 4-0 davant el Valencia en la ressaca del títol, s’enfonsa davant el Depor després de marcar primer, i acaba patint per salvar la pell en un encontre en el que la Real Sociedad defensant el 0-0 i el gol en el darrer tram de l’Alavés davant el Deportivo, envia a segona a falta de segons per cloure el dramàtic encontre, al conjunt espanyolista. En temps d’afegit, mentre Montjuïc plora per altre motiu ben diferent al d’ara, Dani Jarque envia una pilota llarga per Martín Posse que colpeja amb el cap (qui ho havia de dir), un defensor del conjunt guipuscoà que pentina, la pilota es marxa enrera on Coro controla i marca aquell gol que salvar l’Espanyol de l’abisme.

Especial fou la següent temporada, 2006/07. Jarque forma part de la plantilla (no va disputar l'encontre final), que obté el triomf a la Copa Catalunya, on l'Espanyol derrota en la final al FC Barcelona amb gol de Coro.

En aquesta temporada, en la que Dani Jarque erigit en amo i senyor de la defensa espanyolista disputa 36 encontres amb 3043 minuts, amb Ernesto Valverde a la banqueta, i malgrat un discret campionat de lliga, l’equip classificat per la UEFA com a guanyador anterior de la Copa del Rei, aconseguia superar les fases prèvies, guanyant a llocs mítics com l’Amsterdam Arena davant l’Ajax, i eliminar a conjunts com el Livorno, Maccabi Haifa, Benfica, i Werder Bremen amb un apoteòsic 3-0 a l'Olímpic i 1-2 a terres alemanyes, i arribar a una final davant el Sevilla, que de nou, la maleïda tanda de penals desprès d’una inoblidable pròrroga i després de jugar bona part de l’encontre amb un home menys per expulsió de Moisés, privava als espanyolistes del títol europeu.

Després d’una lliga de cara i creu (2007/08, la segona de l’etapa Valverde), amb un Espanyol que meravellar en la primera volta i decebre profundament en la segona, Jarque disputa 31 encontres aconseguint un gol, tot l’espanyolisme viurà una lliga de les que no s’obliden mai, la passada, en la que l’equip al costat de l’abisme, a vuit punts de la permanència, i sense marge d’error a falta de deu encontres, aconsegueix 25 dels 30 punts, certificant una desena posició que deixa sabor a glòria en el tram final en vistes a una inauguració esperada ja per l’espanyolisme del Nou Estadi de Cornellà-El Prat. Jarque jugarà 36 encontres i anotarà dos gols.

Pochettino, l’home del miracle, confia el braçalet de capità a Dani Jarque en l’estada a Peralada, com un dels líders del vestidor, i referent d’una fornada de nois sorgits de la pedrera espanyolista i a qui ha donat la cara dins i fora del terreny de joc, en comptes del buc insígnia Raul Tamudo, al que se li retreu des de molts sectors del espanyolisme, la seva absència en els mitjans en els moments crítics, on l’espanyolisme necessitava escoltar la veu d’algú que com a referent servís per donar ànims en aquella calamitosa i pràcticament irreversible situació.

Dani Jarque amb la senyera del braçalet, encapçala l’equip que el 2 d’agost de 2009, s’enfronta al pentacampió d’Europa, el Liverpool FC, en la inauguració oficial de l’Estadi del RCD Espanyol a Cornellà-El Prat. Quan és substituït en els darrers instants d’aquest matx, amb un rotund i històric 3-0 en el marcador, els aplaudiments de les 40.000 ànimes no poden imaginar que seran els darrers a Dani Jarque amb vida.

Davant el Nàpols en el primer encontre de la que tenia que ser gira italiana de pretemporada, disputarà el seu darrer encontre.

Menys d’una setmana desprès de la inauguració del Nou Estadi, un maleït 8 d’Agost, l’àrbitre del col•legi del destí, farà sonar el xiulet final de la seva vida. Ens deixarà per sempre a l’hotel de concentració de Coverciano, a Itàlia, en l’esplendor de la seva vida i amb un fill que ha de venir a aquest injust mon.

Descansa en pau, Dani Jarque, sempre estaràs en el nostre record.