(Capella ardent, Porta 25 Estadi RCD Espanyol, Cornellà: Josep Maria)
Adéu, capità...
Eren poc més de dos quarts de quatre, i en mig de la forta calor, en prou feines havien dinat, i milers d’espanyolistes ja havien visitat la capella ardent de Dani Jarque. Arribàvem al coliseum espanyolista i veiem una llarga cua, que a mida que passaven els minuts lluny d’escurçar-se s’incrementava a marxes forçades, en silenci respectuós només trencat per espontanis aplaudiments de tant en tant. La gent entrava per la porta 25 i sortia per les contigües 28 i 29.
Mentre, al santuari de la porta 21, continuaven les mostres de condol i de solidaritat... Poques pegades, s’han vist en el mon del futbol casos de tanta unitat i solidaritat. Als milers de pericos, s’havien de sumar gents de tots els clubs de futbol en uns dies en el que les rivalitats quedaren aparcades per la immensa tragèdia que ha sobtat tot Catalunya i tota Espanya.
Als voltants de les quatre aconseguíem pujar per les escales i desfilar per la capella ardent: El fèretre (tancat) amb el cos sense vida de Dani, cobert amb la bandera del RCD Espanyol, en mig d’una sala en la que a la dreta suposadament hi havia els familiars i a l’esquerra els dirigents espanyolistes. Dic suposadament, per que en el breu interval, i amb la consternació, li costa a un quedar-se amb les cares de les persones que allà estaven. Veig a Sebastián Javier, a Josep Sánchez Llibre... La cua avança, i els segons que un mira, passen tant ràpidament que sembla significar el breu pas del ser humà en aquest mon; uns venen i altres marxen.
Sortim a fora, i a l’ombra veiem com la cua arriba fins darrera del que serà centre comercial i cada cop més gent, molta més. Fins un quart de set arribava gent... L’espanyolisme en particular i el mon del futbol en general, dona el darrer adéu a una persona senzilla, a un jugador estimat, a un central noble, a un jugador de club, a un espanyolista...
Mentre, passen gents de molts equips, pericos i no pericos, desconeguts i coneguts amb els que també en aquesta ocasió fem les habituals xerrades. Tots expressen la seva consternació, el seu dolor, i la seva preocupació, però a l’hora la seva (nostra) esperança amb pogué canalitzar aquesta força, aquest sentiment, aquesta unitat, que un cop més en els mals moments ha sorgit del millor que té aquest club; la seva afició.
I molts pensem en que l’Espanyol no pot venir-se avall; Dani Jarque no ens ho perdonarà. La seva memòria i tot el que s’ha lluitat (per fer el nou estadi, per salvar la categoria, per tantes i tantes coses durant 109 anys, i durant aquestes darreres 7 temporades en especial), no es pot llençar, no es pot dilapidar aquest sentiment de lluita; aquesta força que ens té que fer ressorgir de la tragèdia, i aixecar-nos altre cop. I ho aconseguirem, es clar que sí!.
La resta ja ho sabeu millor que jo: Ja ho haureu vist en informatius, en reportatges en les televisions, en la premsa... Corones de flors de les principals institucions futbolístiques d’aquesta Espanya tant dividida en tantes coses... Menció especial, l’actitud en aquest cas del FC Barcelona que s’ha portat amb la cavallerositat i el tracte exquisit que les circumstàncies exigien deixant les viscerals rivalitats per altre lloc i moment. Els presidentes de les entitats més importants presents, jugadors d’arreu de tota Espanya, els que havien compartit vestidor els més dolguts, ex jugadors i jugadors del RCD Espanyol totalment destrossats, dirigents del futbol encapçalats per el màxims càrrecs de la Federació Espanyola i Catalana, polítics de tots els partits encapçalats per el President de la Generalitat accidental, etc. La llista seria tant llarga i a bon segur em deixaria involuntàriament persones dignes de ser mencionades.
S’ha xifrat en 14.000 persones. No ho sé si eren tantes o tan poques. El que si sé i ho vaig pogué comprovar que era molta gent, molta gent. Hores després va sortir el cotxe fúnebre (això ja no ho vaig presenciar, i per tant escric aquestes línies ja, sense haver-ho presenciat), fins a Santboi, on serà incinerat després d’una cerimònia intima familiar.
Adéu Dani Jarque! Mai t’oblidaran els pericos!!!.
Adéu, capità...
Eren poc més de dos quarts de quatre, i en mig de la forta calor, en prou feines havien dinat, i milers d’espanyolistes ja havien visitat la capella ardent de Dani Jarque. Arribàvem al coliseum espanyolista i veiem una llarga cua, que a mida que passaven els minuts lluny d’escurçar-se s’incrementava a marxes forçades, en silenci respectuós només trencat per espontanis aplaudiments de tant en tant. La gent entrava per la porta 25 i sortia per les contigües 28 i 29.
Mentre, al santuari de la porta 21, continuaven les mostres de condol i de solidaritat... Poques pegades, s’han vist en el mon del futbol casos de tanta unitat i solidaritat. Als milers de pericos, s’havien de sumar gents de tots els clubs de futbol en uns dies en el que les rivalitats quedaren aparcades per la immensa tragèdia que ha sobtat tot Catalunya i tota Espanya.
Als voltants de les quatre aconseguíem pujar per les escales i desfilar per la capella ardent: El fèretre (tancat) amb el cos sense vida de Dani, cobert amb la bandera del RCD Espanyol, en mig d’una sala en la que a la dreta suposadament hi havia els familiars i a l’esquerra els dirigents espanyolistes. Dic suposadament, per que en el breu interval, i amb la consternació, li costa a un quedar-se amb les cares de les persones que allà estaven. Veig a Sebastián Javier, a Josep Sánchez Llibre... La cua avança, i els segons que un mira, passen tant ràpidament que sembla significar el breu pas del ser humà en aquest mon; uns venen i altres marxen.
Sortim a fora, i a l’ombra veiem com la cua arriba fins darrera del que serà centre comercial i cada cop més gent, molta més. Fins un quart de set arribava gent... L’espanyolisme en particular i el mon del futbol en general, dona el darrer adéu a una persona senzilla, a un jugador estimat, a un central noble, a un jugador de club, a un espanyolista...
Mentre, passen gents de molts equips, pericos i no pericos, desconeguts i coneguts amb els que també en aquesta ocasió fem les habituals xerrades. Tots expressen la seva consternació, el seu dolor, i la seva preocupació, però a l’hora la seva (nostra) esperança amb pogué canalitzar aquesta força, aquest sentiment, aquesta unitat, que un cop més en els mals moments ha sorgit del millor que té aquest club; la seva afició.
I molts pensem en que l’Espanyol no pot venir-se avall; Dani Jarque no ens ho perdonarà. La seva memòria i tot el que s’ha lluitat (per fer el nou estadi, per salvar la categoria, per tantes i tantes coses durant 109 anys, i durant aquestes darreres 7 temporades en especial), no es pot llençar, no es pot dilapidar aquest sentiment de lluita; aquesta força que ens té que fer ressorgir de la tragèdia, i aixecar-nos altre cop. I ho aconseguirem, es clar que sí!.
La resta ja ho sabeu millor que jo: Ja ho haureu vist en informatius, en reportatges en les televisions, en la premsa... Corones de flors de les principals institucions futbolístiques d’aquesta Espanya tant dividida en tantes coses... Menció especial, l’actitud en aquest cas del FC Barcelona que s’ha portat amb la cavallerositat i el tracte exquisit que les circumstàncies exigien deixant les viscerals rivalitats per altre lloc i moment. Els presidentes de les entitats més importants presents, jugadors d’arreu de tota Espanya, els que havien compartit vestidor els més dolguts, ex jugadors i jugadors del RCD Espanyol totalment destrossats, dirigents del futbol encapçalats per el màxims càrrecs de la Federació Espanyola i Catalana, polítics de tots els partits encapçalats per el President de la Generalitat accidental, etc. La llista seria tant llarga i a bon segur em deixaria involuntàriament persones dignes de ser mencionades.
S’ha xifrat en 14.000 persones. No ho sé si eren tantes o tan poques. El que si sé i ho vaig pogué comprovar que era molta gent, molta gent. Hores després va sortir el cotxe fúnebre (això ja no ho vaig presenciar, i per tant escric aquestes línies ja, sense haver-ho presenciat), fins a Santboi, on serà incinerat després d’una cerimònia intima familiar.
Adéu Dani Jarque! Mai t’oblidaran els pericos!!!.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada