L'ESPANYOLISME PLORA A JARQUECONCENTRATS EN LA PORTA 21

(Estadi del RCD Espanyol, Porta 21, Cornellà: Josep Maria)

Ahir a les vuit del vespre, arribàvem al lloc on espontàniament s’havia decidit vetllar al capità Dani Jarque que encara continua a Florència, pendent que es practiqui l’autòpsia, tràmit que gràcies a les autoritats diplomàtiques espanyoles i governatives catalanes s' agilitzarà de manera considerable).

El lloc de concentració dels milers d’espanyolistes que durant aquest dia negre (de tempesta i negror al cel en molts llocs de Catalunya), era la porta 21 i l’hora convinguda era les 21 hores, en honor del dorsal que lluir com a professional el que fora jugador d’aquesta entitat durant catorze anys de la seva vida, d’una vida que el destí ha decidit endur-se de manera tant injusta i cruel.

La gent de tota condició i edat, s’aplegava davant la porta 21, i en el seu interior era ja pràcticament una zona de vetlla, amb espelmes, fotografies, recordatoris i tot allò d’una capella ardent, i un emotiu comunicat del Sevilla FC penjat sobre una columna, deixava constància que la tragèdia no té colors ni rivalitats. Els espanyolistes amb rostres de circumstàncies, d’una nit i un dia massa llargs, colpejats per la cruel tragèdia, vetllaven en silenci en mig d’aquest lloc convertit en santuari perico, i només cada tants minuts, els aplaudiments trencaven la monotonia del lent passar de les hores.

A fora, mentre, estaven la resta d'espanyolistes i gent d'altres equips amb samarretes de diversos clubs deixant constància de la seva solidaritat, aplegats tots davant les cameres de les televisions públiques: L’equip de TV3 amb la Inma Casares i el de la TVE –ja em disculpareu, però soc persona que mira poc els informatius de les televisions i desconec el nom de la noia presentadora. La gent consternada, seguia amb atenció el desenvolupament del que allà succeïa...

A les nou hores en punt, tothom arrenca a aplaudir i cantar en honor del gladiador caigut en defensa dels nostres colors. Veig noies plorant amargament. Molts desfoguen les seva ràbia i la seva impotència, victorejant-lo, cridant cap el cel, fent notar (si allà hi ha quelcom d’intel·ligent que pugui disposar de les vides dels seus “subdits”), la terrible injustícia de deixar-nos sense un noi estimat per tanta gent i en la plenitud de la seva vida.

Quan connecten en directe les televisions, tothom expectant; un grup de l’equip on havia començat Dani Jarque, la Cooperativa de Sant Boi, pren el protagonisme col·locant una pancarta de l’equip. També un desagradable personatge en no gaires bones condicions, destorba, molesta i crea problemes en el seu interès per mostrar aquest fet, de manera poc educada... En tots els llocs sempre hi ha d’haver-hi algú que doni la nota, i que no pot ennegrir en cap manera el nom del club en que es va formar Jarque fins que als dotze anys va signar per l’Espanyol... que hi farem!.

Desprès que els focus s’apaguin, que els diferents camions de les unitats mòbils repleguin els seus estris, la gent comença a desfilar cap els seus respectius llocs. Nosaltres de moment podem, ell ja no pot... Als voltants d’un quart i mig d’onze de la nit, ja no queda pràcticament ningú, i marxem... Ens espera una travessia de més d’una hora i mitja amb la caòtica situació ferroviària d’aquest país... Línia 5 de metro tallada, línia 3 i 4 de rodalies tallada des de Sants fins Sant Andreu Arenal, i un llarg etcètera de calamitats. Coses insignificants, totalment venials, davant la tragedia.

Avui, continuem plorant la mort d’en Dani Jarque. Ho sentirem molt de temps. El recordarem sempre. Però, llei també de vida, d’aquí uns dies, ens recuperarem. Quin remei! La vida continua com és sol dir sempre en aquest casos, i l’Espanyol (no ho oblidem mai) està per sobre nosaltres, per que les persones (per molt estimades i importants que siguin), passen, i només l’entitat continua.

L’espanyolisme plora a Dani Jarque. Glòria als herois que ens han deixat.