La familía perica a nivell informatiu està de dol. I ho està per que s’ha perdut un mitjà de comunicació 100% perico. Segurament molts ho haureu sabut ahir o avui llegint-lo a internet als diferents portals pericos. Alguns, suposo que ben pocs, encara vam tenir l’ocasió de saber-ho el mateix dissabte llegint-lo al propi periòdic en l’article de comiat del seu fundador i màxim responsable Josep Sánchez.
No és hora ni de falsa demagògia (avui tothom es lamentarà, però molts pocs el compraven) ni d’allargar la llista de aspectes fenomenals i excepcionals que es diuen de les persones quan ja han mort. Però si que vull destacar en aquesta hora dels adéus del únic periòdic blanc-i-blau en l’actualitat (abans el va precedir Primer Equip i el quinzenal “El Españolista” l'any 1990/91) cinc aspectes pel quals jo crec que ha valgut la pena, la seva existència.
El primer d’ells, inculcar a una afició plena de complexes, de conformismes conseqüència d’estar farta de misèries esportives, de frustracions i de patir nefastes gestions al llarg de la major part de la seva història, inculcar torno a dir, un sentiment d’auto - estima i fer-nos creure que si, que podíem!. Que podíem aixecar aquella Copa del Rei seixanta anys després de la darrera, comptant els dies que mancaven i posant-lo en primera plana, per conquerir el títol. Voler canviar aquest club de dalt a baix en quant a ambició, desterrant definitivament la mediocritat i el conformisme que tan mal li (fa) ha fet al llarg de la nostra història. Ha aconseguit a mitges BIB el seu objectiu en la meva opinió en aquest sentit.
El segon gran èxit de BiB va ser enlairar la bandera de la lluita contra tots aquells que havien convertit el nostre club en l’objecte personal de les seves dèries polítiques de marcat caire totalitari, i que amb actituds violentes (com a altres clubs de primera) imperaven pel club amb l’ajut de gent de la pròpia institució i la simpatia de massa gent a la pròpia grada. La seva creuada contra BB.BB. ha col•laborat en pogué acabar assolint aquest luxe que significa gaudir del sector actual de la “Curva RCDE“, on la nostra joventut s’ho passa bé, defensant nostre club i recordant-li al veí el que tots pensem més o menys d’ells, però respectant la pluralitat en temes polítics sense entrar-hi, de tots els que formen la grada perica. Ha deixat d’existir BIB, amb la total satisfacció que l’Espanyol pot lluir del més plural i exquisit de la joventut futbolística catalana.
El tercer punt (podeu posar l’ordre que voleu) era tornar a recuperar un estadi en propietat. BIB va apostar decididament en el seu moment per defensar Sarrià mentre tots els que s’omplen ara la boca parlant d'aquella època, van participar en aquell fet tant luctuós –per no emprar altre paraula que no podria demostrar -. Des d’aquell moment va ser sempre el seu objectiu tornar a tenir el “Nou Sarrià”, després de ser construïda la Ciutat Esportiva (popularment la van batejar com a “Sadrià”).
El quart punt és el reivindicar la pròpia idiosincràsia d’aquesta entitat, contra tots aquells que amb mala fe i per interès han assimilat i identificat al nostre club amb el Real Madrid. Convergència a l’hora de tenir el mateix enemic esportiu, no té per que ser ni submissió ni identificació plena amb el club de Chamartín. Ha costat, tot i que encara la premsa més fastigosa cada cop que l’Espanyol perd davant el Real Madrid treu o insinua el tema amb més o menys poca vergonya. Ha costat, tot i que encara hi ha part de la grada (encara que sigui minúscula) que en aquell partit que tots sabem, es canvia la gorra blanc-i-blava per la blanca...
Per últim, la pedrera. Necessitats econòmiques i fracassos en la política de fitxatges han fet que finalment el club adopti aquesta política, i temes econòmics i de gestió segueixen fent que ens tinguem que despendre dels jugadors a les primeres de canvi quan el club rep una oferta mínimament amb cara i ulls, tot i que estigui a anys llum de les respectives clàusules... Per que molt abans inclòs de la construcció de Sadrià, molt abans de l’aparició de portals, webs i pàgines a la xarxa, molt abans que la pedrera prengués protagonisme, en BIB ja se’n parlava, juntament amb la informació de femenins, penyes, etc.
No es moment ni em pertoca en a mi, analitzar les causes de la seva desaparició. Ni el que han fet malament ni el que podria haver sigut i no ha estat. Tan sols, dir-li al seu fundador, i a tots els pericos que per allà hi han passat, moltes gràcies!. En èpoques molt difícils informativa i esportivament parlant, va ser la veu dels pericos, amb el seu fòrum, amb els seus articles i les seves reivindicacions i defensa del nostre club front a menyspreus, totalitarismes, persecucions arbitrals, federatives, institucionals, i mediàtiques.
Solament diré que al final, tenim el que ens mereixem i que els pericos som tots molt caïnites i no sabem apreciar moltes vegades el que tenim, fins que és perd, fins que ho perdem.
No és hora ni de falsa demagògia (avui tothom es lamentarà, però molts pocs el compraven) ni d’allargar la llista de aspectes fenomenals i excepcionals que es diuen de les persones quan ja han mort. Però si que vull destacar en aquesta hora dels adéus del únic periòdic blanc-i-blau en l’actualitat (abans el va precedir Primer Equip i el quinzenal “El Españolista” l'any 1990/91) cinc aspectes pel quals jo crec que ha valgut la pena, la seva existència.
El primer d’ells, inculcar a una afició plena de complexes, de conformismes conseqüència d’estar farta de misèries esportives, de frustracions i de patir nefastes gestions al llarg de la major part de la seva història, inculcar torno a dir, un sentiment d’auto - estima i fer-nos creure que si, que podíem!. Que podíem aixecar aquella Copa del Rei seixanta anys després de la darrera, comptant els dies que mancaven i posant-lo en primera plana, per conquerir el títol. Voler canviar aquest club de dalt a baix en quant a ambició, desterrant definitivament la mediocritat i el conformisme que tan mal li (fa) ha fet al llarg de la nostra història. Ha aconseguit a mitges BIB el seu objectiu en la meva opinió en aquest sentit.
El segon gran èxit de BiB va ser enlairar la bandera de la lluita contra tots aquells que havien convertit el nostre club en l’objecte personal de les seves dèries polítiques de marcat caire totalitari, i que amb actituds violentes (com a altres clubs de primera) imperaven pel club amb l’ajut de gent de la pròpia institució i la simpatia de massa gent a la pròpia grada. La seva creuada contra BB.BB. ha col•laborat en pogué acabar assolint aquest luxe que significa gaudir del sector actual de la “Curva RCDE“, on la nostra joventut s’ho passa bé, defensant nostre club i recordant-li al veí el que tots pensem més o menys d’ells, però respectant la pluralitat en temes polítics sense entrar-hi, de tots els que formen la grada perica. Ha deixat d’existir BIB, amb la total satisfacció que l’Espanyol pot lluir del més plural i exquisit de la joventut futbolística catalana.
El tercer punt (podeu posar l’ordre que voleu) era tornar a recuperar un estadi en propietat. BIB va apostar decididament en el seu moment per defensar Sarrià mentre tots els que s’omplen ara la boca parlant d'aquella època, van participar en aquell fet tant luctuós –per no emprar altre paraula que no podria demostrar -. Des d’aquell moment va ser sempre el seu objectiu tornar a tenir el “Nou Sarrià”, després de ser construïda la Ciutat Esportiva (popularment la van batejar com a “Sadrià”).
El quart punt és el reivindicar la pròpia idiosincràsia d’aquesta entitat, contra tots aquells que amb mala fe i per interès han assimilat i identificat al nostre club amb el Real Madrid. Convergència a l’hora de tenir el mateix enemic esportiu, no té per que ser ni submissió ni identificació plena amb el club de Chamartín. Ha costat, tot i que encara la premsa més fastigosa cada cop que l’Espanyol perd davant el Real Madrid treu o insinua el tema amb més o menys poca vergonya. Ha costat, tot i que encara hi ha part de la grada (encara que sigui minúscula) que en aquell partit que tots sabem, es canvia la gorra blanc-i-blava per la blanca...
Per últim, la pedrera. Necessitats econòmiques i fracassos en la política de fitxatges han fet que finalment el club adopti aquesta política, i temes econòmics i de gestió segueixen fent que ens tinguem que despendre dels jugadors a les primeres de canvi quan el club rep una oferta mínimament amb cara i ulls, tot i que estigui a anys llum de les respectives clàusules... Per que molt abans inclòs de la construcció de Sadrià, molt abans de l’aparició de portals, webs i pàgines a la xarxa, molt abans que la pedrera prengués protagonisme, en BIB ja se’n parlava, juntament amb la informació de femenins, penyes, etc.
No es moment ni em pertoca en a mi, analitzar les causes de la seva desaparició. Ni el que han fet malament ni el que podria haver sigut i no ha estat. Tan sols, dir-li al seu fundador, i a tots els pericos que per allà hi han passat, moltes gràcies!. En èpoques molt difícils informativa i esportivament parlant, va ser la veu dels pericos, amb el seu fòrum, amb els seus articles i les seves reivindicacions i defensa del nostre club front a menyspreus, totalitarismes, persecucions arbitrals, federatives, institucionals, i mediàtiques.
Solament diré que al final, tenim el que ens mereixem i que els pericos som tots molt caïnites i no sabem apreciar moltes vegades el que tenim, fins que és perd, fins que ho perdem.
.jpg)
2 comentaris:
Hola Josep.M., me sabe muy mal lo que he leido sobre BiB,si desaparece espero que alguien que tenga los recursos economicos y Quiera al RCDespanyol,pueda recoger el testigo de que tengamos un periodico en los quioscos que nos hable de nuestro club como lo ha hecho BiB,si no es capaz EL CONSEJO DE ADMINISTRACION DEL RCDESPANYIOL de asumir sus costos y devolvernos la ilusion que nos costaba 1,50€,tres dias a la semana, NO MERECEN SER DIRECTIVOS DE NUESTRO CLUB, ojala que lo hagan y sigamos comprando nuestro periodico, con sus virtudes y defectos, pero siempre nuestro BLANC i BALAU.Un saludo Fernando.Socio nº17269.
No creo que el Consejo de Admón. sea la solución puesto que un periódico jamás tiene que ser asumido sus costes por el consejo, ya que por propia definición un medio de premsa debe de tener su propia independéncia y esto solo se logra no siendo financiado por el consejo, pues entonces ya es otra cosa bien diferente que un periódico (el club ya edita revistas). Otra cosa bien diferente es apoyo de las fuerzas vivas del club (a nivel económico con publicidad), pero en momento de crisis y después de muchas batallas durante tantos años (este club desgasta mucho, pero que mucho), llega el momento en que se acaba arrojando la toalla definitivamente. Que le vamos a hacer.
Saludos Fernando.
Publica un comentari a l'entrada