COMENTARI: LA MOGUDA AL FUTBOL BASE (2na. part)

Amb la nova situació no només van variar les persones als càrrecs al front del futbol base, sinó que es va fer una esmena a la totalitat a la política respecte als equips de la pedrera espanyolista fins llavors aplicada.

Feia només un any que la gran majoria de pericos quedàvem atònits en veure com una entitat del nostre nivell, endeutada fins les celles i amb grans dificultats per pogué atendre els seus compromisos més peremptoris de pagaments, comprava una plaça pel que seu filial pogués militar a la Segona Divisió B. Llavors molts s’escandalitzaven i posaven el crit al cel (servidor també). No pel fet d’adquirir la plaça mitjançant el pagament de la quantitat estipulada per la RFEF, - doncs és quelcom legal que s’ajusta a l’actual normativa - sinó pel fet que sembla un contrasentit qui ateses les dificultats per fer front als compromisos adquirits en quant a tresoreria i amb un deute abismal que tan sols es permet al mon del futbol, es permetre’s encara aquests luxes com en el cas del Real Zaragoza. Altres prioritats semblaven més aconsellables de dur a terme.

Ara hem vist que altre cop ens van enganyar. És el millor que saben fer. No van adquirir la plaça per jugar a la categoria de bronze la passada temporada única i exclusivament per que la van trobar massa elevada en quant a preu. Aquest estiu, fent comptes, sent una quantitat inferior més el que s’estalviaven de la prima, els va dur a la consideració que era factible aquesta compra. Per tant doncs, res de valors ètics, de guanyar-se al camp els ascensos amb treball i sacrifici. Totes les declaracions revestien un fons totalment fals. Cap argumentació basada amb principis ètics suporta amb el pas del temps la decisió presa llavors, un cop vistes les circumstàncies i argumentacions actuals. Això mentre és retalla en altres indrets exitosos de l’entitat o se li deuen a jugadors primes o fitxes (Álvaro). Per cert, d’aquest senyor ja en parlarem en altre moment, ara no toca.

Un cop era pràcticament un fet que una de les places li seria assignada amb tota seguretat al RCD Espanyol després d’aplicar el “donde dije digo, digo Diego”, l’àrea de captació (denominació que li agradava dir-ne a Antonio Morales) amb el senyor José Luís García Martínez al capdavant, (cito tot el noms i cognoms sencers per evitar confusions doncs conec més d’un José Luís García), es dedica a perpetrar aquesta injustificada revolució en el filial espanyolista. La posterior assignació de la plaça li permet continuar amb la tasca començada duent-la fins al final.

Resultat: 15 baixes (de moment), 15 fitxatges (de moment), i només quatre juvenils pujaven al filial dels que finalment només Germán Parreño i Héctor Rodríguez ascendeixen. Les comparacions son odioses. I no m’agrada referir-me mai al veí nostre... Però a vegades també s’ha de fixar-se un en el que fan els altres sobre tot si després ells acaben venent jugadors de la pedrera per més milions d’euros que els que nosaltres traiem venem jugadors del primer equip ja consolidats a la màxima categoria. Quan la premsa publicava que a l’entitat de Collblanc pujaven al filial (amb fitxa i dorsal), 7 - repeteixo amb lletres, SET - jugadors d’un juvenil que va quedar per sota nostre en TOTES LES COMPETICIONS DISPUTADES, tenint en compte que juga a Segona A i no a la B, no vaig pogué evitar que tenir enveja... I al mateix temps, cabreig per com es fan les coses a casa nostra.

Es podrà discutir que per jugar a la categoria de bronze del futbol espanyol s’ha de tenir un mínim de veterania i qualitat ja demostrada en aquesta difícil categoria. D’acord fins aquí. Però amb cinc, sis o inclòs set jugadors (si son fitxats amb garanties que poden aportar un rendiment i al mateix ser qui al costats d’ells madurin la resta de nois), ja anem més que sobrats. Dubto molt que fer un filial amb 15 fitxatges, (cap català, cap que hagi jugat a cap equip català) sigui un reclam per temps futurs per que la joventut de la nostre terra vulgui incorporar-se a un club com el nostre. Ho dubto seriosament.

O s’equivocaven abans o s’equivoquen ara. Se’n recorden quan és deia que la prioritat era la formació i no els resultats? Que es tenia que anticipar l’edat de maduresa dels jugadors fent-los jugar en una categoria superior a la que per edat li pertocava (des de cadets)?. Tot això s’ha llençat per la borda en el moment en que tenim un filial amb jugadors de 22, 23 ,24 i inclòs un parell de 25 anys. Em pregunto quin és el veritable objectiu d’aquest equip. Que és el que justifica aquests fitxatges?. Pujar a Segona A? Mantenir-se ja que han pagat? Pujar a 1a. jugadors ja fets i madurs que han voltat per aquesta categoria forces temporades alguns d’ells? Suplir la hipotètica falta de qualitat d’una fornada del juvenil a ulls d’aquests senyors i que sembla pensin no ha fet una suficient bona temporada? M’agradaria ho expliquessin amb sinceritat i coherència.

El nombre de baixes al filial és totalment desorbitat en la meva modesta opinió, doncs en el segon equip de l’entitat, hi havia jugadors que perfectament podien continuar al menys una temporada més i a una categoria superior en el seu camí de formació. D’acord que sempre no tothom serveix, que hi ha jugadors que han fracassat (sobre tot els fitxats a cop de talonari com Zeegelaar o Taufic) i que no tots els reforços van contribuir a millor el que hi havia (Fortet)... Però desmantellar l’equip em sembla pagar justos per pecadors. Més tenint en compta que si es considerava un fracàs no ascendir al terreny de joc (contradient-se en els seus postulats que el primer era la formació i no els resultats), era el senyor Raul Longhi Aizpún qui primer tenia que saltar, doncs així s’estipulava en el seu contracte. Si obtenia l’ascens quedava automàticament renovat...

El tap que ha originat aquest nombre tant elevat de fitxatges en el filial impossibilita que els juvenils que han finalitzat la seva etapa (aconseguint els majors èxits de tota la història del RCD Espanyol en juvenils, es a dir campions de lliga, de Copa de Rei i subcampions de la Copa de Campions) puguin pujar al filial amb un mínim de garanties de que tindran les seves oportunitats. Avui Pochettino convoca a Héctor, fet que ens alegrem, però la situació al filial és la que és i durament tindrà que treballar el central de Bellvitge per imposar-se a fitxatges de jugadors rodamóns d’aquesta categoria i que en principi tenen totes les paperetes per ser a l’onze inicial titular del filial.

Naturalment de tota aquesta disbauxa no queden lliures de responsabilitat Mauricio Pochettino i Ramon Planes. Son ells els màxims responsables de traçar la política del futbol base en els equips semi-professionals, encara que siguin altres (coordinador, captadors, tècnics) qui la posin en pràctica. Però ells son els que la dissenyen i la validen. Els que permeten que el màxim golejador de la Divisió Honor Juvenil en el seu grup tercer estigui a Málaga i no a Sadrià.

Son ells els que permeten i fomenten que pugin jugadors al primer equip de manera testimonial sota no se bé quins paràmetres esportius (Azrak, Isaías, Eric, Bakary, Paul Quaye, De Castro, i un llarg etcètera). Uns per dolents i altres per massa joves que és tant com cremar-los abans d’hora doncs el seu rendiment després en el filial es pot veure afectat i al mateix temps crea greuges comparatives amb altres jugadors que en el filial porten el pes de l’equip i MAI SON CONVOCATS ni tan sols un entrenament. Se’n recorden de Lucas Porcar?... mentre el senyor Pochettino se’n duia a Isaías i jugava al primer equip inclòs de titular... Moltes de les decisions del tècnic hispano-argentí en matèria de temes relacionats amb la pedrera no tenen explicació lògica i no son justificats a ulls d’un observador que segueixi mínimament el futbol base espanyolista. A la resta de la tasca de Pochettino com a entrenador, no li reprovo gens ni mica la seva gestió de la situació, doncs amb l’equip i els fitxatges que l’entitat li aporta temporada darrera temporada, no es pot demanar gaire més... Bé, si, que els jugadors juguin els partits de lliga un cop l’equip està salvat matemàticament. Cosa que no fan, però tampoc amb Valverde o Flores els jugaven, per posar altres exemples.

No entenc per quin motiu està fent la pretemporada amb el filial un jugador (l’indonesi Arthur Irawan) que tan sols jugava esporàdicament amb el Juvenil “B”, aportant molt pobre rendiment en les poques estones, quan sinó vaig errat (hi ha molt poca informació d’aquest jugador doncs el seu currículum abans d’arribar aquí ja us ho podeu imaginar era ben escàs) era juvenil de darrer any i tindria que estar al Juvenil A si era jugador de nivell mínim pel nostre club. En tot cas encara que fos del 94, el fet que per sobre de jugadors com Arroyo, Joan, Kilian, Jafar entre altres, que de moment no fan la pretemporada amb el filial, aquest jugador estigui al filial (naturalment de manera testimonial per que no es vegi el seu limitat nivell), ja és un sacrilegi del que algú hauria de donar-nos explicacions del que realment succeeix al futbol base espanyolista.

Esperem que aquest sigui el darrer capítol d’una història que no m’agrada gens tenir que esposar. S’equivoca qui pensa que un gaudeix tenint que disparar amb bala i tenir que arremetre contra la gestió dels nostres dirigents. Un és per damunt de tot perico, soci, penyista militant i petit accionista. I tot això és molt trist que succeeixi en un club que si hi havia quelcom del que ens podíem sentir orgullosos (junt amb el femení), era la nostra pedrera. Un futbol base admirat i respectat a tot arreu. Que n’ha sigut d’aquell futbol base? Com a mostra un detall. En el darrer campionat sub-19 a la selecció espanyola no hi havia ni un sol jugador de l’equip doble campió d’Espanya de juvenils. Si en la pròpia entitat barren el pas a aquesta fornada, doncs que voleu que pensin a Madrid... Tot molt trist torno a repetir, però les coses s’han de dir i han de sortir a la llum pública pel bé de la pròpia entitat. El soci és mereix una gestió mínimament efectiva, clara, i amb el màxim de transparència, virtuts aquestes que es noten a falta massa sovint. I masses vegades no veig, i em pregunto on és aquell sentiment, aquella "força d’un sentiment" que a molts se’ls hi omple la boca quan totes les seves decisions i actituds van precisament en detriment d’aquests postulats.