COMENTARI D'URGÈNCIA. JOAN COLLET, 27è PRESIDENT DEL RCD ESPANYOLESCOLLIT EN MIG DE L'ESCÀNDOL.

Una nit molt trista.

Una de les pitjors nits des que un servidor va iniciar aquesta aventura a la xarxa de xarxes que és internet. L’espanyolisme ha viscut una convulsa i dramàtica Junta General d’Accionistes en la que s’ha evidenciat el que molts pensàvem i intuíem que anava a succeir. Una fractura social i política – malauradament tinc que emprar aquesta darrera paraula – que viu l’espanyolisme dins un context molt greu i determinat per factors no solament interns si no com a part d’una disjuntiva que viu la societat catalana.

Una part dels assistents han utilitzat la força dels crits i del sabotatge continuo per mostrar uns arguments contraris al poder establert a Can Perico,  que més enllà del que cadascú hagi pogut votar, més enllà del que cadascú pensi d’uns i altres, no son els més adients per un lloc i esdeveniment com aquest. No era un partit de futbol. No era per convertir la junta d’accionistes en la vergonya que ha acabat derivant. El que passa és que hi ha precedents de menor intensitat però d’igual gravetat en anteriors juntes com per exemple el cas  davant l’editor Lara quan era ell, el màxim accionista. De “aquellos polvos estos lodos” i a “quien hierro mata, a hierro muere”. Dites sabies en llengua castellana que es poden aplicar perfectament sense que això sigui en absolut, justificar cap de les actituds dels que avui han convertit aquesta junta en una autèntica vergonya que deixa la imatge social de l’entitat per terra, i que han acabat d’aprofundir en una esquerda, en una fractura social que iniciada al Consell, s’ha estès ràpidament a l’afició.

Caldria també pensar que quan s’actua d’una manera poc transparent. Quan en una entitat centenària s’acaba passant del soci, dels que paguen, dels que pateixen, dels que  molts ni dormen quan l’equip perd i s’enfonsa a la classificació, quan es converteix l’entitat en un “corralito” tancat de dues persones, amb arrogància i supèrbia, sense reconèixer errors i sense ànims d’intentar canviar en absolut les dolentes maneres, quan no hi ha vies possibles d’ alternança per la pròpia idiosincràsia de l’accionariat de la societat, tard o d’hora això pot derivar en un autèntic polvorí que pot esclatar tant ràpid com la situació s’intueixi es torni gairebé irreversible.  I l’Espanyol avui ha acabat esclatant, dividit i enfrontat. Gairebé arruïnat i tancant la cua de la classificació.

Des de Sentiment Perico, en un exemple poc usual en els mitjans de comunicació pericos per la pròpia indepèndencia de qui escriu aquestes línies, s’ha mogut dins la màxima neutralitat en aquest període electoral que se’ns ha fet molt llarg, massa llarg. No per que no tingui una opinió o una decisió en quant al vot a emetre, sinó per que encertada o equivocadament, no he volgut en absolut contribuir a enrarir més l’ambient. No decantar-me per ningú en comprovar la tensa i greu fractura social que viu l’entitat. Que cadascú votés en consciència. No tots poden dir  igual. Alguns s’han capficat per que guanyés un o altre candidat. Allà ells. Jo al menys puc tenir la consciència ben tranquil·la que al menys des d’aquí no he col·laborat en aquesta campanya electoral tant llarga en aprofundir més, en una ferida ben oberta.

Joan Collet és el vint-i-setè president de l’Espanyol.  Jo no l’he votat. Avui ja puc dir-ho clarament. Aquest club necessitava i necessita aire fresc i sa; un canvi, gent nova i més seriositat en la gestió. Però a partir d’avui, Joan és el meu President, com ho hagués sigut qualsevol dels altres candidats si haguessin guanyat. Es el President d’una entitat que no es mereix un espectacle com el d’avui i com el que estem vivint en els darrers temps on ser de l’Espanyol dona motius per avergonyir-nos en més d’una ocasió ( i no ho dic pels resultats).  Aquí serà alabat o criticat segons la seva gestió. Però per sobre de tot, amb respecte. El que ha faltat avui a la Fira de Cornellà. El que li falta a massa gent. 

Respecte per que és el president del meu equip. Del que vull que surti del pou i guanyi diumenge. Per que ho desitjo de tot cor, per sobre de les persones. Avui, segur que si Angel Rodríguez, Octavi Aballí, Lluis Roca, Miró Trepat, Eveli Doncós, els germans De La Riva,  Paco Sáez, Josep Fusté, Manuel Meler, i tant d’altres presidents i dirigents, aixequessin el cap i des del cel veiessin aquesta junta, s’avergonyirien públicament i rumiarien què s’ha fet i que ha passat a aquest club per acabar esdevenint en el que avui s’ha vist.  Quan escric aquestes línies ja és dimarts. Un altre dia... D’aquí a unes quantes hores tornarà a brillar el sol. Però ja res serà igual. Seguirem sent de l’Espanyol, però no oblidarem certes actituds i certs fets. I desitgem que la piloteta entri davant el Getafe, sinó malauradament hi tornarem a ser altre cop...