COMENTARI: PRIMER ANY DE JOAN COLLET A LA PRESIDÈNCIA DEL RCD ESPANYOL

Joan Collet: Any 1.

Es compleix avui 19 de novembre el primer any de Joan Collet i Diví a la Presidència del RCD Espanyol de Barcelona SAD. Farem unes petites pinzellades al que han sigut aquests dotze mesos amb el primer president del RCD Espanyol a sou de tota la seva història, encara que sigui per la tasca de conseller delegat, doncs en els estatuts de l’entitat no està contemplada la figura d’un president professional.

Collet arribà a la Presidència del club, després d’accedir al càrrec en patir aquella vergonyosa junta d’accionistes que per a més inri es va deixar que fos retransmesa en directe per televisió i de la que ja no paga la pena parlar-ne més. Una bona part dels accionistes allà presents, i una part molt més petita, però ampla també a bon segur de la massa social, no el va rebre precisament amb els braços ben oberts doncs tothom sap que Joan Collet representa els interessos econòmics i accionarials dels dos darrers presidents i màxims accionistes Daniel Sánchez Llibre i Ramon Condal Escudé.

Amb la sempre mirada atempta de l’opositora “Genética Perica”, Collet va formar un consell en el que sobresortia la figura d’Anna Maria Fusté (junt a Montserrat Tordera les dues dones en el Consell) com a Vicepresidenta adjunta a la presidència, i en el que el propi president era el màxim responsable de l’àrea esportiva, sent Morlanes, Entrena, i Garrofé els vicepresidents. Posteriorment, en la darrera JGA, entrà també com a segon adjunt a la Presidència Francesc Ciprés, amb percentatges importants de rebuig que es van fer palès en la votació del seu nomenament en la passada junta.  Total set cares noves, entre les que cal citar a Jordi Puyaltó pels seus orígens d’activista i penyista, de persona que arriba al consell de la base perica. També, a l’àrea esportiva, com a persona coneguda dins l’entorn, la presència d’Iñaki Pérez de Arrilucea.

Tot feia pensar que seria l’aspecte econòmic el que primer hauria de posar fil a l’agulla el nou consell. No va ser així. Altres preocupacions molt més grans – i ja és dir- van assolar Can Perico. L’equip s’ensorrava a la lliga, i queia 0-2 davant el Getafe. A l’endemà 26 de novembre, el Consell es veuria en l’obligació de prescindir del tècnic Mauricio Pochettino en una solució “amistosa”, però destitució en el fons per molt que es volgués vestir el ninot, tant del tècnic argentí com del Director Esportiu Ramon Planes.  Dos noms sobre la taula per fer-se amb la banqueta del quadre perico: Marcelino vs Aguirre.

Finalment guanyà el mexicà, prengué possessió de la banqueta perica i debuta amb empat a zero a Granada. Importants victòries en l’estadi davant els equips involucrats en la zona baixa (Depor, Celta, Mallorca) , catapulten de seguida a l’equip que en un parell de mesos surt del pou i fa una bona segona volta fins que es guanya a Getafe per idèntic 0-2 i el tècnic mexicà sorprenentment anuncia públicament que seran els jugadors qui decideixen si continuen lluitant o no per anar a Europa. Un punt (davant el Madrid en una part d’orgull com a excepció que confirmà la regla) de divuit disputats, amb vergonyosos resultats, fan que altre cop l’afició quedi fastiguejada de l’actitud d’uns professionals que més enllà de salvar la categoria no tenen cap altre objectiu, al marge de seguir cobrant no sempre puntualment, cal dir-ho també.

A la part econòmica, l’equip de Collet amb Morlanes al front d’aquesta parcel·la, lluitarà per anar taponant les vies d’aigua que desprenen els vermells números per molt que s’intenti suavitzar en un parell de punts que inclòs la mateixa auditoria TAC no pot admetre com a reals. El més apressant, el tema d’Hisenda, amb el que s’aconsegueix endarreriments  mentre que el club negocia la concessió d’un crèdit pont al que les entitats financeres no donen a l’Espanyol sinó a Sánchez Llibre i Condal qui reverteixen sobre l’entitat posteriorment. La gran quantitat avalada en el temps pels dos màxims accionistes barra el pas a qualsevol intent (plantejat per l’oposició i per l’ APMAE) de quitança via concurs de creditors.  

Morlanes mica a mica se’n va sortint dels pagaments més peremptoris, i després d’endarreriments als empleats de l’entitat solucionats amb força dificultat, ofereix uns números a la darrera JGA que amb les reserves esmentades, i amb tota la imprevisibilitat del futbol, tendeixen a encarrilar la situació tot i el greu i enorme deute de l’entitat que fan que encara el malalt no hagi sortit de la UVI, però que el pronòstic sigui reservat dins la enorme gravetat.

Joan Collet s’ha mogut molt aquest any a la recerca de patrocinadors, fons d’inversió que es converteixen en inversors, i inclòs per què no dir-ho, algú amb cara i ulls i amb la solvència i seguretat com per que assumeixi els avals i les accions de Dani-Condal i es faci propietari de l’entitat. Viatges per Rússia, Indonèsia, Líbia, Mèxic, i Brasil, cercant un “mirlo blanco” que aposti per la nostra entitat en un moment en que tot el futbol espanyol (menys els dos privilegiats per decret) paguen la forta crisi econòmica del país dels darrers anys i del present, i la mala gestió econòmica de les actuacions passades en aquesta lliga de vergonya, la nomenada a efectes publicitaris, liga BBVA.

Una entitat necessitada de noves metes, noves il·lusions i esperança. Esperança per una massa social en constant descens (a tres mil desercions per temporada) que veu com no té altre perspectiva de futur que transitar per la cornisa com deia Brindissi, sense altre meta que salvar els mobles més tard o d’hora, sense que el il·lusionant jugador que ens parlava Morlanes a l’agost vingui, i sabent que tard o d’hora, qualsevol jugador amb projecció o amb qualitat – dels pocs que hi ha – serà inexorablement venut.

Cal subratllar que el nou consell va aguantar bastant bé en la meva modesta opinió personal, les habituals escomeses d’agost en  matèria de vendes, traient molts més diners. Diners que ningú esperava per Forlín al que només li restava un any de contracte, venent en una operació esportivament dubtosa i que només el futur dirà si encertada o no, a la jove promesa Jordi Amat, i el culebrot de l’estiu, Wakaso, per un bon preu després que la resistència donés fruït amb ofertes millorades i per tant amb preus més decents del que ja ens tenien acostumats en el passat (i si Condal-Dani haguessin negociat igual per Osvaldo?...). Verdú no acceptava les condicions i marxava a un Betis que ara per ara tanca la classificació.

Amb tot, economia de guerra que fa que el Director Esportiu amb aquest consell, Oscar Perarnau, tingués que planificar una plantilla amb una forta reducció en fitxes, i sense tenir capacitat d’inversió sent el segon equip de la màxima categoria en quant a menys diner invertit en fitxatges.  Cedits i jugadors de segona, que primer desperten les fortes crítiques dels que res troben ben fet a aquest club, i amb 11 punts  de 15 disputats, les lloances desmesurades també dels afalagadors habituals i dels que pot ser obliden que els balanços es fan a final de temporada i que en aquest mon del futbol com bé deia un senyor de Vilassar que tots coneixeu, el que avui és blanc, demà pot ser negre.

Les darreres jornades, l’equip comença a fer figa al aconseguir només 4 punts de 24 amb només un triomf (davant l’Atlético que venia invicte a l’Estadi) de vuit partits disputats. Aquesta crisi, fa que els sectors més nerviosos de l’entitat i que des de cert mitjà de comunicació de difusió espanyolista, es dispari amb bala (de canó) al mexicà i es demani el seu cap, que com és lògic el consell no el lliura ni el lliurarà al “populacho” fins que la situació així ho faci necessari. Només els resultats poden portar que rodi el cap del tècnic i en situació límit. No per campanyes interessades d’algun periodista per ressentiment personal, per molt que hi hagi socis dins la massa espanyolista que vegi ja a Aguirre més com un problema que com una solució i a la tornada de la vista hi hagi un Rayo – Espanyol a Vallecas que esperem sigui un punt d’inflexió i no un de no retorn. Entre altres coses, per que a l’entitat un relleu tècnic, complica i distorssiona tot l’esforç econòmic dut a terme llençant per la finestra tots els estalvis efectuats, i alguns força dolorosos en forma d’ERTO. `

Però no seria just finalitzar aquest resum d’aquest primer any de la gestió del President Collet sense parlar del que ha sigut una de les actuacions més rellevant, portant la veu cantant a tots els fòrums i organismes, de la reivindicació per un millor i més just repartiment dels ingressos televisius com a cavall de batalla en una lliga que ara per ara és una vergonyosa estafa en la que dos clubs no només converteixen la lliga en una broma pesada, sinó que competeixen d’una manera injusta i totalment indecent a la màxima competició continental on els seus rivals s’ajusten a ingressos totalment repartits de manera equitatives a les seves lligues, i per tant en comparança amb els dos monstres de la lliga espanyola, en desigualtat d’oportunitats. Situació idèntica a la que els divuit clubs espanyols restants han de suportar. Collet a més ha sigut nomenat vocal de la RFEF el passat octubre.

Altres temes en aquest any de la gestió de Collet. Futbol Base i Futbol Femení. Mesos de transició després que el nou consell comencés a prescindir dels tècnics que havien dut el comandament d’aquesta parcel·la en la nefasta darrera època de Germán de la Cruz. Jordi Lardín i Ángel Morales es fan amb la responsabilitat de la complicada tasca de recuperar a un pedrera sota mínims. Les coses passades un any, no acaben d’arrancar després d’un complicat final de temporada en el que per primer cop des que s’inaugurà Sadrià, cap equip aconsegueix guanyar un campionat de lliga ni cap Campionat de Catalunya. Relleus a algunes de les banquetes, substituïts per homes de la confiança de Lardín, alguns dels quals han sigut companys darrerament d’ell a l’equip de Futbol – Indoor com a exjugadors de l’entitat perica. Després d’un nefast inici de temporada en el que es baten records històrics de resultats negatius, tant Espanyol B com Juvenil A semblen agafar el bon camí d’una evident recuperació. A la resta d’equips, irregularitat total entre equips que estan donant el que es pot esperar, i altres horriblement en quant a joc i resultats. A final de temporada, es veurà quina ha estat la tasca i si l‘encert en tot els ordres ha presidit l’actuació de Lardín al front d’una pedrera no fa tant temps, alabada i reconeguda no sol a nivell català, ni espanyol, sinó inclòs a nivell internacional.

Un dels principals punts negatius de la gestió de l’actual consell ha sigut a causa dels problemes econòmics, no haver pogut impedir el desmembrament de la columna vertebral d’un femení ja seriosament retallat en potencial i pressupost en les dues darreres temporades sota la presidència de Ramon Condal. L’espanyolisme ha vist impotent i desencisat com la progressiva davallada esportiva en una parcel·la hegemònica dels espanyolistes,   duia aparellada una encara més potenciació del seu etern rival que amb la incorporació de Marta Torrejón, també en futbol femení es dona la circumstància d’una lliga en la que no  té tampoc cap rival que li pugui fer ombra.

Etern rival que com sempre, en quant a futbol base masculí, va procedir mostrant-nos els seus “valors” arrabassant altre cop la Dani Jarque, enduent-se fins a cinc dels més prometedors jugadors, amb Adri Bernabé al capdavant. Malgrat tot, el Consell no ha trencat relacions definitivament amb aquesta gent, imperant més altres criteris no de caire esportiu sinó de relació (?) amb el President Rosell i de molt difícil explicació i més qüestionable entendre, fet que no va succeir amb Joan Laporta qui per molt menys va ser declarat “non grato” i les relacions entre ambdues entitats van arribar a trencar-se.    

Cal dir que sota la presidència de Joan Collet, organitzat pel que era el seu representant Mágic Díaz, va tenir lloc l’esperat homenatge a Dani Jarque a l’estadi amb un combinat de la lliga i d’exjugadors de l’Espanyol en el que també hi foren presents companys de Jarque inclòs de la Ciudad Cooperativa. Encontre en el que al igual que en el Torneig Ciutat de Barcelona, l’afició a nivell general, va fer fallida, substituint la còmoda butaca i el televisor per estar present en un esdeveniment (el de l’homenatge a Jarque) tant demanat i en el que inclòs barcelonistes no s’ho van voler perdre i van donar recolzament moral estant a l’alçada de les circumstàncies; a la que molts en el nostre club no van estar. També fa unes setmanes es va batejar de manera oficial la Ciutat Esportiva amb el nom de l’etern capità, inaugurant-se una rèplica de l’estàtua que hi ha a la porta 21 de l‘Estadi de Cornellà – Prat, en un acte molt emotiu en el que van estar presents tots els capitans del primer equip, futbol base, femenins.

Un dels altre dels punts negatius, la davallada en els partits a l’Estadi. Es un resum de tota una sèrie de circumstàncies afegides en el temps. L’absència ja de la novetat que suposà el fet del nou Estadi. Els horaris horribles moltes vegades (que cau a vegades pel seu propi pes quan jugant a horaris bons tampoc la gent acudeix com hauria de ser normal atès el nombre de socis i seguidors de l’entitat). El fet que per 15 euros es vegi tota la jornada sencera ben còmodament sense passar fred ni calor, ben asseguts i sense tenir que desplaçar-se. La poca il·lusió que transmet un equip que ho donat tot al camp, que lluita fins l’extenuació, però que té mancances tremendes de qualitat tècnica i que el seu joc no pot mai despertar la il·lusió de ningú que només vagi al camp pel fet que li agradi el bon futbol. Les fractures socials: De caire polític que no cal referir-se doncs hi és sempre latent, i la de caire institucional, amb socis que no assumeixen o volen assumir qui és president per la força de les accions i no dels vots. Les mentides habituals i històriques: On és el jugador que il·lusionaria, que parlava Morlanes?. On és la plantilla “High Quality”?.   Després de la marxa d’Osvaldo, hi ha un abans i un després en quant a motivació de part de l’afició a l’hora d’anar a l’estadi i el nombre de socis baixa, efecte de la crisi a les famílies, però també per la manca d’esperança en un club que juga cada any més, amb foc.