Les jornades passen i ja s’ha disputat el 70% del campionat de la lliga femenina a la màxima categoria, després d'estrenar tres diferents
entrenadors al llarg del torneig de la regularitat. I arribats a aquestes
alçades, seguim veient al primer equip femení, en zona molt compromesa, i a només
4 punts del descens.
Ahir al Ruíz Casado es jugava l’equip
espanyolista quelcom més que tres punts. Es jugava la tranquil·litat
definitiva i inclòs aspirar encara que sigui més un desig que una meta, a lluitar per fer-se amb una plaça per jugar la Copa. Eren tres punts per assegurar una permanència que encara malauradament no està gens ni mica
assegurada. No ho està per que ahir esclatà una autèntica bomba a efectes de classificació
que ningú esperava, com fou el triomf contra pronòstic del FC Levante Las
Planas a Nazaret davant l’altre Levante, el valencià.
Aquest resultat dona vida al quadre de Sant
Joan Despí doncs el situa a només tres punts de la permanència, i per tant tot
el que sigui que els de la part d’avall es recuperin anímicament i sumin,
afecta lògicament als interessos de l’equip espanyolista que es capaç de guanyar
al quadre matalasser mostrant-se prou solvent davant el tercer classificat, però
que es capaç també de deixar escapar un triomf que a manca de menys d’un quart
d’hora semblava tenir a la butxaca en el Ruíz Casado de Sant Adrià.
Un triomf que s'escapà, no ho oblidem, davant un Sant
Gabriel que tot i tenir una bona plantilla i un dels pressupostos més elevats
de la categoria, estava en hores baixes després de 13 jornades consecutives sense
obtenir el triomf des que ho va fer davant el Rayo Vallecano a la setena
jornada. Altre cop el RCD Espanyol trencant estadístiques i ressuscitant a equips
en caiguda lliure. A què em sonarà això?...
Potser la jugada al 86’ al llançament d’un còrner des de la dreta amb les tres rematades dins l’àrea, de les espanyolistes (Núria, Débora i Sonia, aquesta darrera al cos o/i a les mans d’una defensora) hagués pogut fer variar la dolenta sensació deixada per aquest encontre, doncs un punt sempre és un punt. Però no oblidem que el Sangra també estavellà dos pilotes al travesser i que l’Espanyol ha mostrat uns defectes propis i unes mancances al llarg de tot el campionat que no crec que a aquestes alçades de la competició es puguin esborrar de soca-rel canviant-li la cara a l’equip, per moltes variacions que a la direcció tècnica es decideixin fer des dels llocs de responsabilitat de l’entitat. I si a sobre la meta
espanyolista –una de les poques internacionals absolutes de l’equip – tampoc està
massa encertada per dir-ho d’una manera suau, doncs que podíem esperar...
I si fem incís en el tema del Femení d’una
manera més que evident, és per la enorme preocupació que ens embarga la situació
del primer equip i per extensió de la pròpia supervivència de la secció. Per què
ningú dubta que el filial espanyolista si baixa a Tercera Divisió serà un
contratemps per Jordi Lardín i tot el futbol base, doncs no és el mateix
edificar el futur de la pedrera amb el B a la categoria de bronze del futbol espanyol,
que fer-ho al grup cinquè de Tercera Divisió. Però no està en perill la
supervivència del filial ni del propi futbol base. Es més, inclòs a vegades han
sortit jugadors en el món del futbol millors des de la Tercera que des de la Segona
B, tot i que no sigui el més habitual.
Però en el cas del femení, el que està en joc és
la imatge, el prestigi, els escassos ingressos de patrocinadors, i per tant la
pròpia continuïtat d’una secció que no compta amb el recolzament de tothom
precisament, i molt menys ara en l’època en que s’ha acabat instaurant el model masculí de
hegemonia d’un sol club de talonari. Per que malauradament ja son més els
espanyolistes que qüestionen i en veu alta, la idoneïtat de la continuïtat del futbol femení a tenor
de la imatge que dona l’equip (i pot donar en el futur si no entren diners, i
es reforça l’equip profundament). I tots sabem que quan es guanya tothom
apareix en la fotos del triomf, però quants que s’ho puguin permetre econòmicament son socis del femení? (tenint en compta que l’Espanyol son uns milers de famílies que ja paguen varis carnets
i els hi costa un ull de la cara aquest sentiment) ... Quants ho so dins d'una massa
social de vint-i-sis mil pericos?
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada