COMENTARI

UN VAIXELL SENSE RUMB
La situació comença a preocupar i molt. I no em refereixo a l’aspecte esportiu, que tan sol portem cinc jornades, i de pitjors les hem vist... no; Em refereixo a l’espiral d’esdeveniments successius, de caire molt negatiu que estan sobrevolant Montjuïc , Cornellà –Prat, i ara Sadrià.

Tinc que confessar que el meus vots, amb la meva modesta aportació, varen ser per la candidatura de Sánchez Llibre i la vaig defensar des de la tribuna d’oradors (un dels pocs, per que gairebé la majoria varen ser del grup opositor), però passat el temps, els esdeveniments i veient com està la situació ara i el que pot venir, no diré que me penedeixo, per què no es cert, des de llavors tenim una Copa del Rei de més... per que les coses s’han de valorar al seu moment, i les decisions s’han de prendre en funció d’una conjuntura i de uns condicionaments, però si que puc dir que potser en aquests moments tal decisió no seria la mateixa.

Hi dic això, per que tot i valorant el que h’aconseguit l’actual president en aquests gairebé deu anys (els farà al estiu) ha sigut el suficientment bo, i grandiós per que no es perdi en el record dels pericos per un allargament innecessari en el càrrec, quant per el que es veu, el mateix està declarant en petit comitè que n’està fart. No sé, ni tinc les idees clares del que ens vindrà i cap on caminarà aquest RCD Espanyol.... però si que s’ensuma un final d’època, com deia aquell que coneixeu tots “el fín de un ciclo”.

Em fa por l’oposició.... tinc que dir-ho per que es així...però això tampoc pot servir com a excusa per perpetuar un projecte, ja de per si, més que esgotat. Em fa por, ja no la inexperiència dels joves talents del 3.0, que també serà difícil que ho facin pitjor en molts sentits al que fins ara es fan moltes de les coses al nostre club.... i amés tenen tot el dret a postular-se com a alternativa al actual consell, i mostrar-nos el seu programa, però certes velles glòries que recolzen, donen cobertura, e inclòs han encapçalat la candidatura d’aquest grup en produeixen malsons que inevitablement em porten al pitjor passat d’aquest club, passat per altra part compartit amb molts dels que ocupen els principals càrrecs dels últims consells. No ho oblidem això... que la venda de Sarrià no va ser sol un tema de José Manuel Lara... allà hi eren gairebé tots...

Però jo mes aviat feia referència a tornar a donar voltes al nostre passat, els mateixos entrenadors, els mateixos directius rellevant-se en el temps... la lluita de les famílies...lluites intestínes que sempre el perdedor es el mateix: l’Espanyol. Qui vulgui presidir el nostre club, hauria de ser algú amb personalitat, amb lideratge, (potser el que li ha faltat a Dani), amb un bon equip darrera (no sols d’homes d’empresa si no de gent també que a més conegui el futbol i la seva especial idiosincràsia), i sobre tot amb un projecte e il·lusió renovada, i sense mirar al passat, i sobre tot sent agraïts a qui es va fer càrrec del club, en uns moments que ningú volia accedir a la presidència, sense patrimoni i enfonsat psicològicament amb el trasllat a Montjuïc.

Un consell que ha portar per estendard la ciutat esportiva, el recolzament a pedrera (malgrat sigui a vegades només de paraula) i el projecte de nou estadi, no pot ara, sota excuses administratives, o imponderables més o menys dubtosos, abdicar de tals postulats bé per la pròpia ineficàcia, per la dolenta gestió econòmica fruït de una dolenta política de fitxatges que ha desposseït d’ingressos en concepte de traspassos, o per falta de previsió en altres moltes històries...

Toc d’atenció, haurà que estar tots els pericos alerta per veure com es desenvolupen els esdeveniments, i mentre s’haurà de confiar per enèsima vegada en que el que ens diuen des del Consell sigui la veritat i rés més que la veritat... malgrat que ho intentem, a vegades costa molt seguir confiant...