PARTIT 1988 VS 2000

Partit per els nostàlgics, el que viurem demà dissabte a la Ciutat Esportiva. (18.00 h)

Dos equips, dues generacions ben diferents, dos moments molt concrets de la història del RCD Espanyol, es retrobaran sobre la gespa del Camp 1 de Sadrià.

Molts pensaments i records sobrevolaran la ment i el cor dels pericos que a més per un fi benèfic, vulguin ser presents per evocar, recordar, i retre homenatge a uns homes que amb més sort uns que els altres, van fer història al nostre club.

Aquell equip que va meravellar per Europa, eliminant a aquelles potents conjunts en el futbol continental, era la feina ben feta d’uns anys que es va apostar clarament amb la pedrera amb dos craks estrangers com eren John Lauridsen (el més gran de tos que he vist jo amb aquests colors) i Tommy N’Kono. Uns anys amb Azkargorta, de consolidació i maduració, que amb l’ambició del seu substitut Clemente, (nom de records contraposats) i alguns retocs com l’ arribada de Valverde, Pichi, o Losada, entre altres, van acabar configurant un bloc homogeni on la força i el treball es veia complementat amb la categoria tècnica d’alguns homes fonamentals.

Aquella primera eliminatòria davant un Borrussia de Moenchenglabach, que semblava que ens anava a deixar fora amb contundència i per la via ràpida amb U. Rhan i companyía, el 4-1 de la tornada amb Sarrià convertit en una autèntica piscina, la eliminatòria amb aquell intractable Milan, on Gullit, Van Basten, Baressi, Ancelotti, entre altres, no ens va marcar ni un sol gol, el gol de Jonh Lauridsen de cap en San Siro, amb l’Inter de Serena, Scifo, Altobelli, Bergomi... el gran partit davant el Vitkovice, i
la resistència numantina en absència de N’Kono en la tornada en les fredes terres txeques, el Bruges de Ceulemans, Mark Degryse, i la desafortunada nit de Gallart, que sempre preferirem recordar-lo per el seu marcatge a Gullit, que no pas per aquell partit, la remuntada a Sarrià, amb el històric gol de Pichi Alonso, segons abans de cloure la pròrroga, i anar als penals... els tres gols de l’anada amb els maleïts alemanys... Tot història ja, però molt present en la memòria de qui us parla. La il·lusió d’un grup de jugadors lluitadors, de força i de jugadors tècnics, i de habilitat.

Sols la tossuderia del tècnic en prescindir d’aquests últims, de volgué guanyar la seva manera, afegit amb la mala sort cruel i tràgica de la nit més trista esportivament parlant de qui escriu aquestes línies, van fer que l’Espanyol no es fes amb el trofeu.

Però malgrat tot, l’Espanyol ha de retre el homenatge que es mereixen aquells jugadors. Quaranta cinc minuts de partit no poden esborrar tot el que ens van fer viure i al lloc en que van col·locar el nom i el prestigi de nostre Club.

En front, un equip que semblava en canvi abocat al patiment, època Brindisi, en moments molt tumultuosos en nostre club. Feia molt poc que l’Entitat havia marxat a Montjuïc amb el trauma de la mal venda de Sarrià. El projecte Camacho i el de Marcelo Bielsa (aquest gairebé ni va començar, ja que en el mateix dia de la presentació del Ciutat de Barcelona, ja va demanar abandonar el club per anar a entrenar a l’albiceleste), havien fracassat. Brindisi, tirant de la pedrera semblava amb homes que havien arribat al coneixement dels pericos gràcies a la fenomenal trajectòria a la competició de la Intertoto, havia marcat un gran campionat guanyant els sis últims partits i per un punt no s’havien classificat per disputar competició europea. Però de nou, l’incertesa es va apoderar de l’equip, els mals resultats, el caure als llocs de perill, van fer que saltés Brindisi, i fou substituït per un home de la casa: Francisco Flores.

Flores, va canviar a última hora només fer-se amb les brides de l’equip, la convocatòria de Brindisi, que havia reservat els homes més importants per la lliga, abandonant qualsevol intenció de passar ronda al torneig del KO.
Aquella eliminatòria, guanyada patint fins l’últim sospira Vigo, va obrir les portes a una il·lusió, a un somni, a una utopia: que l’any del Centenari blanc i blau, l’Espanyol arribés el més lluny possible a l’única competició que havia guanyat feia seixanta anys.
Compostela, amb cinc gols en el partit d’anada, van possibilitar que es veiessin unes semifinals en la que els equips de Madrid s’enfrontessin als de Barcelona. L’Espanyol amb un gol de Posse, deixava fora al Madrid, mentre que l’Atlético guanyava sense despentinar-se la tornada amb la pallassada de nostre veí.

Aquella final, després de 43 anys, es va viure amb una il·lusió, amb una confiança tremenda, però al mateix temps sent conscients que es tenia que jugar malgrat fos amb un equip ja descendit a segona. La història no podia ser altre vegada tan cruel, com ho va ser amb els Job, Miguel Ángel, Zúñiga, Orejuela, Golobart, i companyia.

I dos nois de casa, Tamudo i Sergio van rubricar un triomf que va fer durant unes hores, durant uns dies, que Barcelona fos més blanc i blava que mai. Aquella celebració, aquella apoteòsica recepció com a campions d’Espanya a la Plaça de Sant Jaume, aquells moments de joia de tota una afecció, de tot un sentiment contingut, reprimit, en un entorn hostil, esclatava com mai s’havia vist.

Desprès les coses van derivar per altres vies, Flores va acabar com tots sabem, i aquell equip per moltes circumstàncies no es va saber mantenir. Però en el nostre record, aquells moments gloriosos, que pocs esperàvem viure mai, després del que va passar a Leverkussen (no volia citar aquest nom, però al final no he pogut resistir-ho), i que carai, ho hem de superar, i aquesta temporada es el moment just i precís, per que aquella copa que se’ns va escapar quan ja pràcticament la teníem entre nostres mans, caigui 19 anys amb retard, a nostres vitrines.

Per tant, a tots aquells que encara dubteu d’anar a veure aquest partit (mentre quedin entrades) os prego com a record de tot això que he explicat, a més del noble fi al que va dedicat la recaptació, que hi assistiu, que bé val la pena.