Després de quatre victòries consecutives del RCD Espanyol front a equips de la categoria de Sevilla, Depor, Valencia i Madrid, aquest dissabte el conjunt d’Ernesto Valverde viatjarà a ses illes per enfrontar-se a un Real Mallorca, duel de que sempre han sortit espurnes al llarg de la història.
Balears i catalans han disputat dinou partits de lliga a primera divisió, amb un balanç clarament favorable als locals de tretze victòria, quatre empats i dos triomfs espanyolistes, amb un bagatge anotador de 38 gols a favor dels mallorquinistes i 19 dels pericos.
La primera confrontació va tenir lloc l’any 1960 a la jornada sisena, i el resultat ja no va pogué ser pitjor; triomf clar 3-0 dels balears.
Balears i catalans han disputat dinou partits de lliga a primera divisió, amb un balanç clarament favorable als locals de tretze victòria, quatre empats i dos triomfs espanyolistes, amb un bagatge anotador de 38 gols a favor dels mallorquinistes i 19 dels pericos.
La primera confrontació va tenir lloc l’any 1960 a la jornada sisena, i el resultat ja no va pogué ser pitjor; triomf clar 3-0 dels balears.
En canvi a la següent temporada, la golejada espanyolista va quedar servida: 1-5 d’un Espanyol que va formar amb els següents homes: Benito Joanet; Argilés, Abel Hernández, Dauder; Sastre, Gordejuela; Domínguez, Muñoz, Indio, Carranza i Camps. Camps i Dominguez per partida doble i Carranza van ser els autors dels gols espanyolistes. En aquesta alineació podeu veure qui fora dècades més tard entrenador del primer equip que va passar amb més pena que glòria en l’etapa Martorell fins que va ser destituït i un dels quatre candidats a la presidència del RCD Espanyol, precisament en aquell període convuls de la historia espanyolista.
El Mallorca golejaria altres vegades al conjunt espanyolista: 3-0 (1965/66, i 1987/88 quatre dies abans de Leverkussen, com a resultat premonitori), 4-0 (1990/91, temporada de Serra Ferrer i Luis Aragonés com a entrenadors respectivament) i 4-2 amb remuntada inclosa la 2003/04 que tots recordareu amb Luis Fernández com a mister quan els espanyolistes guanyaven 0-2 i estaven a punt de certificar el miracle de la permanència en una de les temporades més angoixoses que un recorda, i tot va quedar pendent de la darrera jornada davant el Real Murcia. A la següent, altre cop els tres gols (3-2) van quedar reflectits al marcador local.
La segona i darrera victòria espanyolista va tenir lloc en la temporada 1999/00 amb Paco Flores a la banqueta de Montjuïc, 55 dies abans que l’equip es coronés campió d’Espanya seixanta anys després; amb Iturralde com a col·legiat, l’Espanyol formant amb Cavallero, Cristobal, Soldevilla, Pochetino, Roger, Galca, De Lucas, Toni Velamazán, Arteaga, Posse i Raul Tamudo, amb l’aportació de Navas, Manel i Serrano va derrotar per 1-3 al Real Mallorca amb gols de Galca des dels onze metres, Roger i Manel Martínez (avui en el Ibiza-Eivissa) i per part local el gol va ser aconseguit, bé... ja os ho podeu imaginar.
Des de llavors en set ocasions, tan sols en una (2005/06) ha estat capaç el conjunt perico de puntuar i amb empat a zero. Aquestes estadístiques donen bona compta del difícil que històricament ha estat aquest camp.
A part d’aquests resultats de lliga regular cal afegir les promocions d’ascens i descens que ambdós conjunts han disputat al llarg de la seva història (1962-63, que va requerir un tercer partit al Bernabeu amb gol de Idigoras que donava el retorn a la màxima divisió del futbol nacional als espanyolistes) o la de la temporada 1988/89 que condemnava als espanyolistes al perdre en un autèntic robatori a romandre una temporada a segona divisió i a la dimissió del llavors president de l’entitat.
El Mallorca golejaria altres vegades al conjunt espanyolista: 3-0 (1965/66, i 1987/88 quatre dies abans de Leverkussen, com a resultat premonitori), 4-0 (1990/91, temporada de Serra Ferrer i Luis Aragonés com a entrenadors respectivament) i 4-2 amb remuntada inclosa la 2003/04 que tots recordareu amb Luis Fernández com a mister quan els espanyolistes guanyaven 0-2 i estaven a punt de certificar el miracle de la permanència en una de les temporades més angoixoses que un recorda, i tot va quedar pendent de la darrera jornada davant el Real Murcia. A la següent, altre cop els tres gols (3-2) van quedar reflectits al marcador local.
La segona i darrera victòria espanyolista va tenir lloc en la temporada 1999/00 amb Paco Flores a la banqueta de Montjuïc, 55 dies abans que l’equip es coronés campió d’Espanya seixanta anys després; amb Iturralde com a col·legiat, l’Espanyol formant amb Cavallero, Cristobal, Soldevilla, Pochetino, Roger, Galca, De Lucas, Toni Velamazán, Arteaga, Posse i Raul Tamudo, amb l’aportació de Navas, Manel i Serrano va derrotar per 1-3 al Real Mallorca amb gols de Galca des dels onze metres, Roger i Manel Martínez (avui en el Ibiza-Eivissa) i per part local el gol va ser aconseguit, bé... ja os ho podeu imaginar.
Des de llavors en set ocasions, tan sols en una (2005/06) ha estat capaç el conjunt perico de puntuar i amb empat a zero. Aquestes estadístiques donen bona compta del difícil que històricament ha estat aquest camp.
A part d’aquests resultats de lliga regular cal afegir les promocions d’ascens i descens que ambdós conjunts han disputat al llarg de la seva història (1962-63, que va requerir un tercer partit al Bernabeu amb gol de Idigoras que donava el retorn a la màxima divisió del futbol nacional als espanyolistes) o la de la temporada 1988/89 que condemnava als espanyolistes al perdre en un autèntic robatori a romandre una temporada a segona divisió i a la dimissió del llavors president de l’entitat.
.jpg)
2 comentaris:
El partit que recordo amb més claredat és la temporada 2003/2004 quan vam marxar al descans guanyant 0 a 2 i amb un Mallorca fluixet i incomprensiblement a la segona part el Mallorca va sortir a per totes i va fer quatre gols. Aquella setmana recordo que Luis Fernandez es va barallar publicament amb Eto'o que jugava al Mallorca.
Esperem que no es repeteixi aquell partit,
salutacions.
Recuerdo ese partido, de tenerlo ganado a perderlo, una calamidad del segundo tiempo, el equipo estaba totalmente roto, descompuesto y no sabia por donde le venia la osadía de decirle unas cosillas al Etóo al entrar a vestuarios en el descanso, además de algo mas en forma de maletin.
Publica un comentari a l'entrada