Un any després.
Un any després d’estar apunt de conquerir aquesta copa de la UEFA que tant se’ns resisteix, un es pregunta que queda d’allò amb melangia i amb la incertesa d’un futur que se’ns torna a presentar amb totes les incògnites que vostès vulguin.
Poc queda ja d’aquella final; Tot i res a l’hora. Un sentiment de frustració al veure’s esvair, difuminar en un tres i no rés aquell èxit que encara que no s’hagués coronat amb la consecució del títol, emanava un missatge d’esperança cara el futur i ens indicava el camí correcte cara a aconseguir aquest Espanyol per el que molts lluitem amb tota la modèstia del mon, però amb tot nostre esforç ; aquest Espanyol que no volem que es resigni a ser un equip de mitja taula baixa sense cap tipus d’aspiracions ni projectes més que el deambular per aquests camps d’Espanya amb el cap baix, recordant-nos contínuament nostre passat mediocre i vulgar (en quant a resultats esportius) i sense oferir res més a una massa social gairebé resignada que la permanència en la categoria.
Aquest camí semblava que tot i els núvols de tempesta de cada estiu, en el que pràcticament se’ns dona la benvinguda en els mitjans amb un allau de noticies descoratjadores, de jugadors simbòlics que marxen..., es redreçava i l’equip tornava a infondre la il·lusió i tocant de peus a terra, semblava que la classificació europea seria fàcil objectiu després d’aquella mítica primera volta, en el que es batien tota classe de rècords, i amb el somni de la Champions League present, encara que era complicat a ulls de tothom, però no impossible.
El que ha succeït tots ho sabem; las causes les hauran d’esbrinar els que cobren per això. Si no saben els motius, difícilment trobaran les oportunes solucions i llavors més val que el Consell decideixi un canvi de rumb total prescindint d’aquests professionals que han sigut incapaços de posar fre a aquesta autèntica hecatombe; per que ningú dubta ja a aquestes alçades que si la lliga dura un parell o tres més de setmanes la situació hagués sigut molt greu de conseqüències tràgiques.
Per que la suposada revolució en la plantilla, això és pràcticament impossible a menys que es realitzin vendes de jugadors, i ara per ara aquests jugadors s’han devaluat i molt.
Que queda de Glasgow? Un sentiment de frustració al veure’s esvair, difuminar en un tres i no rés aquell equip unit, entregat en la consecució d’un objectiu.
Aquell que va fer que centenars, molts centenars de socis, anessin a l’Olímpic a rebre al Subcampió d’Europa. Gents de totes edats i de tots els llocs. Pericos que amb les retines humides encara d’una nit que ens la vàrem agafar com una jornada de joia (va ser una derrota mal ens pesi i de la manera més injusta i cruel); Vàrem voler tots, identificar aquell maleït Hampdem Park i aquell no menys impresentable suïs que vàrem tenir que patir com a col·legiat, amb la confirmació i reafirmament del sentiment espanyolista. Aquell que es supera davant l’adversitat, aquell que dona el millor de sí mateix en les hores compromeses, en els moments en que la majoria de persones i d’entitats es vendrien avall...
Però ens vàrem enganyar un cop més tots. Aquest sentiment només existeix en la massa social, que és en definitiva la que paga, pateix, i viu en definitiva per el club. En els professionals, les idees son difuses. Es barregen altes qüestions. Altres, pròpies del que diuen mon del futbol. A vegades miserables i inconfessables. A nosaltres, que no ens vinguin amb punyetes. Ja ens ho van demostrar a la tornada; com van respondre a aquell cabdal de simpatia i admiració envers l’equip, amb aquells dos infames encontres finals de lliga davant Getafe i Deportivo, aquells encontres significaven molt més que el que la majoria els hi va voler atribuir.
Hem perdut la comunió amb l’equip. Hem perdut molts la il·lusió amb el present i el futur a curt termini; la realitat et colpeja diàriament amb punys de ferro. Però mai perdrem l’esperança, d'un Espanyol gran. Aquests jugadors passaran, i molts no trigaran gaire. Entrenadors també en vindran més... Però allò que va significar Glasgow, aquella força que va desprendre’s d’aquell Espanyol llançat a l’èxit, mai morirà. Quedarà només adormida, hivernada fins que d’una vegada i per totes aquesta entitat trobi veritablement un líder i un equip de persones amb l’ambició i l’objectiu de ser un equip punter. I aquestes persones que dic, no em refereixo al camp, si no a la llotja. Llavors sortirà definitivament aquesta força i aquesta fúria refrenada. La Catalunya esportiva no mereix la pobresa i la injustícia que genera t la manca de pluralitat i competència a primer nivell.
Un any després d’estar apunt de conquerir aquesta copa de la UEFA que tant se’ns resisteix, un es pregunta que queda d’allò amb melangia i amb la incertesa d’un futur que se’ns torna a presentar amb totes les incògnites que vostès vulguin.
Poc queda ja d’aquella final; Tot i res a l’hora. Un sentiment de frustració al veure’s esvair, difuminar en un tres i no rés aquell èxit que encara que no s’hagués coronat amb la consecució del títol, emanava un missatge d’esperança cara el futur i ens indicava el camí correcte cara a aconseguir aquest Espanyol per el que molts lluitem amb tota la modèstia del mon, però amb tot nostre esforç ; aquest Espanyol que no volem que es resigni a ser un equip de mitja taula baixa sense cap tipus d’aspiracions ni projectes més que el deambular per aquests camps d’Espanya amb el cap baix, recordant-nos contínuament nostre passat mediocre i vulgar (en quant a resultats esportius) i sense oferir res més a una massa social gairebé resignada que la permanència en la categoria.
Aquest camí semblava que tot i els núvols de tempesta de cada estiu, en el que pràcticament se’ns dona la benvinguda en els mitjans amb un allau de noticies descoratjadores, de jugadors simbòlics que marxen..., es redreçava i l’equip tornava a infondre la il·lusió i tocant de peus a terra, semblava que la classificació europea seria fàcil objectiu després d’aquella mítica primera volta, en el que es batien tota classe de rècords, i amb el somni de la Champions League present, encara que era complicat a ulls de tothom, però no impossible.
El que ha succeït tots ho sabem; las causes les hauran d’esbrinar els que cobren per això. Si no saben els motius, difícilment trobaran les oportunes solucions i llavors més val que el Consell decideixi un canvi de rumb total prescindint d’aquests professionals que han sigut incapaços de posar fre a aquesta autèntica hecatombe; per que ningú dubta ja a aquestes alçades que si la lliga dura un parell o tres més de setmanes la situació hagués sigut molt greu de conseqüències tràgiques.
Per que la suposada revolució en la plantilla, això és pràcticament impossible a menys que es realitzin vendes de jugadors, i ara per ara aquests jugadors s’han devaluat i molt.
Que queda de Glasgow? Un sentiment de frustració al veure’s esvair, difuminar en un tres i no rés aquell equip unit, entregat en la consecució d’un objectiu.
Aquell que va fer que centenars, molts centenars de socis, anessin a l’Olímpic a rebre al Subcampió d’Europa. Gents de totes edats i de tots els llocs. Pericos que amb les retines humides encara d’una nit que ens la vàrem agafar com una jornada de joia (va ser una derrota mal ens pesi i de la manera més injusta i cruel); Vàrem voler tots, identificar aquell maleït Hampdem Park i aquell no menys impresentable suïs que vàrem tenir que patir com a col·legiat, amb la confirmació i reafirmament del sentiment espanyolista. Aquell que es supera davant l’adversitat, aquell que dona el millor de sí mateix en les hores compromeses, en els moments en que la majoria de persones i d’entitats es vendrien avall...
Però ens vàrem enganyar un cop més tots. Aquest sentiment només existeix en la massa social, que és en definitiva la que paga, pateix, i viu en definitiva per el club. En els professionals, les idees son difuses. Es barregen altes qüestions. Altres, pròpies del que diuen mon del futbol. A vegades miserables i inconfessables. A nosaltres, que no ens vinguin amb punyetes. Ja ens ho van demostrar a la tornada; com van respondre a aquell cabdal de simpatia i admiració envers l’equip, amb aquells dos infames encontres finals de lliga davant Getafe i Deportivo, aquells encontres significaven molt més que el que la majoria els hi va voler atribuir.
Hem perdut la comunió amb l’equip. Hem perdut molts la il·lusió amb el present i el futur a curt termini; la realitat et colpeja diàriament amb punys de ferro. Però mai perdrem l’esperança, d'un Espanyol gran. Aquests jugadors passaran, i molts no trigaran gaire. Entrenadors també en vindran més... Però allò que va significar Glasgow, aquella força que va desprendre’s d’aquell Espanyol llançat a l’èxit, mai morirà. Quedarà només adormida, hivernada fins que d’una vegada i per totes aquesta entitat trobi veritablement un líder i un equip de persones amb l’ambició i l’objectiu de ser un equip punter. I aquestes persones que dic, no em refereixo al camp, si no a la llotja. Llavors sortirà definitivament aquesta força i aquesta fúria refrenada. La Catalunya esportiva no mereix la pobresa i la injustícia que genera t la manca de pluralitat i competència a primer nivell.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada