COMENTARI: QUE LI PASSA AL FEMENI?

Aquesta és una més de les moltes incògnites que sobrevolen Can Perico en aquests tumultuosos darrers temps.

La temporada passada, es va argumentar – i amb raó - que era problema del caràcter de l’entrenador, de la seva adaptació al futbol femení al no haver entrenat mai a noies, de l’absència de fitxatges importants, d’una temporada en definitiva de transició entre una època – la de Santy Fernández, nom per alguns tabú, però que amb ell el femení va assolir el màxim nivell de joc i de resultats, malgrat tot tingui sempre un final - , i una nova època plena d’incògnites i a la vegada d’esperances.

Però enguany, la situació era diferent: S’havien efectuat fitxatges, entre ells les internacionals procedents del botxí de la Copa de la Reina de la passada temporada (Prainsa), així com de dues joves promeses, una ja a Superlliga, i altre de Nacional.

Es cert, que Diego Morata també incidia en la seva contractació com a tècnic del femení en el mateix problema que Emilio, però lo curiós del cas, és que en comptes del que va succeir amb Montiagut, l’equip va començar arrasant el campionat en el lloc on la temporada passada havia sucumbit, (L’Estartit), s’havia derrotar al campió de Copa i pràcticament futur campió de Superlliga en el seu camp, també a l’Athletic, i només en un segon temps dolent davant el Llevant s’havia perdut, comptant el sempre malastruc del Prainsa en la segona jornada on no es va aconseguir perforar la porteria aragonesa.
A més, l’equip va arribar a la primera posició, sent campió d’hivern.

Que ha succeït per que des de les hores (des de la tornada de vacances nadalenques), l’equip s’hagi deixat punts a Barañaín davant Lagunak, a Saragossa davant Prainsa, al Cerro del Espino davant Atlético Féminas, a Malaka davant un altre ascendit, el Málaga, i a sobre s’hagi perdut contra Rayo, Athletic Club, Levante, i Barcelona, remuntant jugant amb deu, al marge de partits molt dolents com davant l'Estartit, Puebla o Real Societat on es va guanyar però la imatge va ser molt pobre?

Son motius pura i durament, esportius, o extra esportius?
Té quelcom a veure, la situació que pot derivar a nivell econòmic, la secció?
Té quelcom a veure, la més que segura retirada del patrocinador Quat Sabor i concretament del ànima “mater” del femení l’Antonio Martín?
Han vist les orelles al llop més d’una jugadora i potser ja estan planificant el seu futur lluny de l’entitat espanyolista, com li arriben a un, a nivell de remors?
Afecta i massa com han declarat alguna jugadora, les seves situacions personals al no ser estrictament professionals (cobren, però no per viure del futbol)?
Hi ha l’harmonia necessària entre cos tècnic i planter?

Han acabat potser ja un cicle més d’una jugadora després de masses temporades?
Es tindria que haver fet una renovació del planter més a fons?
Continuarà la secció del futbol femení, tal com l’hem conegut els darrers anys, o tornarem als viatges amb autocar i entrepans, en comptes de viatges amb avió i luxosos hotels ?

I per últim: Tot i sabent que el factor psicològic influeix molt en l’esport i en aquest cas en el futbol, pregunto:

Son conscients les noies del RCD Espanyol que malgrat totes les dificultats i totes les incògnites futures, estan en una situació privilegiada sent d’un club com l’Espanyol, i on se les estima com enlloc se les estimarà, on moltes persones ens bolquem amb l’equip, ens sacrifiquem inclòs en desplaçaments a Madrid o a Valencia quan han hagut finals, deixem inclòs –malgrat siguem pocs- a vegades partits del juvenil o filial, per donar-li suport a l’equip?

Son conscients les noies del RCD Espanyol, que amb aquesta samarreta s’ha d’anar a mort en cada partit, es jugui el que es jugui, i que només una causa eximeix del fracàs?: La falta de qualitat tècnica individual i per extensió, del col·lectiu. Allò que per desgràcia ens passa massa sovint en el primer equip masculí, però que en el femení, no son precisament aquestes virtuts de les que vagi mancat el conjunt de Morata.

Per que l’afició, ha confiat més que mai en aquest grup, per que els patrocinadors han posat uns diners confiant amb que s’assolissin uns objectius a nivell de resultats que poguessin donar prestigi i rendibilitzar les seves aportacions en moments precisament de crisi a nivell empresarial i econòmic en el mon, per que el futbol femení, té que continuar com a secció de l’Espanyol seguint donant-nos grans moments d’espectacle, i de joia, per tot això, us demano modestament però amb tota contundència, que feu tot el que estigui a la vostre abast, per deixar el més alt aquest club, i a per la Copa de la Reina, independentment del que pugui o no, succeir després.

Per que moltes persones s'han deixat cos i ànima en que el futbol femení arrelés dins la societat catalana, i més concretament dins del nostre club, superant vells tabús, prejudicis, i masses reticències, algunes encara presents, per que persones com Fina Torres, per dir-ne un d’exemple referent, es mereixen veure un equip al límit de les seves possibilitats, lluitant del primer al darrer minut dels encontres, i no espectacles com en el passat derbi o similars.

Qui sàpiga el que veritablement li passa a l’equip, que ho digui. Ara que s’està a temps... Desprès de la disputa de la Copa, potser serà ja tard.