Altre cop al peu del canó. Ens espera la historia ! ... Després d’aquesta setmana de mini –vacances a la Costa Brava, tornem per ”imperatiu emocional d’obligat compliment” a casa, ja que com tots sabeu, demà serà la inauguració oficial de l’Estadi del RCD Espanyol a Cornellà-El Prat.
Que voleu que us digui. No tinc preparat rés d’especial per aquest moment, ja que si en les dues darreres temporades “SENTIMENT PERICO” tancava per vacances, aquest estiu hem estat al peu del canó, encara sigui amb el portàtil “fent el que hem pogut” en mig d’un ambient en el que menys convidava a un, era parlar de Noemís, d’Adrianas o de Jonathan Soriano i altres trànsfugues del periquitisme...
Sé que sabreu disculpar la poca informació oferta, així com certes mancances en quant a immediatessa. Per cert, també us explicaré la setmana que ve, certes coses dignes de ser mencionades (i criticades, per que només quan es fa crítica constructiva avança una societat, o un poble) del lloc on he estat aquests dies. Naturalment, molt relacionades amb la nostre entitat, i la seva àrea diguem-ne de “marqueting i d’expansió”, o a l’inrevés...com vulgueu.
Ara no toca això... Ara toca parlar de l’estrena oficial de Cornellà-El Prat davant el Liverpool...
Falta poc per que faci dotze anys... Un dia de vergonya per aquells que ostentaven i havien ostentat el poder a Can Perico; un dia d’estiu, d’agost, en el que les llàgrimes d’impotència, de desesperació en el sentit que pocs poden comprendre, es va apoderar de moltes, masses, persones, en veure com la maleïda goma-2 que tant mals records porta a aquesta nació, estat, - com vulgueu dir – anomenat Espanya, derruïa o al menys ho intentava, el vell estadi de Sarrià. Aquell que molts havíem conegut i havien estimat malgrat ser dels anys 20, i tenir molts defectes d’estructura, d’edificació i del que vulgueu. Però era la casa dels pericos.
Igual que quan vàrem perdre la final a Leverkussen, tots (que ningú ho negui ara), vam pensar que mai tornaríem a guanyar rés més després de desaprofitar aquella ocasió, també imaginàvem que mai més tindríem una nova llar. El primer trauma es va superar amb les dues copes del Rei, malgrat quedar altre cop l’espina clavada a Glasgow del ceptre europeu. L’Estadi, amb el pas dels anys, l’hem vist construir lentament, l’hem vist aixecar columna a columna, pilar a pilar, planta a planta, fins veure’l alçar-se sobre el Baix Llobregat majestuós i preciós, acollint als espanyolistes amb renovada fe i renovades il•lusions.
Molts hi hem estat; alguns encara no. Demà estarà ple de gom a gom, recordant la famosa i mítica jornada del Centenari a l’Olímpic (Adéu-siau, Olímpic, ! i moltes gràcies per acollir-nos i fer-nos passar en el teu interior grans jornades i altres de patiment, tu no en tens la culpa dels fastigosos polítics municipals que t'ha tocat en sort patir juntament amb nosaltres !).
De pericos ben nascuts es ser agraïts, i hem de donar-li les gràcies al consell d’Administració del RCDE i al seu president Daniel Sánchez Llibre per aconseguir fer realitat aquest somni de tots els espanyolistes; per que una cosa no treu l’altre, i aquí a SENTIMENT PERICO, mentre existeixi, tindrà sempre la seva alabança quan s’ho mereixi, i el seu corresponent i oportú pal quan s'ho mereixi també, precisament d’un espanyolista que n'hi ha sigut mai danista, ni molt menys larista, i que pot presumir d’haver-lo votat sempre com a mal menor, però al mateix temps, haver estat crític en tot moment denunciant tot allò que a la meva modesta i personal opinió es fa malament, o s’hauria de fer d’altre manera.
Que voleu que us digui. No tinc preparat rés d’especial per aquest moment, ja que si en les dues darreres temporades “SENTIMENT PERICO” tancava per vacances, aquest estiu hem estat al peu del canó, encara sigui amb el portàtil “fent el que hem pogut” en mig d’un ambient en el que menys convidava a un, era parlar de Noemís, d’Adrianas o de Jonathan Soriano i altres trànsfugues del periquitisme...
Sé que sabreu disculpar la poca informació oferta, així com certes mancances en quant a immediatessa. Per cert, també us explicaré la setmana que ve, certes coses dignes de ser mencionades (i criticades, per que només quan es fa crítica constructiva avança una societat, o un poble) del lloc on he estat aquests dies. Naturalment, molt relacionades amb la nostre entitat, i la seva àrea diguem-ne de “marqueting i d’expansió”, o a l’inrevés...com vulgueu.
Ara no toca això... Ara toca parlar de l’estrena oficial de Cornellà-El Prat davant el Liverpool...
Falta poc per que faci dotze anys... Un dia de vergonya per aquells que ostentaven i havien ostentat el poder a Can Perico; un dia d’estiu, d’agost, en el que les llàgrimes d’impotència, de desesperació en el sentit que pocs poden comprendre, es va apoderar de moltes, masses, persones, en veure com la maleïda goma-2 que tant mals records porta a aquesta nació, estat, - com vulgueu dir – anomenat Espanya, derruïa o al menys ho intentava, el vell estadi de Sarrià. Aquell que molts havíem conegut i havien estimat malgrat ser dels anys 20, i tenir molts defectes d’estructura, d’edificació i del que vulgueu. Però era la casa dels pericos.
Igual que quan vàrem perdre la final a Leverkussen, tots (que ningú ho negui ara), vam pensar que mai tornaríem a guanyar rés més després de desaprofitar aquella ocasió, també imaginàvem que mai més tindríem una nova llar. El primer trauma es va superar amb les dues copes del Rei, malgrat quedar altre cop l’espina clavada a Glasgow del ceptre europeu. L’Estadi, amb el pas dels anys, l’hem vist construir lentament, l’hem vist aixecar columna a columna, pilar a pilar, planta a planta, fins veure’l alçar-se sobre el Baix Llobregat majestuós i preciós, acollint als espanyolistes amb renovada fe i renovades il•lusions.
Molts hi hem estat; alguns encara no. Demà estarà ple de gom a gom, recordant la famosa i mítica jornada del Centenari a l’Olímpic (Adéu-siau, Olímpic, ! i moltes gràcies per acollir-nos i fer-nos passar en el teu interior grans jornades i altres de patiment, tu no en tens la culpa dels fastigosos polítics municipals que t'ha tocat en sort patir juntament amb nosaltres !).
De pericos ben nascuts es ser agraïts, i hem de donar-li les gràcies al consell d’Administració del RCDE i al seu president Daniel Sánchez Llibre per aconseguir fer realitat aquest somni de tots els espanyolistes; per que una cosa no treu l’altre, i aquí a SENTIMENT PERICO, mentre existeixi, tindrà sempre la seva alabança quan s’ho mereixi, i el seu corresponent i oportú pal quan s'ho mereixi també, precisament d’un espanyolista que n'hi ha sigut mai danista, ni molt menys larista, i que pot presumir d’haver-lo votat sempre com a mal menor, però al mateix temps, haver estat crític en tot moment denunciant tot allò que a la meva modesta i personal opinió es fa malament, o s’hauria de fer d’altre manera.
Per això no em cauen els anells, per dir-li al sr. Sánchez Llibre, moltes gràcies. La historia del RCD Espanyol queda escrita amb lletres d’or en aquesta data inolvidable.
I als pericos, no us dic res més que no sapigueu ja... Podria posar el programa d’activitats, però crec que ja el sabeu de sobres, i tinc molt poc temps, per que en prou feines tres hores d’haver arribat, ja me’n vaig a Tona, a veure l’encontre del nostre filial. Ja us comptaré com ha anat, i sobre tot les impressions, d’algú que errat o no, sempre manifesta les seves opinions en bé del club, sense que influeixin conceptes de subordinació a interessos econòmics, publicitaris o polítics, que tots sabeu, i que son els que estan a l’ordre del dia a la premsa ( a la general, i a la perica).
Només em manca dir-vos: A plorar tots !!!! Però aquest cop de joia, d'al·legria. Per molts anys peric@s!!!!
.jpg)
5 comentaris:
sento discrepar amb tu sobre el Jonathan, no crec que sigui un transfuga, ja que el varen convidar a marxar i no li varen donar oportunitats per demostrar si valia o no, i ara rep un oferta i no ho dubta, normal, a mes et recordo que hi ha una "llegenda urbana" que diu que el Jonathan a l'edat d'infantil tenia una oferta del Bar$a i la va rebutjar per anar al seu estimat Espanyol, pero potser li han fet avorrir amb tan despreci esportiu, pertant crec que no es just anomenarlo Transfuga, com ho veus? i gracies per aquesta pagina i la teva feina en vers el futbol base perico, gracies.
ah¡¡ per cert t'agrairia i molt que quan et sigui posible informis de la composicio de les corresponents plantilles del equips base, gracies,
i no m'agradaria pas, que t'ho prenguis com una critica aixo del jonathan sino com una opinio diferent, pel que jo tinc entes, torno a donarte anims per la feina que fas, a vegades no recompensada segurament, gracies
Jo també crec que el club mai no va estar, diguem-ne, elegant en el seu tracte amb el nano del Pont de Vilomara i espero que triomfi allà on vagi. Que ara serà a 2aB??? Doncs no dubto que molt aviat el veurem jugar una altra vegada en categories superiors.
Quina mena d'oportunitats eren aquelles que hom li donava fent-lo sortir a jugar quan faltaven 15 minuts i amb el marcador en contra???
És clar si no marcava i aixecava el partit fracassava i això no és just.
Per una altra banda l'article m'ha semblat molt correcte i molt encertada la menció al Lluís Companys de Montjuïc.
BERGUEDÀ
No en absolut. En le diversitat d'opinions es troba el veritable debat i reflexió dels temes. No ho crec tampoc jo, més aviat em referia als casos esmentats de les jugadores, tot i que he enllaçat malament l'argument, per la premura de temps amb el cas aquest, que la veritat sigui dita, ja no m'interesava, ja no pertanyia al nostre club i no m'interesava ja tractar aquest tema per la mandra d'estar de vacances. No, el Jonathan no ha estat cap transfuga, ha estat un noi amb molta mala sort, lesions, poca confiança, però quant ha tingut oportunitats darrerament, no les ha aprofitat, cosa que si feia en el futbol base i en els combinats espanyols i en lluita amb altres jugadors d'altres equips.
Ja començo a tenir totes les dades del B. No es fàcil amb la gran quantitat de cedits, de fitxatges i jugadors sense destí a hores d'ara gens de clar.
Salutacions.
Amic Berguedà: Jo també he estat un convençut que Jonathan no tenia prou oportunitats, que podia acabar confirmant-se no com una eterna promesa sino com una realitat, però al final, el dia aquell de Copa amb el Celta en sembla que era que va errar fins a quatre clares ocasions de gol, ja vaig veure que no (o al mens em vaig acabar rendint a la supossada evidència)... I a Albacete, Poli Ejido, i Almeria tampoc... I és una llàstima per que molts haguessin volgut que fos el que pensàvem que era, la joia de Sadrià. PErò els fets son els que son, i crec que no ha pogut demostrar el que tenia que demostrar. Ara és lliure, ha triat el lloc que ha triat, i ja veurem si demostrarà el que no ha sabut o pogut en Can Perico. El temps i nomès el temps, ho dirà.
Salutacions.
si el josep maria fos el nostre president ens aniria molt millor segur! andreu.
No Andreu... no, segur que ho faria pitjor... Des de fora es veuen molt bé les coses i dins és altre tema; no es gens fàcil ser president del RCDE.
El que passa, és que moltes vegades dins el nostre club, imperen els amiguismes, el tenir gent que no desenvolupa les seves obligacions amb tot l'espanyolisme i responsabilitat que els seus sous i càrrecs els obliguen; tots sabem com és el nostre president, i que moltes vegades ho permet tot i tot ho perdona. I així s'arriba al que s'arriba. I aquí, si que no en tremolaria el pols en exigir que penquin i bé, els executius que tant ben pagats hi ha a l'entitat (per cert, el club que compta amb més executius d'Espanya). I qui no compleixi... al carrer. Ara, pel que respecta als demés temes, per ser president s'ha de ser un bon gestor, un home d'empresa i tenir coneixements de futbol suficients, i com no! diners i accions...
Fins una altre, Andreu!.
Publica un comentari a l'entrada