El RCD Espanyol disputarà demà a l’Estadi Alfonso Murube de Ceuta, la seva cinquena final de Copa d’Espanya de Juvenils. La quarta amb la denominació de Copa de S.M. Rei. Fins ara les vitrines blanc-i-blaves atresoren tres títols aconseguits en les tres darreres finals.
NUEVO CHAMARTÍN, MADRID, 1954
La història perica a les finals del títol més prestigiós de juvenils (la Copa d’Espanya és més antiga que la lliga tant a nivell de Divisió d’Honor com la antiga Categoria Sub-19) es remunta al 20 de juny de l’any 1954.
Aquell dia, en una Espanya en la que tan sols feia poc més de dos anys havien desaparegut les cartilles de racionament, i feia nou mesos que el règim havia signat els acords bilaterals d’amistat i defensa amb els EE.UU, tenia lloc al Nuevo Estadio de Chamartín, una nova final de la llavors anomenada per la dictadura franquista “Copa del Generalísimo”. La disputaven el FC Barcelona i el Valencia CF. Tres golarros li va endossar el conjunt che als Segarra, Flotats, Basora, César, Moreno, Manchón i Cía...
Era costum abans de la disputa de la gran final del Campionat d’Espanya, es jugués la Copa de Juvenils (aquell any era la quarta edició). L’Espanyol, entrenat per un ex jugador de renom com havia sigut Perico Solé, havia derrotat en quarts de final al Manresa amb un solitari gol de Vives en el Pujolet a partit únic, i en semifinals també a partit únic en el camp del Europa, al FC Barcelona per 3-1. Tenia enfront al AD Plus Ultra, que jugava a “casa” al disputar-se la final a Madrid i deixar fora en quarts al Valencia, i al Real Zaragoza en semifinals. El nuevo Chamartín que era l’escenari de la final, havia estat inaugurat en 1947, era ressent remodelat per aquell esdeveniment, i tan sols set mesos després ja es batejaria amb el nom actual de Santiago Bernabeu.
L’equip perico no va pogué aixecar la Copa ja que va perdre aquella primera final, per 2-1 sent Tomás, l’autor del únic gol espanyolista; segons les cròniques de l’època, el conjunt espanyolista va fer un bon encontre malgrat no poder alçar el màxim ceptre de la categoria juvenil.
Amb Garceazábal com a àrbitre, l’Espanyol va alinear a Benito Joanet; Zuazu, Juárez, Tamarit; Barros, Marti; Tomás, Bou, Casajuana, Vives i Rodríguez. Per part madrilenya, els del Plus Ultra van alinear a Plaza; Ariola, Arteche, Olivares; Montezano, Rubira; Santiago, Palomo Rivera, Martín i Elizondo.
Es va avançar el conjunt madrileny mitjançant un penalt transformat per Martí, ampliant l’avantatge Santiago i establint Tomás el resultat definitiu.
Aquell dia, en una Espanya en la que tan sols feia poc més de dos anys havien desaparegut les cartilles de racionament, i feia nou mesos que el règim havia signat els acords bilaterals d’amistat i defensa amb els EE.UU, tenia lloc al Nuevo Estadio de Chamartín, una nova final de la llavors anomenada per la dictadura franquista “Copa del Generalísimo”. La disputaven el FC Barcelona i el Valencia CF. Tres golarros li va endossar el conjunt che als Segarra, Flotats, Basora, César, Moreno, Manchón i Cía...
Era costum abans de la disputa de la gran final del Campionat d’Espanya, es jugués la Copa de Juvenils (aquell any era la quarta edició). L’Espanyol, entrenat per un ex jugador de renom com havia sigut Perico Solé, havia derrotat en quarts de final al Manresa amb un solitari gol de Vives en el Pujolet a partit únic, i en semifinals també a partit únic en el camp del Europa, al FC Barcelona per 3-1. Tenia enfront al AD Plus Ultra, que jugava a “casa” al disputar-se la final a Madrid i deixar fora en quarts al Valencia, i al Real Zaragoza en semifinals. El nuevo Chamartín que era l’escenari de la final, havia estat inaugurat en 1947, era ressent remodelat per aquell esdeveniment, i tan sols set mesos després ja es batejaria amb el nom actual de Santiago Bernabeu.
L’equip perico no va pogué aixecar la Copa ja que va perdre aquella primera final, per 2-1 sent Tomás, l’autor del únic gol espanyolista; segons les cròniques de l’època, el conjunt espanyolista va fer un bon encontre malgrat no poder alçar el màxim ceptre de la categoria juvenil.
Amb Garceazábal com a àrbitre, l’Espanyol va alinear a Benito Joanet; Zuazu, Juárez, Tamarit; Barros, Marti; Tomás, Bou, Casajuana, Vives i Rodríguez. Per part madrilenya, els del Plus Ultra van alinear a Plaza; Ariola, Arteche, Olivares; Montezano, Rubira; Santiago, Palomo Rivera, Martín i Elizondo.
Es va avançar el conjunt madrileny mitjançant un penalt transformat per Martí, ampliant l’avantatge Santiago i establint Tomás el resultat definitiu.
ANTONIO AMILIVIA, LLEÓ, 2001
Van haver de passar 47 anys per que l’Espanyol tornés a disputar una gran final de Copa de Juvenils. Era en una Espanya totalment diferent, en la que tan sols feia poc menys de tretze mesos que el primer equip espanyolista s’havia adjudicat la Copa del Rei a Mestalla (2000) seixanta anys després de la darrera en 1940. Aquell equip entrenat per Bartolomé “Tintín” Márquez, anava a fer història aconseguint la primera de les tres copes.
Després de deixar fora en vuitens al Real Valladolid, en quarts al Real Zaragoza, en semifinals al CD Tenerife, l’Espanyol es plantava a la gran final que s’havia de disputar el diumenge 24 de juny (ahir va fer deu anys) a l’estadi Antonio Amilivia de Lleó. Davant, el Real Madrid que en aquella fornada tenia com a jugador estel•lar, el davanter centre Portillo.
Estava previst que fos televisada en obert, però qui ho havia de fer (Canal +) va decidir en el darrer moment codificar-la i enviar a passeig a tot aquell que no es plegava al dictat del grup de Polanco i passava per la pedra de tenir que abonar-se a una televisió de pagament...
El primer temps va finalitzar amb l’empat a zero inicial. Mai va obrir el marcador, transformant el migcentre perico un llançament des del punt de penal que havia sigut castigat el quadre blanc , al poc d’iniciar-se el segon temps, sentenciant el partit un cadet que encara no havia complert els 15 anys, de nom Jonathan i cognom Soriano. En les files espanyolistes, ocupant el centre de l’eix, Dani Jarque (a.c.s.)
Per part espanyolista van sortir d’inici: Manel Martínez; Marc Bertrán, Dani Jarque, Carlos García, Miguel Hernández, Mai, Jacinto, Jaime Delgado, Javi Guerra, Albert Crussat i Ceballos. En el segon temps van sortir: Sisco per Mai (54'), Israel per Jaime (56'), Jonathan Soriano per Javi (67') i Marc Francolí per Jacinto (85').
Per part madrilenya: Codina; Duque, Mejía, Berna, Rubén González, Cabrera,
Sánchez Martín, Robles, Borja, Adrián i Portillo.
Van sortir al segon temps: Montenegro per Robles (53'), Royo per Sánchez Martín (68'), Zazo per Adrián (77') i Maíllo per Rubén González (85').
L’àrbitre va ser el senyor Turienzo Álvarez (castellà – lleonès) , va amonestar a tres jugadors pericos (Jaime Delgado , m.42', Jacinto, m.47' i Miguel Hernández, m.90' marcant l’Espanyol els gols mencionats als minuts 51’ i 74’.
Després de deixar fora en vuitens al Real Valladolid, en quarts al Real Zaragoza, en semifinals al CD Tenerife, l’Espanyol es plantava a la gran final que s’havia de disputar el diumenge 24 de juny (ahir va fer deu anys) a l’estadi Antonio Amilivia de Lleó. Davant, el Real Madrid que en aquella fornada tenia com a jugador estel•lar, el davanter centre Portillo.
Estava previst que fos televisada en obert, però qui ho havia de fer (Canal +) va decidir en el darrer moment codificar-la i enviar a passeig a tot aquell que no es plegava al dictat del grup de Polanco i passava per la pedra de tenir que abonar-se a una televisió de pagament...
El primer temps va finalitzar amb l’empat a zero inicial. Mai va obrir el marcador, transformant el migcentre perico un llançament des del punt de penal que havia sigut castigat el quadre blanc , al poc d’iniciar-se el segon temps, sentenciant el partit un cadet que encara no havia complert els 15 anys, de nom Jonathan i cognom Soriano. En les files espanyolistes, ocupant el centre de l’eix, Dani Jarque (a.c.s.)
Per part espanyolista van sortir d’inici: Manel Martínez; Marc Bertrán, Dani Jarque, Carlos García, Miguel Hernández, Mai, Jacinto, Jaime Delgado, Javi Guerra, Albert Crussat i Ceballos. En el segon temps van sortir: Sisco per Mai (54'), Israel per Jaime (56'), Jonathan Soriano per Javi (67') i Marc Francolí per Jacinto (85').
Per part madrilenya: Codina; Duque, Mejía, Berna, Rubén González, Cabrera,
Sánchez Martín, Robles, Borja, Adrián i Portillo.
Van sortir al segon temps: Montenegro per Robles (53'), Royo per Sánchez Martín (68'), Zazo per Adrián (77') i Maíllo per Rubén González (85').
L’àrbitre va ser el senyor Turienzo Álvarez (castellà – lleonès) , va amonestar a tres jugadors pericos (Jaime Delgado , m.42', Jacinto, m.47' i Miguel Hernández, m.90' marcant l’Espanyol els gols mencionats als minuts 51’ i 74’.
EL TORALÍN, PONFERRADA, 2003
Si bé la temporada següent 2001/02 l’Espanyol juvenil va guanyar la lliga de Divisió d’Honor intentant el primer dels quatre assalts a la Copa de Campions, a la Copa no va pogué repetir èxit ja que els dirigents van optar per potenciar el filial en detriment del juvenil, i els millors jugadors van fer-ho amb el filial que s’estava jugant el play off per ascendir a segona B. Però a la següent, 2002/03, amb Ángel Pedraza (a.c.s.) a la banqueta del conjunt de Sadrià, l’Espanyol va tornar a ser campió de lliga, va disputar per segon cop la Copa de Campions perdent la final davant el Málaga a Cambrils, i una setmana després, a la Copa del Rei, va tenir lloc la revenja.
En vuitens esperava el botxí dels espanyolistes, el Málaga, sent golejat sense pietat per 5-0 a la tornada a Sadrià. Als quarts, un inferior Oviedo va sucumbir primer a terres asturianes (0-1) per sortir golejat en la Ciutat Esportiva (4-0). L’equip d’Ángel Pedraza disputaria les semifinals.
Eliminatòria que se li va posar coll amunt a l’Espanyol en perdre a la Ciutat Esportiva de Sadrià 0-1 davant un Valencia que semblava ja finalista. El conjunt perico va aconseguir donar-li la volta a la eliminatòria al vèncer 1-3 a Paterna i va assolir de manera brillant la classificació per la final.
A la final esperava el Real Mallorca, vigent sots-campió que havia deixat fora en semis a l’Ahtletic Club. Disputada al Toralín, Ponferrada, l’Espanyol guanyaria a la pròrroga 3-1 després de finalitzar els noranta reglamentaris amb empat a un gol després de dues errades dels dos porters i que l’Espanyol assetgés de manera infructuosa en un autèntic taqui-gol, la porteria defensada per Moya, el millor jugador balear i que ja apuntava amplament maneres de porter de primera. Al temps suplementari, dos gols de Luis van donar el triomf al conjunt de Pedraza.
Per part perica van jugar: “Tato” Burgada, Toni Lao, Carlos García, Serrán, Chica, Maureta, Héctor, Siscu, Iray, Joan Tomás, i Yagüe.
Substitucions: Luis Valladar per Iray (55'); Pablo Rey per Serran (113'); Miki per Yagüe (115') i Robusté per Joan Tomàs (120').
Pel Real Mallorca van jugar: Moya, Iván, Ramis, José, Abel, Xisco, Moreno, César, Andrés Víctor i Chus. Substitucions: Guille, per Chus (63'); Raúl per Andrés ( 68'); Rigo per Iván, (111') i Babiloni, per César (111').
Els gols van ser aconseguits per Moreno 0-1, m. 33; 1-1: Siscu, m. 57; 2-1: Luis Valladar (m. 114); 3-1: Luis Valladar (m.120). L’àrbitre va ser el castellà-lleonés, González González que va mostrar cartolines grogues a Ramis (m. 31), Moreno (m. 40), Abel Moreno (m. 53), Joan Tomás i Víctor (m. 83)
En vuitens esperava el botxí dels espanyolistes, el Málaga, sent golejat sense pietat per 5-0 a la tornada a Sadrià. Als quarts, un inferior Oviedo va sucumbir primer a terres asturianes (0-1) per sortir golejat en la Ciutat Esportiva (4-0). L’equip d’Ángel Pedraza disputaria les semifinals.
Eliminatòria que se li va posar coll amunt a l’Espanyol en perdre a la Ciutat Esportiva de Sadrià 0-1 davant un Valencia que semblava ja finalista. El conjunt perico va aconseguir donar-li la volta a la eliminatòria al vèncer 1-3 a Paterna i va assolir de manera brillant la classificació per la final.
A la final esperava el Real Mallorca, vigent sots-campió que havia deixat fora en semis a l’Ahtletic Club. Disputada al Toralín, Ponferrada, l’Espanyol guanyaria a la pròrroga 3-1 després de finalitzar els noranta reglamentaris amb empat a un gol després de dues errades dels dos porters i que l’Espanyol assetgés de manera infructuosa en un autèntic taqui-gol, la porteria defensada per Moya, el millor jugador balear i que ja apuntava amplament maneres de porter de primera. Al temps suplementari, dos gols de Luis van donar el triomf al conjunt de Pedraza.
Per part perica van jugar: “Tato” Burgada, Toni Lao, Carlos García, Serrán, Chica, Maureta, Héctor, Siscu, Iray, Joan Tomás, i Yagüe.
Substitucions: Luis Valladar per Iray (55'); Pablo Rey per Serran (113'); Miki per Yagüe (115') i Robusté per Joan Tomàs (120').
Pel Real Mallorca van jugar: Moya, Iván, Ramis, José, Abel, Xisco, Moreno, César, Andrés Víctor i Chus. Substitucions: Guille, per Chus (63'); Raúl per Andrés ( 68'); Rigo per Iván, (111') i Babiloni, per César (111').
Els gols van ser aconseguits per Moreno 0-1, m. 33; 1-1: Siscu, m. 57; 2-1: Luis Valladar (m. 114); 3-1: Luis Valladar (m.120). L’àrbitre va ser el castellà-lleonés, González González que va mostrar cartolines grogues a Ramis (m. 31), Moreno (m. 40), Abel Moreno (m. 53), Joan Tomás i Víctor (m. 83)
CONSTANTINO NAVARRO, BAZA, 2004
L’Espanyol amb idèntic tècnic (Ángel Pedraza), tornava a ser a una final de Copa del Rei de Juvenils la temporada 2003/04. Després de guanyar la tercera lliga consecutiva del grup tercer de Divisió d’Honor i perdre per tercer cop la Copa de Campions arribant a la segona final consecutiva (Guadalajara, davant Sporting als penals), l’Espanyol afrontava la Copa del Rei Juvenil amb ganes de treure’s el sabor amarg d’aquella injusta derrota en un partit que l’Espanyol per ocasions va merèixer guanyar el títol que li mancava i que no arribaria fins que derrotés en Colmenar Viejo al Villarreal (2008).
Començava la seva aventura copera, eliminant a un Real Mallorca que a l’anada a terres balears va derrotar als espanyolistes per la mínima (2-1). A Sadrià, en encontre disputat a mitja setmana, el quadre perico va golejar per 3-0 al quadre mallorquinista. A quarts esperava l’Athletic Club de Bilbao, referent de la pedrera basca. A Sadrià a l’anada, els espanyolistes van destrossar a l’equip basc infringint-li un històric 6-0 amb Albert Yagüe i Joan Tomás a la punta d’atac letals marcant cinc dels sis gols, anotant Chica el tercer d’ells.
Les semifinals van ser apassionants: Mentre l’Espanyol superava un advers 2-1 del partit d’anada que va obtenir el seu rival el Real Madrid, derrotant al conjunt blanc en Sadrià per 3-0 amb hat-trick d’Albert Yagüe, el FC Barcelona queia per doble valor dels gols (3-3 a Barcelona i 1-1 a Pamplona), davant Club Atlético Osasuna. Anteriorment el conjunt vermell havia deixat fora al Vecindario i al Sporting Gijón.
La final es disputaria a terres andaluses, concretament al Mpal. Constantino Navarro de la localitat granadina de Baza. L’Espanyol faria bo el pronòstic no sense tenir que patir davant un Osasuna que ho va posar ben difícil. Amb el trident Joan Tomàs – Pedraza – Yagüe (més de vuitanta gols entre els tres a la temporada), l’Espanyol va haver de remuntar un 1-2 gràcies a un molt dubtós penal en que va ser castigat el conjunt perico als deu minuts del segon temps. Irai va empatar el xoc i Joan Tomàs, en les acaballes del matx amb el seu gol va donar la darrera Copa del Rei Juvenil que l’equip perico ha portat a les seves vitrines.
Per part espanyolista van jugar: Ribas, Marc Torrejón, Sergio Sánchez, Robusté, Chica, Maureta, Ángel, Javi Márquez, Albert Yagüe, Marc Pedraza, i Joan Tomás. Van sortir en el segon temps: Iray per Javi Márquez, m. 46; Luis Valladar per Torrejón, m. 59; Arias per Marc Pedraza, m. 74.
Per part navarresa: Roberto, Fernando, Natxo, Iñaki, Ainzua, Jon Erice, Oier, Pablo Erice, Óscar Alonso, Raúl i Iñigo. En el segon temps, David per Iñigo, m. 65; Carlos Jiménez per Pablo Erice, m. 73, i Óscar Vega per Ainzua, m. 89.
Els gols van ser aconseguits per: 1–0: Albert Yagüe, m. 39; 1–1: Chica, p.p., m. 47; 1-2: Pablo Erice (m. 54 pen.); 2-2: Iray, m. 67; 3–2: Joan Tomás, m. 88.
Va xiular la final Manuel Castillo Estévez, del col•legi andalús, que va mostrar targetes grogues a Marc Torrejón, Sánchez, Fernando, Jon Erice, Iñaki i David
.Els gols van ser aconseguits per: 1–0: Albert Yagüe, m. 39; 1–1: Chica, p.p., m. 47; 1-2: Pablo Erice (m. 54 pen.); 2-2: Iray, m. 67; 3–2: Joan Tomás, m. 88.
Va xiular la final Manuel Castillo Estévez, del col•legi andalús, que va mostrar targetes grogues a Marc Torrejón, Sánchez, Fernando, Jon Erice, Iñaki i David
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada