DANI JARQUE, NO T´OBLIDEM !

Dani Jarque rep l’homenatge de l’espanyolisme.

Aquestes línies, més una descripció de les sensacions viscudes que una crònica d’un partit del que em fou impossible prendre les mínimes notes d’una manera raonable, serviran per acompanyar aquestes fotografies d’un moment històric al nostre club.

Ni era el dia més adient, ni Dani Jarque es mereixia  haver trigat gairebé quatre anys... Però al final, s’ha fet i és el que compta. Però en la consciència d’un, dona voltes la sensació de que pels responsables d’això, de dur a terme l’homenatge, era quelcom que s’allargava i per unes o altres històries mai el dia adequat, i inclòs l’equip de la seva infància el modest Ciudad Cooperativa li va fer en el seu dia, fa ja dos anys el seu homenatge, mentre tot un Real Club Deportiu Espanyol encara no trobava ni la manera ni el dia d’acabar-ho, tot i havent donat dos passes importants en aquest sentit com la inauguració de l’estàtua a la porta 21, o el bateig oficiosament de la Ciutat Esportiva amb el seu nom.

No era el dia més adient, doncs s’ha d’entendre que als partits de l’Espanyol venen milers de persones de comarques, i que ahir era un dilluns i avui un dimarts, ambdós laborables. Però també hauré de dir que més enllà de causes d’absències més que justificades, també molts espanyolistes es pinten sols a l’hora de buscar excuses per veure-ho més còmodament des de la butaca de casa. Ahir no hi havia excuses esportives, ni tan sols de caire institucional, d’animadversió a uns o a altres jugadors, entrenadors o dirigents, doncs ni tan sols l’Espanyol era el responsable en si de l’organització.

L’absència de masses pericos, fou compensada encara que fos mínimament amb gent del futbol que no es van perdre l’esdeveniment, inclòs aficionats amb la samarreta de l’altre club català de primera que en aquest moment van decidir que la rivalitat esportiva acaba quan és homenatjar a algú com el capità del rival, després de la seva tràgica mort; en aquest cas la circumstància i el fet en si, supera i va més enllà de sentiments esportius,  rivalitats, i odis. Malauradament, alguns així no ho van entendre i va haver-hi lamentables xiulets quan pel videomarcador sortia algú amb els colors del club barcelonista.  

Si que hi va haver-hi detalls que a servidor no li van agradar, que hi farem!. Aquí sempre m’he caracteritzat per dir el que penso, amb respecte i amb moderació, però amb contundència si fa falta. He començat dient que em va ser impossible en aquest cas prendre notes del partit. En primer lloc, el partit en si ja estava tenyit d’un sentimentalisme i unes connotacions difícilment de transformar-ho en un partit més... segon, per que la informació donada va ser nefasta. Si en partits de lliga cada tant  temps surten les alineacions al videomarcador, s’anuncien els canvis, es canten els gols, etc... quan pràcticament coneixem a tothom, d’ambdós conjunts, ahir en la idea d’oferir el partit amb les seves imatges per les dues pantalles, ens van deixar a tots els presents orfes de conèixer a molts jugadors. Vaig veure molta improvisació. Poc costava en comptes de llegir a corre-cuita les alineacions al principi que no dona ni temps d’assimilar-les amb tants jugadors, que aquestes haguessin sortit com calia, i amb fotografies. Hagués sigut un bon detall. Però es que a sobre la veu de Xavi Giménez desaparegué durant molt bona part del partit, fins l’emotiu final...A més, quan van sortir les alineacions al principi, només amb 9 jugadors i amb error en el cognom d’un dels espanyolistes...

També cal dir, que Dani Jarque es mereixia un partit més seriós. Ja se que és final de temporada, que els jugadors “pobres ànimes esgotades” tenen que anar-se’n de vacances ràpidament, però... Més enllà del llarg que es va fer, de la poca intensitat, em va deixar una sensació molt desagradable, de poca seriositat. He vist amistosos o inclòs partits de veterans (diumenge sense anar més lluny), i ufffff! Quina diferència, mare meva. Però més que res, per què a l’hora de rematar, a l’hora de marcar... no sé... el 4-0, el 4-3, que allò hagués d’acabar empatat, que marqués la Coope el gol al darrer instant, que marquès inclòs Coro com no!. No és el que jo  esperava d’un partit, el qual ja es sabia i lògicament així tenia que ser, que hi hauria poca intensitat i seria molt, molt amistós... però tant...

En el primer temps, l’equip de la lliga semblava tenir prohibit marcar davant els mítics  Tamudo, Iván de la Peña, Kameni, Luis García, i Coro...   En el segon temps, inclòs Petrov perforava la porteria, lliscant la maneta de gols sense aconseguir-la, per acabar amb un forçat empat final a quatre. Potser a molts els hi va agradà; a mi no. Preferia un partit en tot el sentit de la paraula; Un amistós lluitat amb totes les forces que cadascú tingués (alguns van jugar només vint-i-un minuts), i a la vegada també tota l’esportivitat i amb tot el caràcter festiu i amistós que hi va haver-hi, per què una cosa no treu l’altre.  

Dit això, els aspectes menys afortunats, també cal citar els més aconseguits. Molt bons detalls abans del partit, els capitans del futbol base i dels femenins,  la sacada d’honor de Martina,  en el minut 21 quan es va aturar el partit, llavors es van viure els moments més emocionants en el que a més d’un segur que se’ls hi escapà alguna que altre llàgrima amb la filla de Jarque i el seu avi, per finalitzar amb el bon detall de l’aparició amb la samarreta de la Ciudad Cooperativa, d’aquells que van ser companys de Dani al club de Sant Boi.

Els gols, encara que aquesta vegada si que mancaven de transcendència van ser marcats per Coro, Sergio García (el més bonic), Alfonso i Petrov per cantó espanyolista, i per cantó de l’equip de la lliga, l’espanyolista Cristian Gómez, Silva (amb la pífia del meta espanyolista), Sito Riera, i el gol definitiu de l’empat, doncs al jugador de la Cooperativa que correspongui adjudicar-li...  Alguns espectadors dels voltants exigien més lluita, velocitat, més sang... Però si en partits que t’estàs jugant la classificació per la UEFA no corren i s’arrosseguen pel camp ... que vols demanar en un partit d’homenatge després de finalitzar la lliga!.

També voldria felicitar a la Penya Juvenil, per què van aportar colorit al partit, van animar en moments que semblava pràcticament impossible posar-li la mínima salsa a un partit de joc inexistent... I amb els nostres colors i amb 21 present. Per què en altres zones de l’estadi, a alguns ni tan sols el dia de l’homenatge al nostre Dani Jarque poden passar sense les seves banderes. Sense la seva fastigosa política. Van animar com s’ha d’animar, als nostres i passant del rival. Llàstima que en els partits de lliga estiguin en la seva nova ubicació tant a munt i lluny...      

No finalitzaré aquest relat de sensacions, sense felicitar a qui d’ell hagi sortit la idea pel gran final d’aquest partit. Als futboleros potser els hi passi pel cap pensar que és un sacrilegi el que vaig a escriure. Pot ser si, però com en surt de l’ànima ho escric i ho dic sense embuts. Més hagués valgut no jugar el partit des del minut vint-i-dos, i enllaçar directament els actes del 21’ amb el final. La jove cantant canària, de Tenerife, Sislena, va ser de llarg juntament amb les escenes i moments de la Martina, el millor de tota la nit. La seva veu cantant l’àrea Nessun Dorma, posà la carn de gallina a més d’un, i fou el colofó perfecte d’un homenatge que a la fi, que és el que importa, va tenir lloc. I quan passin els anys i tinguem la perspectiva del pas del temps, jo podré dir amb tota l’emoció i satisfacció d’haver estat en aquest moment honrant la memòria de Dani Jarque “Jo hi vaig ser-hi...I tu?”