Sergio González sembla ser serà el nou tècnic del primer equip espanyolista. En el club del ”que avui és blanc, demà pot ser negre” les noticies s’han de posar sempre en condicional fins que la oficialitat de la pròpia entitat li doni caràcter definitiu, superats sempre els inacabables darrers “serrells“ i alguna que altre dimissió que també l’hagut en Can Perico.
El fet que desprès d’estar removent el tema
amb un llistat de 52 tècnics (segons paraules del propi dimitit a POL TV),
finalment la solució que aquests senyors han decidit dur a terme, la tenien
tant a prop que es veu que no la veien fins que han fracassat en poder portar
un entrenador amb cara i ulls que s’adaptés a les mancances econòmiques tant
del seu sou com les referides a un projecte esportiu que se’ns presenta amb
moltes incògnites per la gran majoria de pericos, amb cert innegable pànic per
a molts, i amb el recel i la desconfiança per altres. Quelcom preocupant que tot un centenari RCD
Espanyol sigui incapaç de seduir a cap entrenador de l’ élite futbolística
espanyola, tret d’entrenadors fracassats, de categoria inferior sense cap
experiència, o més enllà de tècnics culers amb poc recorregut que ens intenten
col·locar en certs mitjans.
Haurà sigut la solució adequada? Chi lo sà?...
Sergio és una aposta molt arriscada després de l’etapa d’Aguirre, marcada per l’experiència
des de la banqueta i el resultadisme més enllà de les il·lusions de bona part
de la grada. El tècnic del filial per altre part hauria de dur a terme una important
tasca en el filial, clau en el futur del nostre club, com és encapçalar l’equip
situat en el darrer graó de la cadena productiva de la pedrera un cop aquesta
acabi ressorgint. El futur de l’entitat
no té altre camí que tornar als seus orígens, es a dir, comptà amb una base sòlida
sorgida del planter de la Dani Jarque. Això o la desaparició lenta i agònica.
Perquè miraculosos inversionistes ni n’hi ha
actualment ni se’ls esperen... que no serà que el tàndem Sánchez-Llibre i Condal
no els hagin cercat fins a la desesperació i el resultat ha sigut negatiu en
aquests darrers temps, més enllà d’aquell intent que no es va tenir en compta
de la família Pozzo per que volia controlar la parcel·la esportiva, i per tant ficar
el nas amb comandament en plaça dins “la propietat dels amos"... L’època de
vaques grosses (Sebastián Javier, Antonio Martín...) ha passat a la història i
la crisi s’ha instal·lat i per temps en tots els ordres, en tots els racons de
la societat.
Hi ha qui pensa que la solució Sergio és molt
arriscada per la poca experiència (en aquest cas nul·la a la Primera Divisió).
També cal recordar quina tenia Mauricio Pochettino quan es va fer càrrec de l’equip...
però es clar, llavors era llençar-se de cap al riu per que no hi havia altre després
de fracassar amb Márquez i Mané. Precisament l’ extècnic Bartolomé Márquez també
és un altre dels exemples als que es refereixen constantment els que no veuen
clar l’opció Sergio...
Al menys això si, més enllà de les disputes i
crítiques que poden sorgir després d’una elecció o altre, Sergio González és el
més adequat per tornar a unir una afició en torn a un home de la casa, campió amb el nostre
club, i en torn a un projecte que necessitarà més que mai del recolzament de
tothom i potser de la paciència que molts ja han perdut, per pogué tirar-ho
endavant. Tant de bo, Sergio González ens faci somiar i gaudir com ho va fer amb
Raul Tamudo i tots els Intertoto-boys en aquell estadi de Mestalla quan duia llavors
les brides del mig camp perico.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada